Els poemes d’amor agraden més a les dones dels altres


L’amor. El sexe. Els llibres. La família i la vida quotidiana. L’art: la literatura, la pintura, la música. I l’amor. Ho havia dit, ja? Aquests són els paràmetres sobre els guals, lívidament, s’engronsa Promiscuïtat, el darrer llibre d’Àlex Susanna. D’entrada, ja crida molt l’atenció el lema triat per encapçalar el llibre. Es tracta d’una cita del pintor holandès Vermeer: “La meva tasca consisteix a conciliar l’home amb la realitat que l’envolta, per això jo mateix i els meus germans de gremi repetim infinites vegades el cel i els núvols, els retrats de gent i de ciutats, tot aquest univers de les quatre estacions perquè només en ell ens sentim segurs i feliços”. Segurament, no és només la tasca dels pintors, sinó de tots els artistes, de tots els poetes. I dic poetes perquè, al cap  i a la fi, els transformadors i creadors de noves realitats, ho facin en la disciplina que ho facin, són poetes. Susanna és poeta-pintor. Traça aquarel·les suaus a partir de la quotidianitat més radical, com parar la taula, o emorzar, o entrar “una tractorada de llenya als baixos de la casa”. Però no és una proposta costumista o ancorada en un record nostàlgic, difús i superficial. Susanna aconsegueix que transcendeixi, i aquí arriba la poesia, com diu el mateix pintor holandès: “Dir al món una paraula de reconciliació, parlar de la felicitat per l’harmonia trobada, de l’anhel etern d’un amor correspost”. I és així que, a la recerca d’aquesta quotidianitat de cada dia, i de la seva transcendentalització, Susanna diu que cal “tornar al propi clos, i parar els sentits a allò que tenim més a prop, a tocar sense que mai arribem a abastar-ho del tot”.

Us he de confessar que el títol del llibre, com moltes vegades, em va estirar: “Promiscuïtat”. Sentia curiositat per la lascívia diversificada del poeta Susanna. Però, ai, els poetes transformen, interpreten, juguen, i ens fan jugar. El poeta barceloní, absort davant aquell paisatge repetit (vegem aquí, altra vegada, el lema de Vermeer), ja ens mostra que la seva promiscuïtat va per un camí altre que no el de la luxúria desfermada: “El paisatge de sempre, el d’aquestes muntanyes que ens envolten, però també el de nosaltres dos”. Dos, tu i jo. L’amor de sempre, de tots aquests anys i de cada dia. El costum que vol rovellar-lo, i el desig que vol brunyir-lo.

Us demanareu: d’on surt la promiscuïtat, doncs? De l’art, de l’obertura total davant el fet artístic, que ens fa comprendre la vida, o si més no, agombolar-nos-hi amb més serenor. “D’on la treus, tanta gana, a la teva edat?”, diu Susanna, mentre ens explica els àpats d’un dia seu: ara una mica de música, o un quadre de Velázquez, o uns poemes per picar. Irònic, i potser admirat d’ell mateix, econeix que  “a la teva edat, no t’escau la concupiscència”, i és per això que, per distreure-se’n es proposa pensar “en aquells cossos que s’ho deixen fer tot, pensa en la bondat del vi i en la d’altres alcohols”. Ens trobam, doncs, davant un altre recurs habitual en l’art: la concepció del fet artístic com un gaudi que iguala, o supera!, els plaers mundans més tòpics. Per si encara no n’hi havia prou amb la concupiscència artística, Susanna rebla el clau amb la promiscuïtat llibresca, en explicar-nos l’evolució de la seva biblioteca, abans classificada i compartimentada estancament, i ara, doblegada la cinquantena,”te’n fas una de nova, molt més compacta, en què gèneres, llengües i moviments conviuen de manera promíscua”.

Potser pel gust per la pintura que hi mostra ara i adés, Susanna dóna importància a un recurs que es repeteix al llarg del llibre, la llum, no com a claror, sinó com a element transformador d’una realitat sempre canviant. Observem, en aquests versos, l’habilitat metafòrica: “L’última llum del dia, diamant fosc que ens enduem a casa per refrescar la nit”.

Però no tot és metàfora i transcendència. La poesia, a banda de dir i transformar, també ha de tenir esment de la forma. Poemes de versos pentasil·làbics o hexasil·làbics, o fins i tot un bellíssim haikú, no hi són rareses en aquest llibre: “Com la llenya seca, / cada cop /ens encenem amb més rapidesa”. Sorprèn la presència d’uns versets que semblen voler ser compendi de tòpics romàntics, amb el jardi abandonat, els udols i la fosca: “Udola el vent a batzegades, però la lluna minvant lluu més que mai sota el brancatge convuls d’un jardí esbarriat”. I heus ací uns versos pentasil·làbics on la concupiscència abandona el fet artístic i s’endinsa en el seu sentit recte: “El millor de tot, / la cara que fas / sempre que ets meva: / per això m’agrada/  tant i tant mirar-te  / en l’instant precís / en què t’arrabassa / l’onada de pler / i et deixa tirada / a la platja del llit, / no sabent ben bé / on ets ni amb qui estàs”. Són constants les referències al desig perenne, immarcescible, dels dos amants, amb imatges explícites i gens eufèmiques que, tanmateix, tornen a transcendir la corporeïtat gràcies als versos de Susanna: “Sempre que te l’afaites, m’exalta i encén com si fos el d’una altra”. El poeta té l’habilitat d’insinuar el gust per la novetat, per l’amant inconeguda, per l’excitació (“m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que diria Foix), i no obstant això, tot d’una contraargumenta: “Però encara m’agrada més  quan et deixes créixer la negra mata de pèl escarolat on retrobo aquella indòmita saviesa que tan va captivar-me quan ens vàrem conèixer”. Us ho he de confessar: m’encanta que en un parrús hi puguem trobar una “indòmita saviesa”… En una paraula, valents de la vida, els amants quotidians mantenen encesa la flama del desig com el primer dia: “Tot i estar tan a prop, de tant en tant t’enfoco amb tanta intensitat com aquella vegada que vaig veure’t entrar en un bar de matinada”. Però no li cauen els anells per reconèixer que “tants anys de matrimoni esquerden les parets més resistents i tot”. Crida l’atenció que aquesta, que és gairebé l’única concessió a l’efecte del pas del temps en la relació de parella, sigui l’única del llibre feta en tercera persona. Un recurs per cercar la distància? O tal volta ens parla d’una parella diferent? L’altra petita concessió al costum i els seus efectes, és prou graciosa: “Els poemes d’amor solen agradar més a les dones dels altres que a la seva destinatària”. Qualcú sap per què? Llegiu el llibre, i ho veureu.

Tanmateix, la contemplació i la líbido han de trobar el seu equilibri: “Que mai no es digui que has badat o t’has adormit però encara menys que gana o pressa t’han pogut i que tot ho has devorat per pura golafreria i no per necessitat”.

El paisatge idíl·lic de Susanna es veu poques vegades alterat. Hi trobarem algunes referències al pas del temps, com la citada suara, o com aquesta altra pregunta retòrica: “Què diantre som: carn cada cop més flàccida i matxucada, esperit sempre més tens i ensuperbit”. Però la mort no sembla tenir-hi un paper preponderant en un llibre que vol ser optimista i vital, per bé que serè. Només en alguns poemes necrològics dedicats a amistats desaparegudes recentment s’entela el paisatge lluminós i concupiscent de Susanna: “Vivim a la intempèrie i no ho sabem”.

També troben un racó al llibre dos altres referents importants: els fills i la terra. De la filla, per exemple li agrada que llegeixi: “Si ella ha trobat gust als llibres, el pare bé s’ha de tranquil·litzar, car sap que ha començat sense retorn l’incert camí cap a ella mateixa que només els llibres procuren”. Després d’un esmorzar plegats, li agrada, al poeta Susanna, que cada membre de la família es retiri als seus respectius “dominis artístics, musicals, atlètics o llibrescos”. Però també hi ha el temor orgullós de l’ocell que vola del niu: “Sentir com cruixen les llesques en les vostres boques afamegades, i encara retingudes al niu d’aquesta cuina d’on aviat us envolareu”.

La terra, l’entorn immediat, és també una preocupació gens lleugera per a Susanna: “Aquestes terres encara gaudeixen d’una bona salut, però han estat abandonades i per això hi tornem a ser uns intrusos”.

A poc a poc, en acostar-nos al final del llibre, la reflexió sobre el fet d’escriure guanya protagonisme. I ja ens ho adverteix el poeta: “Aquest és un llibre minat”, perquè conté “petites bombes de rellotgeria amb efectes retardats perquè t’hi entrebanquis i no donis res per segur”. Susanna s’admira de la dificultat creativa, del prodigi escassíssim de l’excel·lència frapant de la poesia: “Calla i escolta, fes per manera de retreure’t, cap endins contenir-te i anar desbastant i polint cada mot com un còdol per si al final, amb molta sort, del teu refrec persistent en saltés un espurnall de sentit que travesses tot el poema”. Fixau-vos-hi, no és el còdol polit, no és la paraula cercada, sinó el fet de cercar-la i les espurnes que en surten allò que genera la poesia. Repetesc, un prodigi inconegut i raríssim. M’ha recordat les paraules d’Antoni Vidal Ferrando en l’epíleg que tanca La carn que cruix de Bernat Nadal. Vidal cita Sàndor Marai: “Molt rarament sorgien unes ratlles en què semblava fluir el corrent elèctric que fa moure els estels i també, a la terra, Hansel i Gretel. Fora d’això, paraules i més paraules, filigranes ornamentals, encesa vanitat”.

I una darrera cosa. Susanna clou un dels seus poemes demanant-se “de què ens serveix la poesia?”. Llegiu el llibre. Potser hi trobareu la resposta.

One Comment Add yours

  1. Elisenda escrigué:

    Podria estar bé tot això que sembla que diu la poesia d’Àlex Susanna, si no fos que sempre sembla el punt de vista d’un peix bullit. I també podria estar bé, com a poesia minor que és, si realment fos poesia i no aquesta prosa retallada sense el sentit elevat, rítmic, musical que té la poesia de veritat. Un mal, tot s’ha de dir, del que pateixen un munt de poetes contemporanis que fan de la seva experiència personal el nucli temàtic de la seva poesia oblidant que poesia és forma i sentit i no només intimitat més o menys ben escrita, aquests poetes de l’experiència que han convertit, amb la seva mala lectura de Ferrater, la poesia catalana (la dominant, oficialitzada, etc.) en aquestes tirallongues de versos (més línies que versos) on la Poesia és sempre el gran absent. Quin enorme poeta, Ferrater, però quin mal ha fet per culpa dels seus mals deixebles!
    Això sí, com a ressenya, o crítica, aquest post és excel·lent. El llibre ressenyat, però, no fa l’honor a l’exhaustiva anàlisi que has fet. La poesia no és que sigui una altra cosa, perquè la poesia pot ser moltes coses, però mai prosa retallada amb reflexions de peix bullit.
    Només li falta dir que la poesia bona és la que s’entén (és a dir, la que elimina el lector com últim esglaó del poema), i que la que no s’entén (és a dir, la que requereix d’interpretació, d’hermenèutica, de lectura activa i intel·ligent) és dolenta.
    Tremola, Poesia!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s