Independència i Països Catalans


He pogut llegir un article de Salvador Cardús publicat al diari Ara sota el títol “Independència i Països Catalans”. Heus ací unes quantes consideracions al respecte de l’opinió expressada pel mestre Cardús.

Primer punt: efectivament no és una qüestió menor. Per dir-ho en paraules més aclaridores: el que passarà amb la resta de Països Catalans una vegada que el Principat hagi assolit la independència és una de les qüestions cabdals de tot aquest procés. I jo, com els amics i coneguts de Salvador Cardús, també ho visc amb preocupació. En primer lloc, perquè compartesc el temor envers l’accentuació d’aquesta política “econòmicament depredadora i culturalment inclement” una vegada que el Principat sigui independent, i en segon lloc, perquè pas pena que les Illes Balears i el País Valencià esdevinguem moneda de canvi en una negociació amb Madrid sobre els termes en què s’ha d’assolir la independència. Imaginau: “D’acord, Mas, feu-vos independents, però no toqueu, per a res, ni les Balears ni València”. Resposta d’en Mas: “On he de signar?”. És un temor que esper no haver de veure com es fa real.

Segon punt: La divisió política que vivim és la que ens ve donada per l’administració espanyola. Per tant, estic completament d’acord amb Cardús quan diu que “els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres”. Per tant, no ens hi recreem. No cal que continuem aplicant models que, en molt poc temps deixaran de ser vàlids. I sí, nosaltres també tenim molt clar quin és “l’abast de la nostra nació de llengua i cultura”. Però, i l’abast polític? L’hauríem de tenir clar, i veig que no l’hi tenim.

Tercer punt: “Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú”. Són respectables les dinàmiques polítiques sense escrúpols que la democràcia ens ha atorgat? La democràcia no ho és tot, i les majories no sempre tenen raó. Comprenc que en el cas del Principat, les majories, precisament, són les que poden ajudar-nos a assolir el nostre anhel de llibertat. Però de respecte envers les polítiques d’extermini de la nostra llengua i la nostra cultura i de submissió sense complexos a l’espoli econòmic de Madrid que practiquen els nostres governants, crec que no n’hem de tenir gens. Ni nosaltres, ni els catalans del Principat. Cal que es tengui clar qui són els interlocutors vàlids amb el catalanisme. José Ramón Bauzà? No em faceu riure.

Quart punt: també compartesc amb Cardús la idea que “la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer”.

Cinquè punt: tenc dubtes, molts, pel que fa al terme “connacionals”. És connacional un figuerenc respecte d’un olotí? O un mataroní respecte d’un berguedà? Quan a més de “connacionals” ens tracta de “veïns”, els dubtes, molt a desgrat meu, s’esvaeixen.

Sisè punt: a banda de la proposta de confederalisme, que puc compartir amb matisos, el que em sembla indispensable és que el Principat faci de pal de paller de la nació catalana (de la nació cultural, sí; de la lingüística, també; però sobretot de la política, perquè sense la nació política cap de les altres dues podran sobreviure arreu del territori). En aquest sentit, consider primordial que els catalans de fora del Principat puguem accedir a la futura nacionalitat catalana de manera automàtica si així ho demanam. No vull ni pensar en l’aberració que el Principat no ens accepti com a conciutadans i, mentrestant, haguem de continuar sota el jou secular d’Espanya. Jo no vull ser espanyol. No ho sóc. I només faltaria que, tenint una part del meu país lliure, no pogués accedir a la meva nacionalitat natural (o adquirida, tant és!): la catalana. D’aquesta manera, s’enfortiria la consciència de país a la resta de territoris i es plantarien les bases per a l’adhesió de la resta del país a la futura república catalana.

Setè punt: és indispensable, ja, una mobilització de la societat civil de la resta de Països Catalans per forjar una posició conjunta, clara i contundent, pel que fa a la relació amb el procés d’independència de Catalunya. I que quedi clar que aquesta posició no pot ser forjada, en cap cas, ni des de la por ni des de la prudència covarda. Mirau qui ens governa: no tenim res a perdre! La història ens espera.

7 Comments Add yours

  1. mateu escrigué:

    Dins l’ANC hi ha intel-lectuals com en Requejo q pensen i proclamen q parlar d Països Catalans és un acte imperialista i neguen la seva existència, a l’estil d’afirmacions pròpies d El Mundo… I per Mallorca els q parlam d PPCC som titllats d radicals i d fer més mal q bé a la causa pels mateixos “nacionalistes mallorquins”…

  2. Quico Romeu escrigué:

    Des del Principat estic totalment d’acord i subscric punt per punt aquestes reflexions. Cal una mobilització tant al Principat com a la resta de Països Catalans. Som-hi! Pel que fa a defensa de la llengua en clau de Països Catalans, féu una mirada a aquest bloc, amb manifest inclòs. Enllaçats NO Acatem: http://noacatem.blogspot.com.es/

    1. Ferran López escrigué:

      Cent per cent d’acord amb la crítica de l’article de Cardús. I això que Cardús, almenys, es planteja la qüestió de la resta del país, cosa que, desgraciadament, no és pas la tònica del neoindepentisme principatí.
      Un detall tècnic, però: personalment, estic contra la doble ciutadania, almenys entre el Principat i Espanya; podríem tenir més de la meitat de la població amb aquesta doble ciutadania, i això fóra insostenible en un Estat en construcció i necessitat d’un mínim de lleialtat difícilment compartible amb un dels enemics (enemics potencials i factuals, perquè continuaran ocupant gran part del país). Naturalment que tot “connacional” (els de Girona ho són dels d’Olot, sí, però ja ens entenem) ha de tenir dret a la ciutadania catalana així que la reclami; però si no s’admet la doble ciutadania, això suposaria que visqués a la seva localitat (posem-ne Xàtiva, o Sineu) com a ciutadà estranger, és a dir, sense dret de vot; i tampoc no és qüestió que tots els que tinguin consciència nacional fugin cap al Principat… D’altra banda, dubto moltíssim que, faci el que faci el Principat, l’Estat espanyol admeti que súbdits seus optin per tenir doble ciutadania amb la catalana. En algú se li acut solució?

      1. antoniriera escrigué:

        Sí, el comentari a l’article d’en Cardús està fet des del més absolut respecte, perquè encara és dels qui s’ho plantegen i reconeixen els nostres vincles. D’altra banda, jo en cap moment no he parlat de doble ciutadania. Quan Catalunya sigui un nou estat d’Europa, jo, com a mallorquí, he de poder accedir amb facilitat a la ciutadania catalana, perquè sóc català, i això és indiscutible. Llavors, si Mallorca continua sota el domini d’Espanya (cosa altíssimament probable), jo seria ciutadà català (únicament català, perquè hauria renunciat a la ciutadania espanyola), i europeu, perquè el meu estat en formaria part. S’entén no? Altra cosa seria el tracte que pogués dispensar l’Estat espanyol als ciutadans catalans de les Illes i del País Valencià…

  3. Ferran López escrigué:

    Ja; d’acord; tens tota la raó. El que jo dic és que si els nacionalment conscients de Mallorca, del País Valencià, etc., adopteu la ciutadania catalana, i amb això perdeu l’espanyola, no podreu votar al vostre territori, la qual cosa deixaria les eleccions, els referèndums, etc., en mans de colons, botiflers i alienats. És una mena de trampa, tot plegat: si aprofites per a autodeterminar-te com a català que ets, perds la possibilitat d’incidir al teu territori, almenys mitjançant comicis; si no ho fas, probablement faran veure que t’afirmes espanyol… Per això demanava si en algú se li acut alguna solució al dilema.

    1. antoniriera escrigué:

      Tens tota la raó. Caldrà pensar-hi.

  4. Joan Bonet i Boix escrigué:

    És veritat que la nostra catalanitat és un fet innegable, igual que també ho és, que el senyor Moranta i la seva bandera, fan més nosa que res dins el marc en que es va fer la fotografia que encapçala l’escrit. Quan el poder gaudir d’una feina depèn d’un nombre determinat de vots, la ideologia passa a un segon lloc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s