“Gora Euskadi, diuen fort, la gent, la terra i el mar”


És tan vell i arrelat, 
tan antic com el temps 
el dolor d ‘aquella gent. 
És tan vell i arrelat 
com tots els colors del verd 
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd, 
gora Euskadi, diuen fort 
la gent, la terra i el mar 
allà al País Basc.

Sempre que pens en el País Basc, em ve al cap la cançó de Raimon amb què he encapçalat aquest post d’avui. El que llegiu ara vol ser un cant d’esperança davant la paraula del poble basc, plural i divers, que ha respost amb contundència al pacte de govern contra natura que han patit aquests darrers tres anys. La caverna continua lladrant contra la legalització de l’esquerra abertzale, mentre ETA continua asseguda a la taula per encetar el pastís de la pau sense que hi comparegui cap altre comensal. EHBildu és la segona força política del País Basc. Les coses han començat a canviar. I potser tot plegat és el preludi del que passarà en poques setmanes al Principat, amb un PP que s’endinsa en el descrèdit de l’agressivitat i la uniformitat, i un PSOE en caiguda lliure que no troba l’anella del paracaigudes.

La casualitat va fer, ja fa alguns anys, que em topàs amb l’obra de Kirmen Uribe. N’he llegit Bilbao-New York-Bilbao i Mentrestant agafa’m la mà, traduït per Jon Elordi i Laia Noguera i que avui us coment aquí. Passada la quarantena, he començat a comprendre que les casualitats no existeixen. No és casual, doncs, que Raimon, per parlar de la terra basca, anomeni “tots els colors del verd” i que, justament, aquest color sigui el de la portada del llibre.

La guerra, la infantesa, el pare mort, la família i els ancestres, els valors, els pescadors, el mar, i la terra, la poesia, la llengua, i sobretot una sublim habilitat de lligar el país amb la persona, l’anècdota  amb la transcendència, el passat amb el futur. Això és el que es troba a Mentrestant dóna’m la mà. Per encetar, heus ací tota una declaració de principis, que jo qualific de divisa vital de Kirmen Uribe:

“M’agraden les finestres que obren camps verds, les ciutats que no conec, les drogues que em coneixen. M’agraden les revoltes, les bicicletes, les cançons, els cossos nus, els dubtes de sempre, la neu. M’agrada la gent agradable, l’olor de la fusta, els ports a l’hivern, les rondalles d’abans, el respecte, les nits que poden parir dies”.

No és perquè sí que just després d’anomenar “les rondalles d’abans”, sorgeixi forjat en la seguretat i la rectitud, “el respecte”. Uribe parla de valors arreu del llibre, i no és gratuïtament. Hom podria pensar que el poeta basc es rabeja amb malenconia en el passat. Però no és ben bé així. El volum que comentam avui ajunta les lliçons carregades de valors transmeses des dels ancestres, amb la visió cosmopolita, i preocupada alhora, d’un nou Euskadi on la immigració té un paper si no fonamental, almenys transcendent.

Tanmateix, no tot és país, ni ancestres. No tot és tradició, ni cosmpolistisme. Part damunt tot hi ha una preocupació profundament humana, arrelada en el pas inexorable del temps, en el dubte sobre l’encert de les nostres tries (“no sé si és possible tornar enrere, si hi ha alguna manera d’escollir de nou els camins que hem rebutjat”), en l’enyor dels éssers estimats que ja no hi són. En la por, en definitiva. Bellíssim és un dels primers poemes, on Uribe explica la història d’un riu que ha estat soterrat davall la ciutat. Inevitablement, sorgeix la metàfora: “Tots tenim un riu amagat a punt de desbordar-se. Si no són les pors, és el penediment. Si no són els dubtes, la impotència”. A la fi, com passarà arreu del llibre, el reclam de la tendresa, clou el poema: “El vent ha arrencat de soca-rel un dels pollancres. Les arrels semblen la mà d’una velleta que espera una altra mà que l’acaroni”.

La conjunció de mar i terra, tan basca, tan atlàntica si es vol, és també una constant en el llibre: “Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat”. El paisatge hi és una constant, i per això, Uribe arriba a dir: “Escriviu també el meu nom amb aigua perquè la pluja defineix, aquí, a casa nostra, les siluetes de les persones”. El mar, la terra, qui tries Kirmen?: “Del mar sobretot n’estimo el cor. Ingenu, com el d’un nen gran que ara s’obstina i ara dibuixa paisatges impossibles. De la terra, en canvi, el que més m’agrada són les seves mans immenses.”

L’erotisme, l’amor més romàntic, el sexe, el desig, hi són llocs habitualment comuns. Vet ací la imatge de l’estimada submergida, tota nua, en l’aigua basca: “M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames, m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga”. Un amor encadenat des de la llibertat més còsmica: “La mateixa força que lliga la lluna i el mar també ens ha lligat a nosaltres”. I la imatge fresca de dos cossos remulls, delicats i mengívols alhora: “Peres sense pell, els nostres cossos”. Aquells cossos, nus tan sovint: “El temps dels arbres és dins teu després d’haver-nos estimat. Adormida al llit només et tapen les palpebres”. I allà, estirats i  postcoitals “ens hem quedat adormits espatlla contra pit, tal com s’ajunten els llavis després de sospirar”. Tot plegat, però, reclama un gust per la natura, per l’autenticitat i, per tant, per la imperfecció, fins i tot eroticoamorosa: “Avui sembla que hem de ser perfectes fins i tot al llit, com les pomes vermelles tan perfectes del supermercat”. Ja ho dirà més endavant: “Les coses perfectes em fan por”.

Però del desig passam a la pena, com en la vida mateixa. La germana malalta, drogoaddicta, vital en el passat, exhausta ara, només demana un gest de tendresa: “Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava. No vull cap promesa, no vull cap disculpa, només un gest d’amor”. El record del pare mort, per exemple, fa entrar, atònits, empresonats dins un enyor invencible, els dos germans a l’hospital: “Hem mirat neguitosos, com els peixos vermells que els nens porten en bosses de plàstic”.

La immigració magrebina és també una constant en el llibre. És el cas de Mohammed, que somia ara, rere els barrots de la seva cel·la, “els cels més amples, l’aroma d’alfàbrega, les mans mullades pel suc de les taronges” del seu país, des d’on imaginava, en la seva adolescència “Londres, Nova York o Amsterdam en les taques de benzina de l’aigua del port”.  O també el drama dels magrebins de les muntanyes, que són enganats a la pastera i després de fer voltes i voltes dins la mar, tornen, sense saber-ho, enganats, al seu país: “Com que vénen de terra ferma, no s’adonen que ni tan sols han sortit de les aigües del Marroc”. Immigració, o exili, o desterrament, amb efectes devastadors: “A la platja jeuen els futurs prenyats de llàgrimes i de miralls esbocinats”. El fill pròdig desterrat retorna sense èpica, amb la veritat muda gravada amb fil de ferro al front: “No porta històries, ha sofert les veritats sense nom. L’únic que vol és que el rebin amb tendresa, ser sempre un estrany, de poble en poble”.

La infantesa, aquell paradís perdut que tots ens negam sempre a abandonar del tot, sembla l’únic antídot efectiu contra el verinós pas del temps. I tanmateix, si en trencam el flascó, el verí se’ns menja de forma immediata: “-Descriu-me el seu cor – Sembla un llac glaçat on s’està esborrant la cara del nen que va ser”. No obstant això, aquesta ingenuïtat infantil és l’única salvadora del drama del desterrament: “Fugíem cap a la frontera, cantant: ‘On anem? I jo què sé! On anem? Estem contents!'”. Contents i inconscients.

I què ens cal, doncs, viure al límit, arriscar, vèncer o morir: “M’he adonat que sense el risc no som res , ni podríem travessar portes, ni embarcar-nos, ni estimar”. Aquesta és la divisa de l’amiga, però també la del pare prostrat al llit de mort, que “ens deia que s’ha de viure al dia, que si sempre estàs preocupat, la vida se te’n va”. I ho diu, Uribe, així de directe, però també recorrent a la metàfora pescadora paterna: “No s’ha de llançar la xarxa al lloc on sabeu que segur hi ha peix, cal buscar encara més lluny , sense conformar-vos amb allò que teniu”. El gust pel consell patern i pels ancestres s’hi repeteix sovint, i per això hi ha un poema per a “l’àvia de la meva mare” o pels mariners del temps de son pare: “Aleshores els patrons eren homes forts”.

El conflicte basc aflora com un albelló inevitable entre casernes i lleis antiterroristes: “Vaig conèixer l’infern a les comissaries, a les cel·les d’aïllament”, mentre es recorda que els vençuts, com els japonesos a la segona guerra mundial, escriuen la seva història en lletra petita: “Als llibres de text gairebé no es menciona la guerra”. Uribe ens ho deixa clar: “En alemany, el poder i la violència són la mateixa paraula”. Per qualque cosa deu ser. De llibertat, d’esclaus ignorants de la seva condició, de submisos inconscients, en parla també en aquests versos: “Els peixos vermells de la peixera no saben que hi ha peixos que viuen als rius. Ni tan sols saben que existeix el mar”.

Hem parlat més amunt de valors i de respecte. En un dels poemes, diu Uribe: “S’ha oblidat la llei antiga” i després s’entretén a explicar-nos que “nna riuada s’ha endut el pont entre les paraules i les coses”, com si el costum, salvador dels noms, hagués estat també l’anunciador de la seva pèrdua de força, de sentit: “Els signes s’han gastat com rodes de molí de tant utilitzar-los”.

La preocupació pel fet poètic no hi és aïllada. L’objectiu de l’autor, quan escriu poesia, és “intentar donar forma al caos, portar l’ésser humà a la mida del món”. En una memorable conversa celestial entre el dadaista Marcel Duchamp i el poeta basc Aresti, davant una partida d’escacs al firmament, Aresti afirma que “el silenci envolta la paraula. És en aquest silenci que has d’obrir finestres. Mira, els indis de l’Amazònia fan clarianes a la selva. Conreen la terra i al cap d’un any els arbres tornen a créixer. Les paraules han de fer clarianes a la selva. Només les imprescindibles, sense despullar-la tota”. La llengua també és una preocupació per al poeta basc, conscient que la salut del seu idioma no és bona: “La llengua no sap res del bé i del mal. Això és cosa nostra. La llengua no mata ningú, ens uneix. Però, això sí, una llengua, una llengua es pot morir”.

Mentrestant agafa’m la mà és un collage d’històries, una manifestació profundament humana de les preocupacions més transcendents, un compendi de país i de persones, d’arrels i d’ancestres, de futur i d’esperança. L’autor formula així la seva visió de les coses, perquè “l’essència de la realitat és en els bocins”. L’essència dels bascos com a país, potser també és feta de bocins. El trencaclosques ha començat a compondre’s.

One Comment Add yours

  1. Joan Cubells escrigué:

    Gora!!

    Toni !! —> “El trencaclosques a (SIC) començat …”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s