“Els meus llavis assedegats pels teus pits eterns i solidaris”


Imaginau-vos unes gavines amb el seu vol blanc d’alba a les ales planant sobre l’alè d’una aigua metàl·lica. Suggerent no? Doncs aquesta fou la causa que acabàs a les meves mans el darrer llibre de Ricard Ripoll, Aquelles gavines sobre l’aigua que respira. Certament, un títol que estira i que convida a fullejar per decidir-se: el llibre ja és a ca nostra, i ja està llegit.

Aquelles gavines és, com li agrada de dir al seu autor, una autoficció poètica, on tot és mentida i tot és ver. On res és ficció i res és real. El bessó de la reflexió poètica de Ripoll és la batalla constant entre la passió i la calma, el sexe i l’amor, el costum i el foc, l’ardència i la desídia. El llibre està dividit de forma simètrica en cinc parts, que Ripoll, molt musicalment, anomena moviments. El primer d’aquests moviments, amb l’explícit títol de “Pre-dir” és una declaració d’intencions, una exposició de motius del que podrem llegir en els altres quatre. Ja se’ns hi mostren els efectes del pas del temps i també els de les històries viscudes: “Aquesta pell cansada sobre la qual s’eixuguen sense pressa llàgrimes transparents”. I tot i això, sempre amb una porta oberta a l’esperança i a la utopia possible: “Què em facis tremolar tota la pell, com una brisa suau que permet somiar amb illes necessàries, més enllà dels mars coneguts”.

El segon moviment és un llarg poema en prosa on Ripoll ens explicita ja les seves preocupacions vitals. El crit i el xiscle (“Tot és diluvi en aquestes hores prèvies al crit”) hi tenen una presència insistent, anunci d’una mort petita, sexual, i d’una de més gran, sentimental: “Com si res no fos possible més enllà del xiscle”. El crit d’espant davant la pèrdua de la innocència, davant la necessitat de l’autoengany per continuar vivint dins la passió: “De qualsevol mentida, de les que són necessàries, imprescindibles, per continuar el somni dels primers anys, aquelles imatges nítides, franques, blanques, gairebé transparents de tanta puresa, o inexistents, tant creïbles com llunyanes”.

I tanmateix, la presència, o el record, qui ho sap, d’una passió aparentment inacabable es fa imatge vertadera: “El cabell esbulladís, i la mirada brillant, oceans del somni, com si haguessis creat a l’altra banda dels miralls tot un món de noves sensacions, tot un paradís de mirades”. Els miralls, un símbol permanent on el poeta cerca el reflex d’una realitat irrecuperable i potser ja irreal. A la recerca del passat feliç que no tornarà, el poeta guaita al fons del mirall la imatge de la seva passió desdibuixada: “Res no té sentit més enllà dels miralls que et recorden”.

L’est, el llevant, l’illa, són els elements que podem enllaçar amb la persona estimada, i amb els moments de gaudi més pregons: “L’est encara porta les meravelles de la infantesa”. De la felicitat ingènua a la passió que tot ho arrasarà, Ripoll ens mostra la controvèrsia permanent entre calma i passió: “Les emocions ens solquen la pell, deixant un galop esgarrifós arran dels ulls, una petja profunda que assenyala els hiverns temibles”, perquè “any rere any, el dolor és més intens”.

L’amor vertader, la passió, el desig, l’anhel de l’altre més autèntic és el que assoleix la transformació del món, la capacitat transmutadora, la voluntat de canvi: “Tu, que neixes a mi, com jo he nascut a tu, en un intercanvi de líquids, en una recerca d’absoluts, en una ferma voluntat de transformar el món, de crear nous cants”. Una passió que, inevitablement esdevé parasitària, absorbent, potser alienant?, capaç de relativitzar el pas del temps, d’accelerar-lo encara més, com si el desig fos una nova dimensió: “Tu, com una sangonera, plena de la meva saba, arrapada al meu coll, vampir que em xucla el temps, com si no fossin suficients les busques clavades al cor”.

Però arriba el dia que tot es trenca. Més que d’un trencament, però, hem de parlar d’un tot que s’esfilagarsa, que es llangueix i es dissol dins el marasme del temps: “Ja no ets la mateixa, qualsevol dia, engendrarà la bifurcació de tots els dolors, el punt suprem on s’anorreen les realitats antitètiques; i tu, plural, eco d’ecos, heterogènia i polifònica, forçaràs l’eixida del sol”.

Així acaba el segon moviment, per donar entrada al tercer, el central, on les paraules de Ripoll s’ajusten a la convenció del vers i esdevenen poemes amb ritme per cantar el desencís d’allò quotidià: “Aquest amor que es mor, marcit per mil silencis”, és a dir, “Aquest amor que expira i porta amargs records, i dolors i ferides”.

Tot i que hi ha una voluntat manifesta i permanent de lluitar per salvar la història del seu amor (“Res no és inamovible, sempre caldrà salpar cap a noves marees, i mars desconeguts, com una altra experiència on poder retrobar infanteses robades i tot d’amors perduts”), el poeta reconeix que “tots tenim restes de fondes ferides, somnis violents que no ens deixen viure, tot un món de pors i d’indiferència”. Ens enganam, perquè creiem que sempre podrem viure fent salts endavant: “Però tanquem els ulls i tirem avant, creiem que l’ahir no ens atraparà, que tot el que fou no tornarà a ser, que el dolor viscut no ens aturarà, amb el mateix crit, el mateix infern”. I tanmateix, “ens equivoquem, és clar, avancem anant cap enrere, i repetint els errors, els plors, tots aquells silencis que ens havíem jurat foragitar, tota la misèria enganxada al cos”. Què ens en queda, de tot plegat, d’aquest solatge que anam acumulant al fons de la bóta vital?: “De solatge en solatge, les ferides fan una pell dura i un cor desert”.

Abandonat definitivament, el poeta es plany: “Sento tot un futur que no viuré amb tu”, i cerca en la immediatesa fútil el consol ineficaç de noves pells efímeres que li fan perdre la fe en l’amor: “He oblidat l’amor en milers d’aventures”. I ho explica: “Cada cos era brasa, el meu cor es moria de passió desviada, seguia esperant la teva arribada per la banda de l’est, com un ocell sagrat que sap crear el temps”. L’ardència finita només deixa cendres i arrasa la vida que ha de venir: “Les flames han cremat la dolcesa dels ulls i, ara, la mirada ja no porta il·lusions, només la voluntat de no desesperar, un fort desig de viure en la imaginació tot allò que un dia tu em vas prometre”.

El desencís per l’amor perdut s’apodera del poeta, que es veu incapaç de tornar arrere, ferit com es troba del combat perdut: “No vull trobar-te, perquè no sabria perdre’t”. Com ho farà per tornar a caminar, si ja no hi ha ànsia de moviment?: “Sense tu res no batega, res no es mou”

El silenci és una altra de les marques permanents que anuncien la fi de la passió. De manera constant, com el crit anunciador del punt d’inflexió que tot ho canviarà, retorna allò no dit: “El silenci és assassí de passions”.

I mentrestant, el retorn d’aquella passió emmirallada és constant, i esfereïdor: “T’observaré mentre esbufegues, els cabells embogits, i els meus llavis assedegats pels teus pits eterns i solidaris. M’aproximaré a la teva existència perquè des del passat tu puguis comprovar l’eco de la passió, continu i terrible”. Aquella passió que va cedir davant l’embat persistent i invencible del costum anodí: “Ens amenaça la quietud, els anys passen i el gest esdevé cada matí més esquerp”, és a dir, “parlem, fem l’amor, i ens mirem, però ja no sentim el tremolor, ni l’angoixa al ventre, de les primeres trobades. Ens amenaça la indiferència”.

El poeta es plany per la passió perduda, però sap que això forma part del fet de lliurar-se a l’amor, que és el delme que li toca pagar i que, a més, s’autoimposa, és ell mateix, qui no vol viure sense passió: “Et diré, sens dubte, que jo t’he estimat i que potser -és segur- encara t’estimo, però que no sé viure sense passió” perquè ” vols més presència de la pell, estimar amb follia, amb el cos. T’espanta la mar sense lluna i la taula sense flors”.

Però, tanmateix, sempre el contrapunt de la passió, del cos recordat, de les sensacions primerenques: “Els teus llavis, amb gust d’oceà; la teva mirada, de sirena esmaperduda; el teu somrís, delicat. La teva pell que espera la primera escuma, quan les busques marquen el lloc de l’esperança”. Tota la bellesa, i tota la mentida: “El cos que vibra amb l’eco de la memòria com si hagués existit la felicitat”.

Malgrat tot, aquesta tercera part es clou altra volta amb un cant positiu, una porta oberta a l’esdevenidor, ple de vida, ple de somnis: “Tot és possible car tot és esperança, els meus somnis creaven cantells en la fugida les paraules porten futurs que multipliquen la vida”.

En el quart moviment, de manera pausada i progressiva, Ripoll retorna a la forma prosaica de l’inici, però sense perdre en cap moment l’alè poètic. No obstant això, en les dues darreres parts, el poeta sembla cercar altres motivacions, sense abandonar, això sí, el fil que uneix tot el llibre. Així, en el primer poema d’aquesta part, titulat “Record de Rimbaud”, diu: “Oh que la meva quilla fatigada vagi a espetegar contra les roques! Que se m’obrin les escletxes per on puugi endinsar-se el dolor!”, en el que sembla més un homenatge a Maiakovski (“S’ha trencat la barca de l’amor contra la vida quotidiana”). I per això, sense càrregues, lliure de tot, sense més fermalls que la fidelitat a un mateix, diu: “Només vull seguir caminant, sense cap maleta”, recordem aquí Blai Bonet (“un home és lliure si pot posar tot el que té dins una maleta; i és encara més lliure, si pot llençar- la al riu”). I amb maleta o sense, “marxar, pensar i estimar. Fugir sempre, eternament”.

És en aquesta part on Ripoll ens parla dels seus referents poètics, com ara Cortázar, Serra, Brossa, Girondo, Villon, Ducasse, Bartra, Palau i Fabre, Artaud… I reflexiona també sobre el fet d’escriure. Què és un poema, Ricard? “Un poema és una abraçada, un tremolor de vida, una altra línia a la mà que ens mostra una eternitat d’aflicció”. Perquè el poeta transcendeix fins a noves dimensions, perquè “somia l’espai dels impossibles. És un funàmbul, avança sobre una corda, calculant distàncies” i “escriu colors sobre la paleta d’una vida encara per inventar”. El que escrivim és vida o és ficció? En el fons, poc importa. L’interessant del fet d’escriure és la capacitat de crear una nova realitat, versemblant, paral·lela si es vol, però veritable: “La poesia és mentida. I per això diu veritats. Escriure, ja és ser un altre”, és a dir, “cada gra de sorra és un tros de platja. Cada fragment poètic és un bocí de la meva vida”.

També hi ha un lloc per a la reflexió i la denúncia social: “Els llavis cansats de les prostitutes encara creen l’espai d’una solitud tremenda” o “els immigrants s’amaguen. No corren temps de comprensió, ni de respecte”. O la capacitat de revolta dels estudiants, que “han aixecat les barricades de l’esperança”.

I en el tercer poema d’aquest penúltim moviment, torna el segon, trescant pels territoris de la simetria, donant sentit als referents i símbols sorgits de bell antuvi, fent un llibre txekhovià on res no hi és gratuït. I per això torna el crit: “Tot és diluvi en aquestes hores prèvies al crit”.

El deambular poètic es transforma en devessell de mots en el darrer moviment. El poeta acaba prescindint de la puntuació i àdhuc de la sintaxi per teletransportar-nos a la seva infantesa i, de retruc, a la joventut del seu avi “allitat amb els ulls espantats de la vellesa i la veu llunyana que no portava més històries la guerra havia acabat però el cor encara li sagnava de tanta humiliació de tant silenci forçat tants anys sense dir res oblidar-se de tot oblidar-se d’un mateix dels cops i dels crits de les bales que s’oferien als cossos més rebels els llibres cremats el silenci com a menja l’odi que respeira en totes les aigües que es beuen”.

A la fi, la poesia és una eina per posar fre a l’irrefenable. El pas del temps, la fuga de la passió, tot se’ns en va de les mans, però roman en les paraules, i per això, Ripoll, amb una certa esperança ens diu: “Ara tens un cos on inscriure el temps aquesta escriptura de la pell que neix de la pedra i tu ets la pedra i saps que la poesia sempre serà resistència”. Resistència, que significa esperança, qui resisteix sense esperar-ne alguna cosa?: “La mar és aquí a banda i banda de l’horta amb la seva penya dreçada com un clítoris d’esperança enmig de la badia o un fal·lus pacient dominat per les onades”

I el llibre es clou en la simetria. Acaba amb el títol amb què l’havíem conegut, perquè hi ha un cos, perquè hi ha una passió, perquè hi ha un amor, perquè hi ha esperança, i sobretot, perquè hi ha poesia, que “s’amaga sota les llambordes de dia a dia i després de tots els anys de tempesta la mar calmada i la dona adormida que respira amb records que pesen i les gavines que es posen sobre l’aigua que respira i altre cop encara i sempre les gavines sobre l’aigua que respira”.

Per a desenganats irredempts.

One Comment Add yours

  1. Geno escrigué:

    Està molt bé, m’ha fet ganes de llegir-ho. La poesia es com la música pot tocar llocs on no arriba la raó, immortalitza passions, sensacions, amors, desamors. En tot cas, sempre ens resta la poesia i la música…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s