“Pintam perquè la vida no basta”


Ahir va fer un any que vaig activar L’estenedor a wordpress. Gràcies a tots per les vostres visites i comentaris. Per celebrar-ho, hi estenc aquesta nova peça, una ressenya del darrer llibre sobre el pintor felanitxer Miquel Barceló.

Diu la llegenda (o deu ser ver?) que a la unitat de psiquiatria de l’hospital de Manacor hi ha un índex elevat d’usuaris felanitxers. Això explicaria la fluència sense aturall de personatges genials i geniüts a la nostra vila veïna. Les ments sensibles i especials són molt sovint també ments turmentades i incompreses. Els de Manacor no hem tengut gaire mai la tirada a la terra dels municipals que fliten, però admetem sense gaires problemes que sí, que Felanitx és un poble de geni, excèntric, creatiu, controvertit. Els qui en són naturals, a banda del seu particular parlar, tenen alguna cosa que els fa especials. Nadal Batle, Miquel Bauçà, Josep Antoni Grimalt, Joan Mir, Bartomeu Mestre Balutxo i mil més que ara no em vénen al cap, són felanitxers. En el món de l’art, en destaca un part damunt la resta: Miquel Barceló.

Avui us faig avinents les meves conclusions de la lectura de Perquè la vida no basta, el relat del jove (25 anyets) nord-americà Michael Damiano de les seves vivències al costat del genial pintor felanitxer. Quan vaig adquirir el llibre he d’admetre que em pensava que comprava un volum d’entrevistes a Barceló, però no, no hi trobareu això.

Per fer més pràctica la lectura del post us despleg en diferents ítems les qüestions més interessants que he trobat al llibre:

Orígens i identitat

Damiano fa referència repetides vegades a les arrels fondes que Barceló desplega a Mallorca i afirma que, tot i que “ha viatjat a cinc continents, ha viscut en tres i en el curs dels seus viatges ha après com a mínim cinc idiomes”, no és un nòmada perquè en Miquel té un centre, i aquest centre és Mallorca. La primera casa que va comprar va ser a Mallorca”. Damiano, després de conèixer diversos amics mallorquins de Barceló, acaba afirmant que “per molt lluny que marxi la gent, hi acaba tornant” i constata que “a mesura que passen els anys cada vegada està més temps a Farrutx, la seva finca mallorquina”. I la seva dona, na Cecile, en diu: “Ha estat impossible fugir de les seves arrels. Els seus llaços amb la terra natal són massa forts”, per concloure que “de debò, és un nen de poble”.

De vegades, com a estranger, és difícil copsar les realitats nacionals diverses d’un entorn. A Damiano, aquest punt, sembla costar-li una mica i més d’una vegada es refereix a Barceló com un pintor espanyol, o un representant de la pintura espanyola. Damiano, per exemple atribueix que els mallorquins diguem “anar a Espanya” quan hem d’anar a la península al manteniment d’unes “característiques pròpies per la seva insularitat”. I si a Damiano ja li costa entendre els motius de la “diferència” dels mallorquins, molt més llunyà té el concepte de la nostra catalanitat: “D’alguna manera , Barcelona ha intentat adoptar Barceló, com també ho va voler fer amb Picasso, però la ciutat té un poder més gran sobre Barceló que el que va tenir sobre el seu predecessor de Màlaga. Barceló s’identifica com a català. Una vegada va fer un esbós titulat Història de l’art català, que suggereix una trajectòria de Miró a Tàpies i ell mateix”. És clar, és acceptable que en el cas de Picasso puguem pensar que Barcelona se l’hagi intentat fer seu. En el cas de Barceló, no. Damiano mateix ho diu ben clar: Barceló s’identifica com a català. La seva capital és Barcelona. I punt.

Periple vital: Felanitx, Palma, Barcelona, París, Nova York, Gao

En totes les biografies de grans personatges sempre mira d’extreure’s alguna cosa d’especial del seu període d’infantesa, allò que els fa diferents de la resta de mortals. La mare de Barceló, així, recorda per exemple que  “la primera nit després de néixer ja va somriure” i que “va caminar als deu mesos”. A Felanitx, Barceló va ser incomprès per son pare que en veure les dèries artístiques del fill li deia que el que havia de fer era “cercar feina”, alhora que creia que els tots els doblers que feia en Miquel “venien de les drogues”. Dècades més tard, Miquel Barceló pare va acabar capitulant i sent un entès en art contemporani.

Palma. Els seus primers anys artístics transcorren a Palma, on formarà part del Taller Llunàtic. Damiano recorda que “aquells artistes només tenien en comú el seu odi a allò convencional i establert, allò fals i hipòcrita que els envoltava”. Jugant sempre fora de la convenció i trepitjant sense eufemismes ni manies el món de les drogues, sembla que el jove Barceló ha arribat a un punt de no retorn. Mentrestant, és prou rellevant el muntatge Cadaverina 15, que li va costar l’amistat amb Bartomeu Cabot i Josep Albertí. Li cal un canvi i aquest arriba amb l’ocupació reivindicativa de l’illa de la Dragonera, per part del col·lectiu Talaiot Corcat. Barceló hi acudeix “més per l’experiència que no per la causa”. El pas per la Dragonera va ser determinant en el salt cap endavant de Barceló: “Hi ha moments en què és important decidir, no? I.., home, jo sabia que era important, però ara, amb el temps, penso que va ser molt important. Va ser molt radical. Jo mai faig les coses a mitges. I va ser important. Vaig canviar radicalment de vida,de forma de vida”. I acaba reconeixent que “si no hagués estat per Sa Dragonera, encara seria a Palma fumant petes”.

Després de la Dragonera, arribà la seva primera exposició “convencional”. Va ser a Sa Pleta Freda, que “per al Taller Llunàtic representava l’art comercial i burgès contra el qual ells es manifestaven i veien els clients de la galeria com burgesos, ja que molts venien d’un barri luxós de cases turístiques situat prop de Son Servera”. És a dir, que Barceló posava a la venda les seves obres “per als mateixos clients rics contra els quals s’havia manifestat anteriorment”.

Barcelona. A Barcelona l’artista felanitxer ja esdevé un creador reconegut arreu. Allà crearà obres a partir de “visions de Barcelona durant viatges d’àcid”, tot i que “la seva experimentació amb l’àcid no es va convertir en un hàbit, però sí que el va colpir”.

París. París li serveix de trampolí. Allà és on Bischofberger esdevé el seu marxant, i allà és on fa les seves primeres exposicions d’èxit a Europa, amb un ressò que va més enllà dels cercles pròxims. Tanmateix, anys després, des de l’Àfrica escriurà: “Aquí les coses em semblen reals i pintables. A París, els meus quadres em semblen més reals que els carrers”.

Nova York. El mercat nord-americà sempre se li ha resistit, tot i que va arribar a viure alguns anys a Nova York. L’estada allà, però, no li va ser gaire profitosa, ni en el terreny personal ni en el creatiu. Cecil diu: “En Miquel és massa salvatge per a un lloc com Nova York”. Damiano conclou: “Té més afinitat amb Mali que no pas amb Nova York”, on era “tan sols un artista hispà més”. Miquel Barceló “tenia la sensació que hi havia arribat tard. Als anys vuitanta, a Nova York, els dinars ja eren el centre de la vida social i cultural”.

Gao. On sí que hi ha hagut un aprofitament del temps i de l’espai ha estat a l’Àfrica, on “va descobrir la iconografia que inspiraria la seva obra durant els anys següents. El desert, el riu, les cabres, les fruites podrides i resseques”. L’empatia creativa amb l’Àfrica s’explica perquè “aquí et trobes de sobte en situacions extremes. Intentes crear imatges de la mateixa intensitat. A Europa et proguntes com representar les coes. Aquí la solució sembla molt més fàcil”. Són els colors, va preguntar Hervé. “Sens dubte, i aquesta afecció a la vida”. En una paraula: “Són l’autenticitat d’aquest indret, la vida bàsica i les substàncies primordials, el que l’atreu d’aquest país empobrit, on el paisatge, la vida i la mort són tan forts com la seva pintura”.

Dones

Damiano no obvia les relacions íntimes de Barceló. El llibre seria ben igual de rodó sense necessitat d’explicar aquestes intimitats, però si les hi inclou és segurament per arrodonir la idea d’home vital, de geni atractiu i indomable, d’artista poc amant dels compromisos. Sense embuts, Damiano afirma que “la Cecile sempre ha hagut de suportar que hi hagués altres dones”. Així i tot, Damiano diu també que Cecile és de les poques persones que li han gosat plantar cara i que quan l’ha trobat en moments creatius baixos li ha dit: “Fes la teva feina!”. La mare de Miquel Barceló també és coneixedora del gust pel sexe del seu fill i afirma que “sempre li han agradat les noies més grans”, per corregir després que “bé, ara ja no. Ara li agraden les jovenetes”. Un altre dels testimonis adverteix: “No li presentis mai la teva dona”, i l’autor del llibre ho aprofita per narrar l’embolic de Barceló amb la dona de Javier Mariscal, amb qui fins aquell moment li havia unit una gran amistat.

“Una energia bruta”

Les diferents col·leccions de Barceló, la intervenció a la Seu, la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra, el muntatge Pasodoble amb el coreògraf Joseph Nadj, i tantes d’altres aventures creatives de Barceló també són narrades amb detall a Perquè la vida no basta. 

Però que és el que fa universal i genial la pintura de Barceló? Algú hi ha vist “una energia bruta que destaca”. I com s’ha dit moltes vegades en parlar d’artistes i creadors, molt sovint no és tant la tècnica a l’hora de crear (la tècnica és un gest, és una forma de fer, una manera d’actua imitable) sinó la manera com miren el món allò que els fa singulars: “És curiós observar en Miquel mentre ell observa el món. Ho fa d’una manera completament diferent de la resta de la gent. Es fixa en detalls que una altra persona ni tan sols no advertiria o trobaria banal, però que per a ell són fonamentals”, i per això “igual que un poeta, les imatges, el llenguatge visual que empra, tenen un significat més enllà del que és pictòric i que brolla d’una font que en moltes ocasions ni tan sols el mateix artista no sap identificar exactament”. Sí, allò que els diferencia és una manera de veure el món, de mirar-lo, d’estar-hi. Per això el mateix Barceló diu que allò que més l’ha influït de Picasso és “una espècie d’influència genèrica, una manera de relacionar-te amb la vida… Una forma d’estar al món”. Ja ho diu Zalber: “Vaig estar amb Picasso tres cops a la meva vida i en Miquel et mira exactament com Picasso. Quant et mira, et pot pintar. Se’t menja”.

Per poder viure enfilat en aquest mirador privilegiat, però, cal ser voraç i vital. Cecile diu que Miquel “és com un ogre. Menja i menja i menja. Té gana de vida”, és a dir que “pot llegir centenars de llibres, escolta música diversa de tot arreu, és aficionat al cinema, busseja, l’apassionen els toros, domina la conversa en sopars amb anècdotes de les quals recorda detalls minuciosos”.

Els detalls minuciosos, els accidents, les petites coses són el punt de partida de les obres de Barceló. Aquesta idea de la creació, la comparteix amb Joan Miró, la trobada amb el qual va impactar un jove Barceló, que va comprendre que els quadres de Miró naixien d’una cosa”encara que fos molt petita, de vegades accidental o de vegades molt meticulosa”.

Damiano arriba a la conclusió que el tema central de l’obra barceloniana és la mort i el pas del temps. I això ja es veia a Cadaverina 15, aquella instal·lació de la primera joventut del pintor: “La descomposició i, amb ella, el pas del temps, han estat temes fonamentals de la pintura de Barceló, i constitueixen un vincle molt sòlid entre ell i la tradició pictòrica espanyola”.

Als Alps, com al desert, les glaceres -i el seu moviment imperceptible però constant, li interessaven com a metàfora del temps, darrere la qual hi ha la inevitabilitat de la mort”. És justament allà on es veu, una vegada més la forma de posar-se davant el món de Barceló: “A la llengua de la glacera, algú s’havia entretingut a assenyalar el moviment de cada any durant els darrers cent .Vaig trovar el del meu naixement, el 1957, vaig avançar uns dos-cents metres i en ells vaig recórrer l’espai de la meva vida. Dins del gel hi havia la meva vida futura, fins a la meva mort, probablement darrere la muntanya”.

El gran misteri dels creadors rau, justament, en la creació. Literatura, pintura, escultura, semblen haver maldat durant segles per reproduir la realitat. Però si parlam de creació és perquè, en el fons, cada obra seva és una nova criatura, una nova realitat: “No reprodueix el que veu. En el seu art, en Miquel crea coses reals”.

Ego i coherència

Potser faré l’afirmació següent des d’un prejudici, però diria que els grans artistes mediàtics, deixant per un moment de banda el seu talent (que en el cas que ens pertoca no negam) arriben on arriben perquè creuen de manera poderosa en el que fan, i perquè, conscients del seu talent, imposen sempre la seva voluntat creadora davant qui, per un motiu o un altre, els pugui fer ombra. És obvi que passar de ser un artista “antisistema”, “anticonvencional” o “antiburgès”, a ser un artista reconegut mundialment i amb una cotització per a nosaltres inimaginable té les seves dificultats, que rauen sobretot en les més que probables incoherències entre aquell primer, jovenívol i iconoclasta Barceló i el Barceló més madur de l’actualitat. Damiano afirma que Barceló “encara conserva un toc anarquista que es revela en el seu discurs polític o econòmic i la veritat és que a aquestes altures sembla poc coherent amb la persona en qui s’ha convertit, com les seves opinions anticapitalistes tot i haver esdevingut un capitalista d’èxit i hàbil”, i encara grata una mica més dins la ferida quan diu que “aquest anarquisme també és curiós ateses les estretes relacions que en Miquel manté amb el govern socialista i, encara que en teoria desconfiï de l’autoritat i de l’Estat, està content de treballar per a ell”. Però el que prima part damunt tot és la seguretat en un mateix: “Però en Miquel és així: un home de contradiccions. I la veritat és que tant li fa resoldre-les com no”. Una seguretat que fa que el mateix Barceló doni contactes de gent a Damiano amb qui en l’actualitat no hi té bona relació: “Fins i tot he arribat a preguntar-me si pot ser tran cregut com per no adonar-se que la gent pot dir coses negatives sobre ell, o si realment tant li fa el que me’n puguin dir”.

I és clar, ja sigui per enveja, o ja sigui perquè Barceló hagi trepitjat qualcú en un determinat moment, es poden obtenir respostes com aquesta, quan es demana una entrevista a qualcú sobre Miquel Barceló: “No m’interessa en absolut introduir les meves opinions en aquest espinós assumpte de continuar engrandint de manera irreflexiva la figura de MB… Jo tinc la meva dignitat”.

Barceló vol ser l’amo del seu destí, com a mínim del seu destí pictòric i és per això que “li agrada controlar-ho tot” i que, des de fa dècades tampoc no ha compartit cap projecte creatiu amb cap altre artista. Ell mateix ho diu: “No tinc cap sentit d’autoritat. No m’agrada obeir, vaja”.

El llibre també fa aturades en els reconeixements que ha rebut l’artista. La seva reacció davant aquests guardons mostra un cert desinterès, fins i tot una sort de rebuig de l’ambient que es crea al voltant. Així, per exemple, quan rep el premi príncep d’Astúries escriu: “Si he de dir la veritat no m’importa gaire”. Des de la Universitat de les Illes Balears, que el va nomenar doctor honoris causa, recorden que “mai en la història de la universitat un candidat a doctorat havia posat condicions per a la seva pròpia investidura”. I en rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques el mateix Barceló escriu aquesta nota que deixa clar què s’estima més:  “És espantós el personatge que emergeix: honors i condecoracions, banquets, hotels de sis estrelles… Penós. Ja és hora de tornar al taller, de reprendre la meva vida miserable i penosa de pintor”.

Si Miquel Barceló avui és un artista cotitzat és perquè és un geni, però també perqùe ha sabut cercar les vies per obtenir aquest reconeixement. Damiano afirma que  “té olfacte per detectar la millor manera d’avançar en la seva carrera i identificar qui el pot ajudar més”. Sempre he pensat que per arribar a dalt de tot has d’haver trepitjat algú abans. Sigui per aquest motiu, o sigui per enveja, Barceló ha viscut moment de tensió amb gent que l’envoltava, com el ceramista Jeroni Ginard, d’Artà, que va denunciar Barceló amb la intenció d’obtenir la meitat dels guanys de la col·lecció de ceràmica que Miquel havia fet al taller de l’artanenc; o també la polèmica ja esmentada amb Bartomeu Cabot i Pep Albertí; o la controvèrsia de la falsificació dels seus quadres. Tot plegat té un lloc dedicat al llibre de Damiano.

Damiano conclou que “mai no és bona idea planejar la vida al voltant d’en Miquel”, i segurament ho diu perquè “sempre viu en el moment present, sense pensar en els seus compromisos ni en les conseqüències de romandre allà on és fent allò que vol fer”. “És per això que anul·la tantes cites i sempre arriba tard. És una manera de viure curiosa i intensa”. Vitalista, Barceló “assaboreix el que viu i el que té al seu voltant en qulsevol moment. Poques persones podrien viure com ell sense conseqüències molt negatives, però potser és una forma de vida apropiada per a un artista”.

Perquè la vida no basta

No conec Miquel Barceló. N’he vist algunes exposicions, i també imatges d’obra seva. I n’he llegit els deliciosos Quaderns d’Àfrica. El més adequat per valorar la tasca de Michael Damiano és Barceló mateix, i la gent que el coneix de prop. Són ells els qui saben si aquest jove nord-americà ha sabut copsar qui és, com és i que fa Miquel Barceló. Jo, per part meva, us puc dir que m’ha semblat un llibre sincer, que grata dins la part humana de Barceló i que ho fa amb solvència perquè hi ha tota una feina d’hores de companyia i conversa amb el pintor i amb la gent que el coneix. I la conclusió que en trec: Barceló és un home, vital i contradictori, com tots, però que sap donar transcendència a allò que fa i a allò que viu, un home que sap transformar en art allò més quotidià, perquè prenguem consciència de la caducitat dels nostres dies. Un home que pinta “perquè la vida no basta”.

5 Comments Add yours

  1. vèl escrigué:

    MOLTS D’ANYS I MOLTA MÉS BUGADA!

  2. totvedudol escrigué:

    molts d’anys per la bugada. Un blog per a turar-s’hi i gaudir-ne. Supòs que no rentes a mà …

  3. Dolors escrigué:

    Molts d’anys Antoni…i endavant!!

  4. Jorge escrigué:

    Molts d’anys!
    Moltes gràcies per aquest blog fantàstic!
    Aprenc un món quan el llegesc!
    Enhorabona i una aferrada molt forta des de Turquia!
    Çok teşekkür ederim!:)

  5. jioan duran escrigué:

    no ho deixis tot net,pensa que En Barceló ho embruta artisticament

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s