Tenim molta rama per cremar


Història d’una bala (I)

Com un fasser molt alt ben davant unes cases (Miquel Àngel Riera)

Picaren un any rodó i encara no pogueren (Biel Majoral)

Lluitar constant i vèncer (Miquel Costa i Llobera)

A cals padrins tenien un pi. Ben darrere les cases, dins l’espai màgic de les figueres de moro. Tenia una capçada gegantina que s’alçava part damunt les teulades. Amb l’ombra, donava consol del sol tòrrid d’estiu a més de mitja casa. La soca, era dreta com un fus, eterna als nostres ulls infantils, i es perdia dins una mar infinita de fulles de pi que farcien la rama des de l’enforcat. Tres homes grossos agafats no abastaven a abraçar-lo. Ho dic sense ponderar gens, sols perquè m’entengueu. Amb la família hi anàvem a passar els caps de setmana, a cals padrins. I jo em delia tota la setmana perquè arribàs el dissabte i pogués anar a la casa pairal i trobar-me amb un cosí meu amb qui compartíem edat i jocs d’infantesa. Si hi havien de venir convidats, per donar les entresenyes per trobar la casa de fora vila mon pare i ma mare solien dir: “De la carretera veureu una casa amb un pi molt alt darrere, és aquesta”. Ningú no s’equivocava mai. Un dia, amb una ventada, arribà la catàstrofe. El pi tombà damunt la casa. Passà per ull la teulada a l’endret de la cambra dels padrins, amb aquell llit antic, amb un forat de bala al capçal, del temps de la guerra. Cals padrins era una casa d’un temps, modesta. No hi havia portes, sinó cortines, a les cambres. L’endemà hi vengueren uns homes, serraren la soca i se n’endugueren la fusta. Dins el meu record difús, em sembla veure’ls amb les màquines de serrar, i hagueren de fer feina dies i dies per arreglar l’endemesa. Ens deixaren les branques i encara tenguérem llenya per fer foc un parell (mallorquí) d’anys. El meu cosí i jo, per dins les figueres de moro, hi trobàrem un tresor. Del pi gegantí de la nostra infantesa ens en quedà l’escorça. Era un material manejadís, mal·leable. El fregàvem pel marès de les parets per llimar-lo fins a donar-li la forma el·líptica d’una barca. Amb un ganivet, buidàvem el vaixell d’escorça i hi deixàvem al centre la cabina de comandament. La nostra armada invencible surava i creixia cada cap de setmana dins una pica de marès que havia sobreviscut com una relíquia a l’aparició de les rentadores. Construírem desenes (centenars?) de vaixells i barques, i afegíem a la nostra flota bocins de caramutxa xapats per la meitat, amb un bastonet clavat al mig que hi feia de pal major.

A nosaltres els catalans, una ventada estranya també ens volgué tomar el pi i endur-se’n la llenya. De l’escorça, amarada de segles i pobles, d’història i de gent, n’ha sortit un milió i mig de vaixells, armats amb la força invencible de la il·lusió. I no, la flama del cor del poble no s’apagarà, tenim molta rama per cremar.

8 Comments Add yours

  1. Saps Toni que quan he llegit aquest meravellós escrit m’emocionada? Jo he vist aquest pi, quan anava amb la meva padrineta a cals teus padrins, sempre el me mirava, trobava que donava frescura a n’aquella casa, on tan bé ens hi trobavem tots! Una aferrada.

  2. Bernat Nadal escrigué:

    Combines de meravella la metàfora, memòria, el passat i el passat llunyà:
    “Un dia, amb una ventada, arribà la catàstrofe. El pi tombà damunt la casa. Passà per ull la teulada a l’endret de la cambra dels padrins, amb aquell llit antic, amb un forat de bala al capçal, del temps de la guerra”.
    Potser, un dia, podries investigar o inventar la història que dua insertada el llit amb un forat de bala.

    Salut,
    Bernat

  3. Lina Maria escrigué:

    No puc recordar el pi. Només record els bocins d’escorça que hi havia darrera la casa, la marca vermella que quedava als cantons després de fregar-hi l’escorça i les barquetes dins la pica plena d’aigua (i amb el forat tapat amb un bocí de branca embolicada amb un pedaç).
    I és l’únic record que tenc de la padrina: ens va venir a despertar i ens va dir que hi havia els homes que serraven el pi.
    Aquest estiu he tornat fer barquetes de caramutxa, la següent generació ja ha après a fer-ne. Si tot s’aprengués tan fàcilment…
    Per cert, el pi va caure el dia del sorteig de la loteria de Nadal.

  4. Maria Teresa Vives escrigué:

    Uep cosi!! m’ha encantat aquest escrit.
    Tot d’una e vist que xerraves des pi de cas padrins. Hi varem jugar moltes vegades per darrera la casa per devora el pi.
    A l’escola haviem de fer un treball amb insectes morts i disecats amb esperit, vaig anar agafar-los a les figueres de moro just devora el pi, hi havia un caminet i en aquells anys totes ses plantes estaven plenes de tota clase d’insectes.
    No tenc record des vaixells n’hi de s’escorça.
    Una besada molt grossa!!

  5. Biel Barceló escrigué:

    Tota una peça literària reblerta d’autenticiat i patriotisme ben entès. Enhorabona, Toni, per aquesta delícia. El pi aquest pot competir amb el de Formentor, si bé el de ca’ls teus avis és més dramàtic, en consonància amb els qui ens arreceram a la seva ombra.
    Ben cordialment

  6. Joan Llodrà escrigué:

    Saps que hi escrius de bé! Jo ja fa molts d’anys que t’ho dic, però seguirem insistint: publica qualque cosa potent!

  7. Cathy escrigué:

    Molt bé, Toni, m’ha agradat molt l’escrit, Però m’he quedat amb el misteri d’«aquell llit antic, amb un forat de bala al capçal, del temps de la guerra»: conta, conta!

  8. mariacoloma escrigué:

    Directe al Port de la meva infantesa. A casa encara tenim forats de metralla (uf!) a la porta del quarto del padrí. Escolta en Joan Llodrà, Toni!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s