Andrea Motis: diveta natural d’ulls melangiosos


Viure és créixer. I els qui fórem ahir a Artà visquérem i creixérem, acudírem a un d’aquells espectacles que, segurament, no oblidarem mai. Joan Chamorro, Andrea Motis i la Glissando Big Band fan música per al creixement, per al gaudi, per a l’aprenentatge. El gran Chamorro, artífex de l’adolescent Sant Andreu Big Band, oficià de mestre de cerimònies, amb el seu català xarnego i simpàtic, pròxim al públic, connectat, directe. I virtuós amb el contrabaix, amb el saxo i amb el clarinet. Per part seva, la Glissando Jazz Band, amb un públic entregat, i amb un Chamorro hiperactiu dirigint-los, demostraren no sols ofici, sinó temperament. Tot sonava bé, perquè damunt l’escenari tots passaven gust, naturalment, sense més artifici que el d’uns papers que giraven frenètics davant els ulls de Chamorro. Al costat, esporàdics i graciosos, Edgard i Teresa donaven vida i presència al ball del swing, moda imparable de l’estiu i realitat incontestable de l’hivern que s’aproxima. Els corbatins dels glissandos prenien el vol a les ordres del carismàtic mestre i esdevenien papallones blanques, voliaines jugant amb corxeres i semicorxeres. Dits prestidigitant música. Sons per al cor. I Ella, la petita Motis, d’aire subtil, diveta d’ulls melangiosos, discreta i elegant, enfilada damunt uns talons innecessaris que miraven de posar anys i estatura a una figura que ja és gegantina. La maduresa d’Andrea no es mesura en centímetres ni en marques d’edat. Motis és immensa damunt l’escenari perquè en ella es dóna l’atzarosa conjunció d’unes cordes vocals, d’un talent, d’una constància i d’una valentia. I això és prou per fer-la natural. Cantà com sap cantar, i sonà la trompeta com la sap sonar. Però així, natural, divina també? Diguem-ne excelsa, capaç d’emocionar des de la tendresa, i també des de la força, des de les coses ben fetes, però sobretot des de les coses sentides. Sí, sentides, que vol dir oïdes, però també experimentades, viscudes, palpades. Molts diran que l’espera un futur incontestable, que madurarà, que creixerà, que no sabem on són els seus límits. Jo m’estim més gaudir-ne ara. La seva grandesa és existir, cantar i fer-ho com ho fa. No li calen anys, li cal, només un escenari.

Sense remei, amb el públic dret, Motis, Chamorro i la Glissando hagueren de repetir, i repetir. Bisos per a l’eternitat. Ai, si poguéssim créixer sempre igual que ahir…

3 Comments Add yours

  1. guillem escrigué:

    Encara estic emocionat del q vam veure ahir.
    Gran Glissando, gran Chamorro, enorme Andrea.

  2. Bel escrigué:

    Gran concert, no deixà ningú indiferent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s