Tenim molta rama per cremar

Història d’una bala (I)

Com un fasser molt alt ben davant unes cases (Miquel Àngel Riera)

Picaren un any rodó i encara no pogueren (Biel Majoral)

Lluitar constant i vèncer (Miquel Costa i Llobera)

A cals padrins tenien un pi. Ben darrere les cases, dins l’espai màgic de les figueres de moro. Tenia una capçada gegantina que s’alçava part damunt les teulades. Amb l’ombra, donava consol del sol tòrrid d’estiu a més de mitja casa. La soca, era dreta com un fus, eterna als nostres ulls infantils, i es perdia dins una mar infinita de fulles de pi que farcien la rama des de l’enforcat. Tres homes grossos agafats no abastaven a abraçar-lo. Ho dic sense ponderar gens, sols perquè m’entengueu. Amb la família hi anàvem a passar els caps de setmana, a cals padrins. I jo em delia tota la setmana perquè arribàs el dissabte i pogués anar a la casa pairal i trobar-me amb un cosí meu amb qui compartíem edat i jocs d’infantesa. Si hi havien de venir convidats, per donar les entresenyes per trobar la casa de fora vila mon pare i ma mare solien dir: “De la carretera veureu una casa amb un pi molt alt darrere, és aquesta”. Ningú no s’equivocava mai. Un dia, amb una ventada, arribà la catàstrofe. El pi tombà damunt la casa. Passà per ull la teulada a l’endret de la cambra dels padrins, amb aquell llit antic, amb un forat de bala al capçal, del temps de la guerra. Cals padrins era una casa d’un temps, modesta. No hi havia portes, sinó cortines, a les cambres. L’endemà hi vengueren uns homes, serraren la soca i se n’endugueren la fusta. Dins el meu record difús, em sembla veure’ls amb les màquines de serrar, i hagueren de fer feina dies i dies per arreglar l’endemesa. Ens deixaren les branques i encara tenguérem llenya per fer foc un parell (mallorquí) d’anys. El meu cosí i jo, per dins les figueres de moro, hi trobàrem un tresor. Del pi gegantí de la nostra infantesa ens en quedà l’escorça. Era un material manejadís, mal·leable. El fregàvem pel marès de les parets per llimar-lo fins a donar-li la forma el·líptica d’una barca. Amb un ganivet, buidàvem el vaixell d’escorça i hi deixàvem al centre la cabina de comandament. La nostra armada invencible surava i creixia cada cap de setmana dins una pica de marès que havia sobreviscut com una relíquia a l’aparició de les rentadores. Construírem desenes (centenars?) de vaixells i barques, i afegíem a la nostra flota bocins de caramutxa xapats per la meitat, amb un bastonet clavat al mig que hi feia de pal major.

A nosaltres els catalans, una ventada estranya també ens volgué tomar el pi i endur-se’n la llenya. De l’escorça, amarada de segles i pobles, d’història i de gent, n’ha sortit un milió i mig de vaixells, armats amb la força invencible de la il·lusió. I no, la flama del cor del poble no s’apagarà, tenim molta rama per cremar.