Cinc anys sense Tomeu Ferrer


Fa poc més de deu anys que vaig conèixer en Tomeu Ferrer. El vaig cercar perquè col·laboràs a la revista Cent per Cent cada setmana. Jo sabia que ell escrivia i investigava. I també sabia de quin peu calçava. Sense condicions, desinteressadament, alegre, em va dir que sí davant una xispeta a Ca sa Capitana. Avui fa cinc anys que l’enyoram. Per recordar-lo, heus aquí el text que vaig llegir a Son Coletes per presentar Vint dies de guerra, la seva crònica apassionada i autèntica dels fets que envoltaren el desembarcament de les tropes de Bayo a la costa del llevant de Mallorca.

Aprengueren a matar, en milloraren la tècnica; tant que disposaren una metralladora que tenien a una cotxera propera al cementeri, la cotxera de can Vencís. Eren tres que la transportaven cada nit amb un furgó per metrallar a discreció.

N’aprengueren i a algun li agradava molt matar. Un de Porto Cristo digué a un conegut:

– Saps que pas de gust en veure’ls morir, aquests rojos. Ferits, s’enravanen i tremolen cames i braços talment una gallina quan li has ficat la ganiveta. Jo disfrut.

A aquest que tant gaudia li violaren la germana embarassada a mig camí de Son Carrió a Manacor, vora el pont del tren. Na Magdalena, quan l’anaren a cercar, ja era vídua del batlle de Son cArrió i quan la dugueren a matar a Son Coletes li digueren el que deien als qui morien en solitari:

– Camina cap endavant i no et giris a darrere.

Però na Magdalena digué:

– Jo vull veure la cara dels qui m’han de disparar.

Es va girar i veié el seu germà que l’apuntava. Era aquell que deia que tant fruïa. Al poble de Son Carrió es diu que ell la va matar, però també diuen que no és veritat, que va caure acubat en topar-se amb la mirada de la seva germana.

Tot i el silenci emporuguit de la gent del poble, que durant quaranta anys va saber que d’aquestes coses no se’n podia parlar, aquesta història que ens conta Tomeu Ferrer a Vint dies de guerra, jo, que vaig néixer trenta-cinc anys després del desastre, ja la sabia. Me l’havia contada ma mare, que tampoc era nada quan esclatà la guerra. Vaig tenir pell de gallina, i m’espirejaren els ulls. Com ahir quan la tornava a llegir en el llibre d’en Tomeu. En Tomeu Ferrer fa anys que fa feina i investiga i s’emociona en sentir el testimoniatge de persones que, encara avui, tenen por de recordar, perquè durant molts d’anys han hagut de tenir por de plorar pels seus morts. I són aquests els tres pilars en què se sustenta Vint dies de guerra. La feina, perquè de la feina surt el profit, diuen. En Tomeu ha deixat, incansable, hores i hores de la seva vida per córrer darrere la memòria, una memòria que ens fuig irremissiblement, perquè els qui la mantenen encara avui són els darrers que ho varen viure. Per això ha frissat, en Tomeu, perquè sap que en deixar-nos aquestes persones, s’acabaran els darrers testimonis directes, els que s’han cuidat durant anys de servar la memòria i la dignitat dels seus éssers estimats. La investigació, el segon pilar. La investigació rigorosa, contrastada. En Tomeu ha viscut amb passió aquesta investigació, se sap de cap a peus, de memòria, fil per randa, cada una de les històries. I les sap perquè les ha contades de viva veu mil vegades, perquè ara ell també és portador d’aquest testimoniatge, com ho serem nosaltres en haver llegit el seu llibre. Però també les sap perquè les ha sentides contar, cada una, a persones diverses. I sap on són les coincidències de les versions. I també on són les contradiccions. Vint dies de guerra és una crònica rigorosa dels fets ocorreguts entre el 16 d’agost i el 4 de setembre del 1936, els dies del desembarc de les milícies del capità Bayo a la costa manacorina. Hi trobareu les circumstàncies militars i polítiques que envoltaren aquella breu però intensa incursió republicana a Mallorca. Veureu, per exemple, que les tropes de Bayo es retiraren per ordres arribades de Madrid i no perquè hagués fracassat l’operació, perquè els colpistes de Mallorca no estaven preparats militarment per fer front a una invasió d’aquella envergadura. De vegades, però, ens sembla que la investigació, el rigor i la veritat han d’anar vestides de fredor. I aquí és on s’alça el tercer pilar del llibre d’en Tomeu: l’emoció. En Tomeu ha ajuntat les seves llàgrimes amb les dels testimonis que, encoratjats per una necessitat de justícia, de dignitat i sobretot, de memòria, treien forces de flaquesa per explicar com visqueren i què visqueren aquells dies de l’estiu del 1936. Les llàgrimes i les escarrufades es traspuen en aquest llibre, que, a banda d’investigar els fets històrics, les anècdotes, les macabres morts de centenars de persones en un poble que amb prou feines arribava als 10.000 habitants, investiga també els sentiments:

Es va fer tard i la gent se n’anà i l’amo en Biel tornava a demanar:
–       I n’Agustí? No ha vingut?
–       Pararen taula per sopar. Hi eren tots. No posaren plat ni coberts per a n’Agustí. L’amo en Biel calà el cap i no digué res més. L’endemà matí a trencar d’alba, l’amo en Biel pujà al sòtil. Anà al colomer del seu fill major: era colomista el fill. Obrí la porta del colomer i una filla el sentí que deia:
–       Fugiu, volau, a partir d’ara en aquesta casa mai més ningú no estarà tancat!
Els coloms de n’Agustí volaren cap a la llibertat, cap al cel.

Tots ens ho demanam. Què devia passar pel cap de l’amo en Biel? Com devien quedar els familiars de tots aquells qui moriren pel sol fet de defensar unes idees sense haver comès cap delicte mai? Estic per dir que cap idea val una vida humana. I dic també que ploraren igual les morts dels seus fills les mares dels dos bàndols. El drama humà es visqué a flor de pell a banda i banda del conflicte. Però darrere aquella barbàrie hi havia unes motivacions polítiques. Diuen que la nostra memòria s’alimenta de flaixos, de petits fragments de vida que queden insertats talment mites a les nostres ments. Us explic un d’aquests flaixos: en un debat televisiu sobre la república, l’amo n’Andreu Pascual Frau, en una mostra més de la seva dignitat, del seu coratge i de la seva senzillesa, rebatia els arguments del bàndol contrari explicant que, uns entraren per les urnes, els altres ho feren per les armes. És clar idò qui ha de demanar perdó a qui. És clar qui ha d’acotar el cap penedit i qui, a la fi, l’ha de poder alçar amb dignitat.

Llibres com el d’en Tomeu, actes com el d’avui, o com la Ruta de la Vergonya d’ahir o com l’esperat esbucament dels monuments feixistes que s’alcen encara desvergonyits a Porto Cristo, és ara que s’han de fer. Ara que encara queda gent que ha hagut de plorar per dedins perquè tenia por de mostrar el seu dolor. Ara que encara queda gent ferida directament per aquells fets.

No es fa res per rancor, ni per ràbia. Nosaltres, els qui cada any venim aquí, no volem remoure res. Simplement no volem oblidar. Ahir, durant la Ruta de la Vergonya per Manacor, un matrimoni es mirava els fets de drets al portal de ca seva.

–       I ara què fan aquests?, digué la dona
–       Res, volen recordar lo de sa guerra…
–       I ja mos ne recordam, no hi importa facin res.

Sí que hi importa, madona. Veniu aquí i ho veureu, com hi importa. Però repetesc, no es tracta de remoure res, sinó simplement de no oblidar perquè no torni a passar. Una bona mostra d’això, és que en Tomeu Ferrer en el seu llibre diu amb tot luxe de detalls noms, llinatges i malnoms dels qui moriren per la llibertat. Mai, però, surten els noms dels botxins. I en Tomeu, com els familiars de les víctimes, els sap aquests noms. Però no ens interessen. No els volem saber, perquè no els volem retreure res, simplement volem saber què va passar, com va passar i per què va passar.

Conec en Tomeu i sé que estarà d’acord amb mi en això que ara diré: no fa falta que compreu el llibre, però llegiu-lo, encara que sigui fent fotocòpies. Us estremirà, us farà plorar, us dirà coses que no sabeu, i d’altres que heu sentit contar mil vegades. Hi veureu la memòria del poble, d’un poble que no oblida, perquè no vol repetir aquella història.

I una darrera cosa, nosaltres els joves no vàrem viure aquella barbàrie, ni tan sols els quaranta anys de nit i fosca que la seguiren. Per això nosaltres no podem tenir rancor, ni ràbia, ni tan sols la profunda tristesa dels familiars de la gent que morí aquells anys. Nosaltres ja no hem de perdonar ningú. A nosaltres ja ningú no ens ha de parlar de reconciliació, perquè res d’allò vàrem viure. I no tenim por. La por, la presó més traïdora. Nosaltres ja no tenim por. Per això, que ningú passi pena. Servarem la memòria del que va passar i, sobretot, retrem el millor homenatge als qui moriren per la llibertat l’any 36: lluitar, amb la força de la paraula i la convicció del sentiment, per les mateixes idees que ells moriren.

2 Comments Add yours

  1. M.Coloma escrigué:

    Gràcies, Toni!
    Ara prendré un gin-tònic asseguda amb ell a la barra del Catòlic.

  2. Geno escrigué:

    Mai ens hem d’oblidar dels que han mort per defensar un mòn millor. I és important no frivolitzar mai la mort, la nostra memòria històrica, les nostres arrels i cal aprendre’n de les errades del passat. M’ha posat la pell de gallina l’escena del propi germà assasinant a la germana! ufff!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s