“Aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís”


És consolidable la passió? Fins quan la podem fer durar? I el desig, quin color té quan es vesteix de quotidianitat? I el compromís, de què té gust? Cansa, viure contra la convenció? O cansa més rabejar-s’hi cofoiament? Els vitalistes neden contracorrent? O es deixen dur torrent avall per aigües revoltoses? Totes són preguntes de resposta oberta i que cadascú podrà contestar segons la seva convicció o conveniència, segons el seu patró moral o social. El cert, però, és que ens agrada que ens en parlin i que ens hi facin pensar.

És el cas de La discordant melodia del desig, la primera, i tardana, novel·la de Càndid Genovard, un d’aquells personatges que caldria reconèixer ençà i enllà i que, per a molts, passen desapercebuts. Genovard és un artanenc d’àmplia formació acadèmica (psicologia, filosofia, art…) i arribà a ser rector a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara, Edicions Món de Llibres, en un nou encert, li ha publicat aquest llibre deliciós.

La novel·la s’encavalca entre la Mallorca postrural dels anys setanta i la Barcelona universitària efervescent dels darrers anys de dictadura franquista, amb el referent del maig del 68 francès més fresc que mai i amb l’existencialisme de Sartre i de la nouvelle vague d’on brolla el vitalisme i el gust pel plaer sense fre, però també la tristesa, el mal de consciència i els remordiments morals.

No crec que us hagi de contar gaire coses sobre l’argument del llibre, m’estim més que el llegiu i que us immergiu en el seu llac reflexiu. La discordant melodia del desig de vivències amoroses i sexuals protagonitzat per en Jeroni, un mallorquí que viu la seva joventut universitària a Barcelona. En Jeroni s’enamora sense sexe, es desfoga sexualment sense amor, es compromet formalment amb la repressió sexual de rerefons, es casa, és infidel i viu cercant sempre el compàs impossible del desig, que sempre camina descompassat al costat de les convencions i els compromisos.

Una mostra del vitalisme del protagonista: “El seu temps, que era màgic, l’ajudava a distingir el batec de l’efímer. I així, aprengué molt aviat a triar de les coses i les persones, abans que el més visible, l’amagat o el secundari”.

La reflexió proposada per Genovard, però, no es limita al model de vida triat (trien el model de vida, els vitalistes?) per Jeroni, sinó també a les diferents formes de viure l’amor i la sexualitat per part de les dones que l’acompanyaran al llarg de la vida. Així, trobam  la ingenuïtat femenina adolescent, encara inexperta, però no per això mancada d’un desig maldestre: “Puerils i descarades testimoniaven la seva energia amb gesticulació poc agraciada”. Tot plegat amb un gust per l’adjectivació que és una constant encertada durant tota la novel·la: “Els cossos s’exhibien insegurs. L’edat no les tenia preparades per a la millora quotidiana que concedeix l’artifici de la coqueteria. Sorgien de l’adolescència genuïnes, ignorants i renoueres”.

Més pròpia de l’època en què està ambientada la novel·la, i per tant, menys universal i assimilable per als models morals d’avui, és la reflexió sobre la repressió sexual provocada per la moralitat religiosa. Elena, el seu primer compromís seriós, no veu bé el sexe abans del matrimoni. Les seves amigues li ho retreuen: “Què hi has fet tots aquests anys a la Universitat?”. Ai, la universitat, aquella presumpta fàbrica de lliurepensadors, de persones capaces de forjar-se aquell criteri propi, de defugir models i convencions. És així realment? O es tracta simplement d’una acadèmia de l’estúlticia? Com en tot, cadascú en treu finalment el profit que vol, o pot. Davant l’absència de sexe amb la seva al·lota, en Jeroni es lliura a les seves amigues. Primer l’una: “Va ser un moment de fogositat maldestra però desitjat i correspost”. I després l’altra: “Després de fer l’amor, alabada en aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís, s’adormí”.

Genovard, però, també té temps per mostrar-nos com se sent un illenc, un mallorquí, lluny de l’illa que el va veure créixer: “Diuen que les illes són femenines. El cert és que són llocs dels que cal escapar i al mateix temps suportar el corcó del desig de tornar-hi”. O per retratar-nos com eren els turistes d’aquell temps: “Uns pocs turistes, amb les cames a lloure i ulleres de conxa amb mirallets aferrats, anaven amunt i avall superant, abominables, llur caricatura”. I encara més, la visió dels indígenes de l’illa (en aquest cas Eivissa), resclosits, ancestrals, potser retrògrads: “La pagesia, endogàmica i a cops incestuosa, era amagada en cases sense camins, que conservaven costums fascinants, a cops violents”.

Amb precisió inusitada, l’autor ens mostra no sols els racons de l’ardència més primària, sinó també els enrevolts de la seducció, de la suggestió i la subtilesa: “La conversa tenia un timbre excitat i ombrívol, quieta però desitjosa, intrusiva però continguda”, tant que “se sorprenien amb suposades afinitats. Es produïa, pas a pas, la seducció per la paraula, mentre intentaven guanyar l’encaix degut, encara imprecís. Tenien coses a dir-se. No importava quines, les volien compartir i gaudien de la conversa”.

Les sentències vitalistes hi són a cada cap de cantó, a cada gir de full: “La prudència fora de lloc la feia oblidar que el que tenia davant era la vida i no la necessitat de conservar-la”, però també les conseqüències desagradables d’una aital opció de vida, davant les quals hom sempre es planteja l’exili: “Fugir ho empitjorarà. La tranquil·litat que sents quan has escapat t’enforteix la por”.

S’hi repeteixen també les actituds frívoles per part de les al·lotes, que, nedant en la ignorància, cerquen fer-se interessants amb la veu: “Parlava impertorbable de qualsevol tema i si es tractava d’algun pessic de cultura, ho feia com si ho conegués en profunditat. Tot amb la frivolitat que dóna la ignorància”, tot i sabent que és en la mirada el seu presumpte atractiu: “Però tenia els ulls verds i una tendresa envers els moixos que feia suposar que traslladaria als humans”. Mirau, per exemple com descriu el narrador una de les amants d’en Jeroni: “Mentre creixia va entendre que només tenia sentit el present. Un hedonisme obstinat en el qual l’erotisme va ser de seguida l’intèrpret principal. Gaudeix de la gratificació immediata. Per na Irene no té sentit una vida raonable. No l’ha coneguda i tampoc no la desitja”

Superades les etapes inicials, la maduresa mena a una sexualitat encara més desinhibida, potser més fredament calculada, però no per això buida de passió: “Havien d’evitar que el desig es transformés en afecte, més encara, estaven convençuts que ho espatllaria”. I és per això que en acabar, “no es feren promeses ni exageraren l’adéu. No es preguntaren què sentia l’un per l’altre. La passió no els havia deixat temps per a comprovar-ho”. És a dir, “no s’embrancaven en la fal·làcia de si el sexe satisfet porta a l’amor o a la inversa. La contentació sexual era imperativa, gojosa, primitiva”.

A mesura que avança la novel·la, avança també el grau de compromís del protagonista, alhora que prenen força les seves infidelitats i, per tant, els dubtes morals que assetgen les seves amants. Diu una d’elles: “No m’hauria casat si el matrimoni em posés conflictes sobre la meva honestedat o la del meu marit. Ho viurem així com podrem”.

I és a partir d’aquí que la pregunta foixiana emergeix com una Atlàntida poderosa, amagada, però sabuda. Ai, si poguéssim “acordar raó i follia”. Què sustenta l’amor? “La tendresa. Pots incloure l’erotisme. Però l’amor físic no dóna massa de sí quan el cos s’atraca al límit i els sentits substitueixen el pensament”. Per això s’arriba a pensar que l’amor físic és insuficient (“Les parelles que ho confien tot en el sexe no duren”) o fins i tot incompatible amb la convenció, diu tot citant Françoise Sagan: “És un bon exemple de la tristesa de l’amor físic. Els seus personatges, que hi estan enganxats, no tenen alegria, el plaer els fa anar dins un cercle tancat. I a cops fins i tot els fa dolents”.

I és dins aquest ball extern a la convenció que hom s’arriba a plantejar estabilitzar un estadi que ens hauria de semblar sempre fugaç. Per al narrador, viure entre dos amors no és impossible, però ho viuen de manera diferent els homes que les dones. Així, el sector femení considera que “no és impossible viure entre dos homes però ells acostumen a no conformar-se. N’has d’estimar un i deixar-te estimar per l’altre. Fins i tot permet portar una vida sexual normal amb els dos. Però és un embolic poc rendible i tan sols portaun cert grau d’ofec”. En canvi, “els homes es troben bé entre vàries dones i si no els estires s’hi quedarien. Després es tornen conservadors. A partir de llavors són fidels”.

En llegir el llibre de Genovard, el lector es deixa dur per l’ardor i l’aturall absent. Hom creu, també, que el narrador s’hi troba bé, dins aquest ambient frívol i inconscient (per què sempre parlam d’inconsciència quan sortim de la convenció?). En acabar-lo, però, el vaig tornar a fullejar i vaig observar un detall que m’havia passat per malla en obrir-lo per primera vegada. En el frontispici completava el títol aquest afegitó: “Crònica puntual d’una adolescència interminable”. Què vol dir, doncs, créixer? Com maduram en les nostres relacions? És madurar viure dins la convenció?

He començat amb preguntes i hi acab. Llegiu La discordant melodia del desig i mirau si podeu contestar-les.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s