Jordi Pujol: “Continuar com fins ara és l’extinció”


No solem anar gaire ben servits de grans estadistes. I ens costa, també, d’elevar-los a la categoria de mite. En el cas del Principat de Catalunya, Macià, Companys i Tarradellas, cadascun per motius diferents, però amb el vincle comú d’haver estat presidents de la Generalitat, són valorats avui amb respecte i esdevenen de manera continuada referents per al catalanisme d’avui. En la proximitat, i quan el personatge és viu, és més complicat. Montilla, pel que fa a mi, no deixa de ser un polític gris, sense carisma i amb una acció de govern mediocre. Maragall sí que en tingué, de carisma, i superà, o no, amb dificultats el repte de governar amb dos companys més de travessia. I Pujol? Des de la distància ideològica, s’hi destrien sense dificultat carisma, llarga acció de govern, sentit de país, europeisme, sentit d’estat, pragmatisme, oratòria, proximitat, encaix, peix al cove, sentit de l’oportunitat… I lucidesa, molta lucidesa, als seus vuitanta-dos anys.

El president Pujol, convidat per l’Obra Cultural Balear, va ser a Palma dimarts passat per presentar el darrer volum de les seves memòries, que ha titulat “De la bonança a un repte nou”, encara que ell mateix Pujol admet que ben bé podria haver estat “De la bonança a la gran tempesta”.

Va fer de mestre de cerimònies de la presentació Jaume Mateu, mesurat, correcte i formal. Els presentadors de Pujol foren Josep Melià, que lloà les bondats de l’expresident de CiU i cità alguns fragments del llibre, i l’expresident del Govern de les Illes Balears, Cristòfol Soler, que llegí un discurs institucional, ferm, formal i on s’insinuaven simpaties amb la formació d’una nova força política arrelada a la terra i ocupant el ventall del centredreta ideològic. Acabà el discurs amb un contundent “visca Mallorca i visca Catalunya”, llargament ovacionat pels assistents.

Pujol, per part seva, es mostrà com el que és, un homenot de la política catalana i europea, amb temperament, amb un do innat per comunicar i per interactuar de manera directa amb els qui l’escoltaven i amb un recorregut vital que li permet abastar amb una perspectiva privilegiada tot l’espectre polític català, espanyol i europeu. Com a exemple, la seva capacitat d’elevar una conversa amb el propietari d’una fàbrica d’embotits de Vic i una altra amb un ramader de Lleida, a una reflexió amb sentit transcendent d’estat.

Després de repassar els dos primers volums (del primer en destacà les referències a la seva formació europea i als seus anys de militància abans d’entrar en política; del segon, dedicat als seus anys com a president de la Generalitat, destacà que “el temps de construir és un temps feliç per a mi, res no em pot donar més satisfacció que construir”), Pujol entrà de ple en el tercer, que presentava dimarts i que ens fica de ple dins la crisi actual.

Tot i recordar més d’una vegada el seu pragmatisme (“Les realitats no permeten els radicalisme”), els intents d’aproximació i encaix amb Espanya (“Fins ara, tots els polítics catalanistes hem esperat que Catalunya fos respectada com a nació en un marc ibèric”) i també la conjuntura europea de crisi, Pujol reconegué que “Ja no tinc arguments contra els independentistes, teniu raó”. Però no passem l’arada davant el bou. Per explicar la situació actual cal primer saber d’on venim, “i no parlo de l’11 de setembre, ni de l’arribada del rei en Jaume a Santa Ponça, parlo del que hem fet les darreres dècades”. El molt honorable, així, encetà un circumloqui sobre els motius de la crisi actual que el menaren a la conclusió final que ja hem explicitat.

Després de la constitució europea, de la creació de l’euro, del tractat de Lisboa, semblava que Europa (un projecte en el qual Pujol sempre ha cregut: “Sóc un patriota europeu des dels setze anys”, digué) havia de ser imparable, però entre el 2000 i el 2010, confirmà Pujol, “hem perdut pistonada, com a Catalunya, com a Espanya i com a Europa”, i explicà que “patim una crisi profundíssima l’estat del benestar està amenaçat, i és una de les grans conquestes d’Europa”. Pujol recordà que, llevat dels americans, que tenen un model tremendament basat en la responsabilitat individual, tothom vol ser com Europa, fins i tot els xinesos. Per a Pujol, durant els anys de bonança, Espanya “va perdre el sentit de la realitat, perquè és arrogant i fàcilment cau en els excessos”, i això és el que ara, en part, pagam, perquè “partim d’una conjunció d’una crisi general, d’un sistema de finançament  molt dolent, i de la negació a reconèixer que és una estafa”.

Així, Pujol aclarí que “l’ofec no és només de la Generalitat, és l’ofec social de Catalunya, el que petarà serà el nostre estat del benestar”, i concretà: “Continuant com fins ara, Catalunya no és viable, perquè ens desfan un país cohesionat, perquè ens desfan l’estat del benestar, i ens desfaran la llengua. No podrem desenvolupar el nostre projecte exterior, ni potenciar la recerca a les universitats, ni mantenir TV3 com a peça bàsica de la defensa de la llengua i la identitat, ni integrar la immigració, perquè l’immigrant que vingui ha de trobar que aquest país val la pena”. La conclusió és palmària: “Continuar com fins ara és l’extinció”, perquè “negant-nos tot això, ens condemnen”.

I un consell final per caminar cap al “nou repte”: “No tingueu tanta por, perquè tenim país, n’hi ha”.

2 Comments Add yours

  1. Geno escrigué:

    Pocs politics deixen petjada com Jordi Pujol.

  2. joan escrigué:

    Totalment d’acord.
    Un gran article per al Cent per Cent!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s