“Te n’anares com l’aigua”


Hilari de Cara és un dels poetes més comentats en aquest estenedor nostre. A banda d’una sucosa entrevista a quatre mans amb Bernat Nadal, hi podeu trobar una ressenya de Postals de cendres i un altra, de més recent, de Via Bàltica, el seu darrer llibre de poemes fins ara, que s’ha vist superat en el temps per Nunc, amb el qual va merèixer el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí.

Nunc és un llibre eròtic, però amarg. És la història d’un desengany amorós de maduresa, amb la mort, misteriosa, guaitant a l’altre costat de la riba, ja massa pròxim. El volum s’enceta amb una trasposició del jo poètic, que s’emmiralla en un home solitari passejant per un port. El color gris, i el negre, l’aigua opaca, l’olor decadent del moll i un profund desencís, vesteixen l’estat d’ànim del poeta, que retorna, una vegada més, als motius metàl·lics per mostrar la fredor que li gela el cor: “L’horitzó ennegrit del capvespre, acer blau fosc; no esper cap miracle d’aquest cel gris”. De Cara localitza la seva vivència, i molt: “Un home es passeja pel martell del port”. Tothom sap de quin port es parla si ens diuen que hi ha un martell. El desencís d’aquest home solitari és profund, però així i tot, sap que “no acabarà llençant-se a l’ona cega i grisa”.

No sols l’ocàs del dia ens marca les hores més baixes del poeta, sinó també  l’època de l’any, el ple hivern, just passat Sant Antoni: “Ja ha passat el temps dels dimonis i el foc; ja quasi arriba el mes més curt de l’any”. I tanmateix, aquest “temps dels dimonis i del foc” pot interpretar-se com el temps de la passió i de la controvèrsia, del turment i el sexe descarnat. Ara, més en pau amb si mateix, ho mira tot plegat amb amarga serenor.

Aviat, però, d’aquest home misteriós i solitari ens en podem imaginar el motiu del seu dolor: “No hi ha sang en el seu pit, no arrenca dels pòmuls eixuts ecos d’ossos grisos, ni un crit, ni un gest de mal”.

Els miralls, els dobles, l’aigua emmirallada també són constants en el llibre: “El meu mirall dansa amb peu maldestre a la corda fluixa”, on De Cara sembla parafrasejar Leonard Cohen i el seu “Dance me to the end of love” o “Like a bird on a wire”.

Després d’aquesta trasposició inicial De Cara ens transporta, a través del seu record enterbolit, al niu del seu desengany. Mentrestant, “el sol es pon. Bec vi blanc, torna vermell com la mar”. El vi, va i ve, i retorna, com l’aigua, que veurem més endavant. El vi, aclaridor de consciències, però també accelerador del temps, capaç d’engatar-nos d’eternitat: “És quan bec que el temps és més lleuger i els teus llavis eren la porta més segura”.

Acabada la trasposició, el poeta ja parla en primera persona i s’adreça a un tu, molt sovint amb aspror: “No saps qui ets. No vull beure mai més el teu vi de baladre”. La referència a la història amorosa sempre ens és donada en temps passat, allunyat de l’avui embargat de solitud: “La sang s’esvalotava com una banda d’estornells”, o també “canten els ventres nus, les perles dels pírcings, et cantaven els tatuatges xinesos als tendons dels peus”, i encara “jeies quasi arrissada, suposada però fresca, gràvidament lleugera”. Les imatges eròtiques i sensuals, passades tanmateix, es repeteixen i ens fan esdevenir llépols d’una carn i d’un gaudi que ens sembla viure a través dels mots de De Cara: “La pell tibant i rica com un mirall de seda”, que es fan explícits fins al detall: “Les teves natges, com dunes tibants rebien la meva llengua talpada i et forcava com la mar llarga”. I té temps fins i tot per a un cert sentit de l’humor, en què De Cara juga amb el lector, i li fa badar uns ulls… “Em llepes, em vigoritzes, em descanses, i tot d’una, elèctrica, em fas la quarta”. Just després, juganer, ho aclareix: “Quatre besades com un tatuatge tou”.

Però la veremadora del vi de baladre amaga un verí sense altre antídot que el temps. El mal i la bellesa semblen anar agafats de la mà: “Afeblits els ulls pel gin i la cervesa, flors de gel”. I aquí, de manera més explícita, citant-se a ell mateix en present: “Ets tan verinosa que fas goig”. D’aquell dia, però només recorda aquesta frase i “el batec de l’estiu podrint-se al fons del parc”. L’espant, el dolor i el turment vénen amb la mateixa missatgera: “Les marques fosques sota els teus ulls són la fondària de l’espant que et corca, eren el mirall d’aquesta mort que em regalaves, i me’n regalaves tanta”.

Mai com en aquell temps, el poeta comprèn l’eternitat. Ara, des del present esbucat, contempla aquells dies apassionats en què l’instant inacabable esdevenia fútil eternitat: “Tot era un miratge d’aigües clares, tot es movia al mer instant en què moria”. Dins les absències de l’amada, el poeta torna al vi abans de colgar-se en un llit desolat com ell mateix: “Bec del teu got quan te n’ets anada, com si en els vorells besats em tornassin la teva imatge d’or abans que el llit desolat em guardi el son”.

A poc a poc, les imatges eròtiques van esvaint-se com un record llunyà i pren més protagonisme altra volta l’amargor del poeta abandonat, que sembla acudir a Alcover per mostrar-nos que, talment un arbre moribund, amb cada desamor sent l’esqueix d’una branca: “Jo som allò que queda de mi en els carrers”. I és així que d’aquella eternitat forjada en el desig, passam a un temps de rellotges sense busques, quiet com un estany de mercuri, feixuc com una barca de plom a la deriva: “Fora temps, a un regne suspès”. I tanmateix les imatges continuen succeint-se dins les metàfores ja buides: “Res no és res i el frec dels arbres contra el dia, les teves cuixes de color de mel”. L’aigua estancada, com veim, és una constant. Aquí, per exemple, citant la Julieta de Shakespeare: “Dolça daga, rovella’t aquí, dins aquest estany d’aigües marcides”. La buidor i el pànic d’altura, el nus a l’estómac: “Els penya-segats supuren buit, vertigen una altra vegada”.

El paisatge portuari és durant tot el llibre un recurs per ambientar l’ànima del poeta, navegant per aigües incertes, però tranquil·les. El riuet del port, estancat, no flueix: “Ja es fa de dia, el sol es broda darrere els pals de les barques, i allisa, acubat, l’aigua tranquil·la”.

Per moments ens sembla veure-hi també Ferrater i els seus trenta-set horitzons: “El sol entra a través de les persianes”. Però més que la imatge de les persianes el que sembla relacionar més De Cara amb l’autor de Les dones i els dies és la transfiguració poètica de la relació amorosa amb persones d’edats distants.

L’aigua tranquil·la del riuet, els llacs de mercuri, els estanys, contrasten amb l’aigua fugissera de l’amada, que s’escola entre els dits, inevitablement, líquida, volàtil fins i tot: “Te n’anares com l’aigua, com l’aigua entre els dits, tan boja com vengueres, amb cor de plom, amb cor de vidre trencadís, sorda de tu, gata de tu, i te’n duies tresors i enginys robats entre els plecs dels vestits, dins d’aquesta aigua que et xopava”. L’abandó, però la lluita també entre cos i ànima, entre sexe i amor: “Si el cos et tornava cor i veiessis tot el que els teus bellíssims ulls veien i tu mateixa entelaves”. I mentrestant, el poeta continua volent atrapar l’aigua que a poc a poc esdevé només petites gotes de record: “Si poguessis viure una altra bogeria, clara, em trobaries engrapant aigua amb les mans, un cop, un cop i un altre”. I davant la solitud, el jo poètic s’arracona, s’arrauleix dins el seu dolor entotsolat, sense rancors, amb dolcesa: “Digues-li, si la veus, paraules de vi dolç, records de panses, escuma de cervesa, ecos d’un bes llarg”. Però amb patiment amarg, també: “No li diguis que, de vegades, els peixos roïns em mosseguen l’ànima com taurons”.

A poc a poc, així com es va cloent el llibre, la presència de la mort s’hi fa més explícita, de primeres, amb una referència als qui ja no hi són, amb qui sembla voler-hi establir una mena de complicitat: “A dalt dels arbres viu l’ànima dels morts”. No moren els cossos, sinó també les paraules: “Paraula sense vida, vida sense l’altre, cisterna buida”. Sí, cisterna buida, altra volta sense aigua.

Els darrers poemes s’endinsen en aquesta visió de l’altra riba, del final del trajecte: “Ja veus l’altra riba, arena i saücs incandescents, no giris la vista al moll d’on has partit, ni t’enlluernis amb aquell segur flamejar de mocadors que et cremarà l’esquena”. Però en comptes d’aigua, o de cel, o d’aire beatífic, el poeta es decanta per una imatge més infernal, fogosa i ardent del més enllà: “Ja et sembla veure l’altre moll, encès, ja veus el barquer. Veus les cames tortes clavades a la fusta i al ciment. Darrere seu creus veure el palau incandescent, les portes de bronze amb baix relleus d’herois i viatges i vi i històries de cossos bells i bruns”. Sí, allà al fons ja hi veu “una estrella clara i fosca i fonda brolla de la nit, d’entre els morts, és un poal de música, tal vegada una arpa”. Un poal de música, música líquida per abocar damunt l’eternitat, perquè des del “lloc ubic, quasi sagrat, d’un bes. Perdut per sempre.Perdura l’aigua”. Sempre perdura l’aigua. Sempre.

 

One Comment Add yours

  1. Elisabet Juncà escrigué:

    Un bon comentari. Comprarem l’obra, evidentment, i la llegirem amb entusiasme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s