Un poeta murgonat al cor del país


Americana, pantalons i guardapits. Amb el seu vestit impecable, entra a l’aula 3 de l’edifici Ramon Llull enfilat dalt d’un hola afable i simpàtic, lleument foteta, somrient per sota del nas amb l’alegria d’entrar a un lloc per ensenyar una gent que vol aprendre. Àvids de tot, l’escoltam. La tarima de fusta n’engrandeix la figura de poeta elegant i senyorívol. La seva veu fonda, dita en mallorquí de Palma, catalaníssima, ens recita Joan Alcover. Ens parla de Pons i Gallarza, de Costa i Llobera, d’Aribau o de Guimerà. El seguim. El llegim. Compensa la closca pelada pels anys amb una barba blanca frondosa de cappare de tot, completada amb les ulleres de lector voraç. Recita a L’Havana. Llegeix al Cafetí. Presenta Spiritual a Sa Nostra. Rapsode d’altura. Mocadors de randa. Magnòlies. Antònia i Agnès corren amb les mans agafades allà deçà Jerusalem. Adolescent de casa bona, es banya a Mondragó esperant no haver d’entrar mai a la capella dels dolors. Pren beuratges de mandràgola, tot escoltant Bach o Stravinsky. El somiam cridant a la plaça Major, “català!, català!, català!!!”, renunciant a la urbanitat i a la cortesia que l’embolcallen ara i adés. Ens empelta la coherència, i el sentit comú, al nostre cor de devuit anys. La passió pel país, per la terra d’Argensa, referent nacional, pare de poetes, fabricant de pròlegs. Prolífic en tot. Mesurat en la poesia, exquisit.

Al sòtil, s’esgrogueeixen els apunts que preníem a les seves classes. Al carrer, creixen les sarments que va murgonar al cor del país. No defallim, ans al contrari, florim noves primaveres a cada nou incendi.

A casa seva, es perfà el prodigi. Vint anys després de la seva mort, Cèlia Riba, neboda seva, ens n’obre les portes. En aparença, una casa com una altra. Vaixelles i cristal·leries. Mobles antics. Corral amb arbres. Però és Palma. Una inusual troballa en una ciutat venuda i retuda a l’especulació urbanística. Galetes d’inca, olives trencades i llimonada. Natural, cal dir-ho? Feim una rotlada de deu o dotze. Fartdart comenta Spiritual, el darrer llibre del mestre.

El llibre està dedicat a Antònia Vicens, a qui visitava amb freqüència els darrers anys de la seva vida, tot passejant pels carrers del barri antic de Palma, amb el seu vestit i el seu paraigua, com un gentleman britànic que volgués trepitjar fort la seva ciutat, el seu país. Visitava Vicens, que aleshores regentava una botigueta per aquell redol.

Jerusalem havia estat una peça per a orgue, solemne i densa. Spiritual havia de ser pres com una composició per a acordió, més lleugera però amb totes les imatges acumulades pel poeta al llarg del seu trajecte vital.

El primer que crida l’atenció del llibre és el títol. Conscients de la preocupació del poeta per la mort, podríem pensar que es tracta d’un assaig de cant espiritual, a l’estil dels que haguessin pogut fer Maragall, Palau i Fabre o Ausiàs March. Però cal recordar el gust per la música pel nostre poeta, que es permet amb aquest títol un homenatge als spirituals negres americans.

Spiritual, tanmateix, té la mort com a tema central, però tractada de manera molt particular. Per començar, la divisió en tres parts absolutament simètriques. 27 poemes a la primera. 27 poemes a la tercera. 7 a la part central. La suma de tots, 61. La suma d’aquestes dues xifres, altra vegada, 7. El nombre màgic. Simètric. El nombre primer. En Joanet i els set missatges. La setmana. El canelobre de set braços. Les set meravelles del món. Els set pecats capitals. I els set colors de l’arc de Sant Martí. El set, el nombre indivisible. Com la vida i com el temps. El poeta s’acosta al fet de morir-se des de la infantesa, des del record marcit i, no obstant això, vivíssim, dels seus anys càndids. Amor, mort, record. El retorn als anys primers, mal que sigui recordant-los en el mite i en la fantasia, és un retorn també als seus morts, arrenglerats, esperant-lo, vetlant-lo, sentint-s’hi amb un parentiu encara més pròxim.

El capvespre, un amor de setembre persistent (al final, “duràs sols, al butxacó, aquell amor de setembre”), magnòlies, tisores, vidres, ganivets, aritges, una apòstrofe continuada a la mort, a qui, més que desafiar, es convida. Tant la primera part, com la darrera, duen el mateix títol “Morsamor”, una altra aclucada d’ull al tarannà cíclic del llibre, que també s’observa amb facilitat en un bon grapat de poemes.

Antònia, simbolitza possiblement la mort: “Et fan mal a la pell de la memòria els llavis de l’infant, perfil i somni. Ets sol. Fa fred. Tremoles de dolcesa”. El referent? Una amiga d’infantesa desaparegut dins el sac dels anys. Agnès, en canvi, remet a aquesta infantesa que, paradoxalment, acosta el poeta a la mort, als seus morts. En aquest cas, la referència real, és una teta que es cuidà de l’infant “de casa bona” quan era petit: “Agnès, la rosa a la boca, espera a la cantonada”. Agnès, per tant, és també qui el guardarà en traspassar la blancor extasiant de les magnòlies.

Res no hi és gratuït: “Mira la vida en el granet d’arena, el cobricel de llengos”. I el veiérem, el cobricel, majestuós, alçat sobre les columnes entorsillades del llit de matrimoni. Allà, prosaic esdevenint poesia dins una casa plena de llibres. O també l'”Endevinalla en forma de saga familiar” on equipara el paper dels germans Guillem i Eduard al dels personatges de la tragèdia de Hamlet Guildenstern i Rosencrantz. Dos personatges que vigilen les actuacions del príncep Hamlet per informar-ne el seu oncle. El mateix paper vigilant que tenien els germans Eduard i Guillem, vigilants i hereus de la moral i la correcció política familiar. Guillem, no debades, metge de professió, va ser un feixista convençut.

La part central del poemari, “Cambra de bany”, sembla un traspàs momentani a l’altre costat de la ratlla, dit en forma de poemes en prosa. Les primeres línies ja ho presagien: “A la cambra de bany llambreja la claror dels morts”. Ell mateix ho diu: “Just un instant m’he escapolit”, un instant fugaç per visitar “arrenglerats en el prestatge, dins flascons de vidre, tots aquells cors. Ja només hi manca el teu, talment una poma macada”. Acompanyat per Agnès, l’eternal teta, diu, “deixaràs en el vent la forma del teu buit. Ja només, invasora, la blancor de les magnòlies”.

Però no és sols contingut greu la poesia, sinó també forma acurada, música dita amb paraules. Brota la melomania del poeta, que titula gran part dels poemes de la tercera part del llibre amb noms de músiques diferents: soleà, tango, spiritual, slow-fox o martinete. Aquest darrer ens permet un dels moments màgics de la vetlada. Seguim el ritme flamenc del martinete amb un martell de la casa del poeta percudint una bombona de butà: “Un cor novell martellejava. A l’altra banda del mur l’ombra dels pares”.

Cada paraula és mesura d’ella mateixa. Personatge cívic, poeta conscient del seu paper, el mestre ens serva també les paraules. N’hi haurà d’urbanes, però també hi floreixen els mots estranys a la ciutat, com el “banyarriquer”, o un carrer que “saünyava” fragàncies o el cel que “s’esboldregava”. Ens crida l’atenció el verb “murgonar”. Vaig descobrir el mot de mans de Toni Gomila, un dia que afirmà que aprengué la paraula de son pare feinejant per fora vila: “Cada paraula ens costa un jornal de feina”, digué.

(Per als qui no ho sapigueu, segons el DCVB “murgonar” és “colgar sarments perquè produeixin ceps nous”. És a dir, agafar vida i colgar-la de terra per fer vida nova)

La suavitat, la blancor, la flor marcida, els coloms, el mocador brodat… Un tacte suau sembla menar el poeta al traspàs del mur: “Vela, carícia, embat, ocelleria a la branca, el sol cap a la carena. La mort a nivell de bes en la seva mà dreta”. I es clou el llibre amb un lema de Milan Rúfus: “Només de front la mort fa por. Per la banda de darrere de cop tot és bell i innocent”. Com la infantesa.

I a la fi, la sorpresa final, la seva veu afable i un xic foteta, embolcallada per la corbata i el guardapits, imponent i solemne, irònica quan vol, ressona des d’un vell casset cap al pati de ca seva. Guaitam des de les cadires l’habitació del corral on escrivia. Les llimoneres tinten de cítric l’aire de ca seva. Amb els peus tocant el trespol reconeixem altra volta el seu mestratge: Josep Maria Llompart, poeta murgonat al cor del país.

4 Comments Add yours

  1. Victòria escrigué:

    Una fidel descripció.Va ser una horabaixa màgica. A reveure

  2. Bernat Nadal escrigué:

    Hem sembla una interpretació tan poètica, que la podria signar el propi Josep Maria Llompart: Un gran poeta, menystengut per alguns -gelosos,com sempre-, que no li poden discutir la seva actitud cultural i patriòticai la seva tasca cívica.

  3. Joan escrigué:

    Molt bo, gracis

  4. lina escrigué:

    Gràcies, Toni. Impecable i preciosa explicació d’aquella vetlada; del seu poemari Spiritual; del record del professor i de l’home, que tots coneixem i apreciam (i em neg a parlar en passat).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s