“Sapigueu-ho: s’estimen perquè, separats, saben restar plegats”


“No rastregeu”, ens deia ma mare quan érem petits i al sòtil de cals padrins ens endinsàvem dins calaixos misteriosos i màgics, plens de rosaris, botons i fotografies arnades. Retrats de gent morta. Familiars inconeguts, ancestres. No he perdut el malvici, malgrat el llunyà toc d’atenció matern. Ara, però, rastreig i rebosteig entre llibres vells. Fou així que màgicament un dematí a la Fundació Deixalles va caure a les meves mans La fosca arrel del crit, de Joan Antoni Cerrato, poeta manacorí de qui ja vaig escriure un altre post temps ha arran del seu deliciós Cants de Balafi.

“A Genoveva Pomar, ‘Ella’, experta en inquietuds i amistat. Gràcies per ser com ets”. Aquesta és la dedicatòria que l’autor fa de l’exemplar que ara és meu a la seva antiga propietària. Evidentment, ni sé qui és ni m’interessa, però sí que trob graciós que aquesta “Ella”, sigui també la destinatària d’un dels poemes dedicats del llibre: “Cap home no l’estimava, massa aviat es lliurava”, diu un dels seus versos.

Més enllà d’aquest fet anècdòtic, però, ens trobam davant un altre llibre de Cerrato, que també va merèixer un premi, en aquest cas el Marià Manent de l’any 2000. L’aplec va precedit per un pròleg d’Hilari de Cara, que ja ens vaticina una de les temàtiques del llibre: “Què perdem quan ens deixen? Només l’altre? No, la pèrdua és molt més abassegadora. Està ficada al moll de l’os de la memòria, a la memòria preverbal, als racons més mercurials”.

L’abandó, el desengany, la frustració. La pèrdua de la innocència, en definitiva, esdevé tema central de la primera part del llibre, que, gens gratuïtament, es titula “El pes del teu record”. El poeta hi mostra les conseqüències de l’abandonament de la persona estimada: “I jo què en sé, si no és seguir el teu rastre sense olors per barrancs de cacera i llunes mortes?”. Un referent amorós que haurà d’enyorar sense remei: “Per un pic en la vida, deixa’m dir-te que t’hauré d’enyorar, quan no hi seràs, com el record d’un pare mort”. La ingenuïtat perduda hi és, també, una constant: “Creix dins meu la follia de ser gran, d’haver après la lliçó massa aviat”.

Ens trobam davant un amor incondicional i irracional (“T’estim per causes de còsmica certesa”), i per això molt més dolorós quan resulta interromput o fracassat: “De tot el món, per què només ets tu? Serà potser perquè aixeques palaus de serenitat dins aquest cos meu, tan retut de batalles ben perdudes”.

La mort és present en tot el llibre com a revers de l’amor: “Els braços de la mort ja no em retenen, aferrat al teu cor com estaré d’ençà d’aquests moments de calma i joia”. L’amor és vist com a element sublimador de la realitat, capaç de donar valor transcendent a les coses de cada dia: “Que fàcil, contemplar-te quan no hi ets, a través de les sendes de l’ensomni, en les petites coses que veig ara, tan diferents de quan no em deien res perquè tu no les veies, lluny de mi”.

Però aquest amor s’ha esvaït, es troba en suspensió i el nostre poeta no renuncia a recuperar-lo: “Una i altra vegada, invocaré perquè tornis amb mi, sense lligams que enterboleixin ombres de cartó”, perquè no abandona mai el seu vitalisme exacerbat, arrelat en la carn i en els banys de pell: “Només els besos salven els amants, i jo t’estim naïvement, dins l’ambit que sempre juga a flendi amb els teus ulls”.

Aquest viure exacerbat, aquest gust pel plaer, s’impulsen com a antídots capaços d’invocar una espera per al moment de morir: “No vull tastar els llavis de la mort mentre pugui conèixer aquests àmbits, gloriosos de carn, dins el meu hort de fruites saboroses amb ulls fits”. El vitalisme, com en tants d’altres poetes que ja hem llegit, és identificat amb la mirada ingènua de l’infant: “Tens un infant a la nineta dels ulls. I jo tan vell que no sabré el teu somrís maliciós d’oriol cansat”.

I tanmateix, el temor de la mort només arriba amb la plenitud de l’amor: “Com puc mai témer la mort si no sé què és estimar?”

L’amor sublim, irrenunciable, perenne, vertader, també pot ser oblidat, és clar que sí, però només quan el poeta desnonat sigui capaç d’entendre les ales i tornar a prendre el vol: “T’oblidaré… quan m’inundi el desig de volar”, però… “quan em parlis d’amor sens parar, retornaré”.

A la tercera part, “Cloenda tripartida”, hi trobam diferents provatures més o menys arriscades i amb una marcada intertextualitat.

Així, en el poema “Tot l’amor”, hom no hi pot deixar de veure la influència transparent del “Llibre de les benaventurances” de Miquel Àngel Riera, tant per la forma, com pels mots triats, com també pel cant als plaers del cos: “Bonvaventura per a aquell que es deixar endur pel més baix dels instints. És ell perquè no es traeix a si mateix. No mesura els actes: toca perquè en sent pungent urgència”. El poema es clou amb una referència al “S’estimaren, saberen”, de Llompart, i per tant, al “Se querían sabedlo” d’Aleixandre: “Sapigueu-ho: S’estimen perquè, separats, saben restar plegats”.

El càntic a la diferència també remet, en certa manera a versos de Riera, o també de Blai Bonet: “Negres, xuetes, hispans, malalts, gitanos, indis, homosexuals, duis un estigma estampat. Aferrau-vos-hi”.

El llibre es clou certificant la totpoderosa força de l’amor, capaços de vèncer l’energia dels astres: “Els planetes resten immòbils davant l’empenta dels amants, que han tornat a ser déus”, i amb la invencible voluntat de ser feliç malgrat tot i tothom: “Sempre feliç davant els ulls confusos dels homes”.

Per a vitalistes desenganats amb ganes de tornar a volar.

Nota: la imatge que il·lustra el post és de Toni Catany.

One Comment Add yours

  1. Genoveva Pomar escrigué:

    Hola, no et conec ni tu a mi. Pero la casualitat ha fet que m’adones que el meu estimat llibre de Joan Cerrato caigues a les teves mans. Veuras jo no sabia que l’haguessin portat a deixalles, pero t’assegur que no ha sigut un acte voluntari meu, fa poc que m’he divorciat i m’he traslladat de vivenda, encara tenia a la casa del meu exmarit llibres i altres coses que per alguns motius encara no els havia traslladat. M’agradaria molt poder recuperar aquest estimat llibre ja que soc molt amiga del seu autor i per a mi te un gran valor sentimental. Tot i que se que es teu ara mateix, jo podria parlar amb en Joan a veure si puc conseguir-ne un altre. T’agrairia una contestacio al meu correu electronic que es el seguent: genoposa@gmail.com.
    Atentament,
    Geno

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s