“Pescant colors per les tenasses vermelles”


“La poesia caurà en descrèdit si la intentam utilitzar com a substitut de la vida. No hi caurà si és un compromís. Amb la veritat, amb l’amistat, amb la identitat, amb la bellesa, amb la memòria, amb la terra, amb la passió, amb la capacitat humana d’estimar, de discrepar i de fer-se preguntes”. Són paraules escrites per Antoni Vidal Ferrando a l’epíleg de La carn que cruix, el darrer llibre de versos de Bernat Nadal, ja del 2008 i que va merèixer el premi Mallorca de Poesia d’aquell any. Se’m fa difícil fer un comentari diferent del que suggereix el mestre Vidal Ferrando en l’escrit de cloenda del llibre. El poeta i narrador santanyiner tix complicitats generacionals amb Nadal (“Hem anat a tocar port quan ja no ens espera ningú”, “A alguns ja no ens queda ni el paradís de la infantesa”), però també parla de país, de consciència cívica i nacional (“Cendres, ombres, desficis, a nivel personal i a nivell col·lectiu”, “El país que volíem l’hem anat fent malbé entre tots: dissensions, conjures, sectarisme i l’odi presidint les funcions cerimonials de la tribu”), i afirma que, com Nadal, “jo també som d’un poble treballador, individualista, de gent de mal gust i minories selectes, eclipsades pels especuladors i els mafiosos”. I en aquest sentit, bé ho diu Nadal: “Hi ha gent que conec i que em fa por. gent concebuda per crear perill, amb ulls de falses dolçors. Gent que no plora perquè no té mesura dels valors. Estima la bellesa just pel preu”.

Però parlem del llibre. La carn que cruix és un recull de poemes i de compromís, d’assumpció de la tasca que ens és viure, amb tota la passió i amb tot el desfici, amb tota la pena i amb tota l’eufòria. El volum està dividit en tres parts. A la primera, titulada “Cants profans”, Nadal ens orienta sobre la motivació del poema amb una endreça situada al final de cada composició. L’endreça ens pot remetre a un fet concret, com ara una visita a l’Etna, o també una lectura determinada, com pugui ser Gil de Biedma o Damià Huguet.

Ja en el primer poema, el jo poètic s’endinsa en el record dels qui no hi són, així, de manera genèrica, en una visita al totèmic caló d’en Rafelino: “Duc totes les absències com rostres invertits dins la memòria feble”. Al caló, paradís del nudisme, per a Nadal “hi havia massa gent i jo allí parlava només amb les absències, que també anaven nues”.

La disjuntiva entre el viure lliure i plaent, la solitud i el pas del temps hi és una constant perquè “la vida no perdona, veim arribar l’abisme quan no podem frenar”. Res no pot combatre els dies que passen inexorablement, potser només el consol de “deixar empremta perdurable”. I aquest consol el cerca ara perquè “de joves, just vèiem la vastitud del teatre. La vida era una escena llarga d’una obra divertida”.  Les vivències ens modulen i ens fabriquen aspres teixits de cicatrius a la pell, ens acuirassen i ens endureixen el cor. Què preferim doncs? El dolor de la vivència autèntica, o la fredor d’aquell qui ja ha viscut massa?: “Són derrotes allò que ens fa de ferro perquè vegem les coses tal com són”

Un cert gust també per la forma, que sembla que s’ha anat accentuant amb els anys, també es destil·la en els versos de La carn que cruix: “T’estim amb poca traça, La teva llengua rapa, roja posta de dol, amb tu i alhora sol: dues copes de grappa”.

En paratges italians, vora els papers de Siracusa, Nadal hi veu “cossos que cerquen llum, un gelat de llimona refresca tots els tòpics”, com si acudís a la mítica peça de Paolo Conte. La recerca de la llum d’aquests cossos excel·leix i frega el cim de la perfecció amorosa, passió lluny del llit del costum: “Arran de la paret de calç ens enstimàvem, no existien les ombres”. No és l’únic poema on les imatges eròtiques afloren explícites però també acolorides, sanes: “La glacera, el volcà, la regatera encesa, la passió emergeix com un foc de l’entranya que s’ha de condensar en vinyes de verd clar”, o també “penetració, llum, els ulls dins els teus ulls, desig de fruita fresca, vigília de silencis lascius i clars”. Tot plegat, és clar, mereix una definició, una posada en escena clare i nítida: “El futur no existeix, preludi, aire espès, palpades amb deler. El bes, atac, fondària, resplendor d’ombres nues, celebració àrida, finestra de la llum, afront de solituds, abstracció de vida. L’espai s’ha declarat vivència del present”.

Es demanava Nadal sobre la possibilitat de perdurar. Molts pensam si potser l’escriptura seria el remei davant la nostra irremeiable desaparició definitiva. El poeta manacorí sembla escèptic davant les seves possibilitats expressives: “Si tot ja està dit, què resta per escriure?”. El poeta manacorí té clar que “la vida és un error de l’univers, nosaltres estels aperduats”. Els humans som una casualitat, un accident massa difícil d’explicar dins un univers infinit, vast, inabastable. I davant la pròpia absència, talment un Ulisses exhaust de la seva travessia, comprèn que “l’oblit és metzina més cruel i roent que les nafres de guerra”. Fugaços i caducs, efímers, només ens val fruir en present, perquè  “ningú no pot viure d’esvaïdes victòries”. Per si a qualcú no li havia quedat clar, Nadal ho rebla: “Quan perdem el desig ens hem begut la vida”. Segurament és per això que “són tantes les xacres que ens haurem d’asilar en remeis amatoris furtius”, com a únic remei.

Nadal ubica els seus versos en el temps, la seva poesia forma part de la seva història, del context que l’ha vist créixer i l’ha fet patir, i l’ha fet fruir. És especialment intens el poema que parla de la mort del dictador Franco. En aquell temps “perdíem el seny per trobar un llavi humit, per fregar-nos els pits, potser només mirar-nos i fer cruixir la carn”, mentre aquell “home gris i astut agonitzava”. Els joves, curulls d’il·lusió i ingenuïtat, vivien “calculant batecs de llibertat que, a la llarga, no ens arribaren nets, com sol passar amb els somnis, que mai no són reals”. Menstrestant, el poeta sembla voler emmirallar-se en l’adolescent perpetu, i mostra admiració per una manera de viure diferent de la que ell ha triat: “En la mà dreta hi té una cervesa aspra, com els amors esgarrats, en l’esquerra la tristor tèbia tenyida de llepada de ca”. Pensa el protagonista del poema: “Els adults són carn que put” i, per tant,”val més beure’s la llum amb un sol glop”.  No hi ha paradisos dins la vida de cada dia, però tampoc dins la nit perenne: “Navega per solituds de fum, mentre imagina paradisos, com un Rimbaud cansat”.

La segona part, i la tercera, semblen deixar de banda les endreces literàries i situacionals, per acudir a les persones, als éssers estimats, als qui hi són, i als qui no hi són. Una mostra clara és el poema dedicat al dibuixant Jaume Ramis, a qui Nadal, amic personal, ara recorda “talment un déu que un dia va ser lliure”. Així, com si la mort hagués empresonat la seva creativitat salvatge dins la gàbia immensa del temps.  Una gàbia on també, segur que dormita la força creativa de Joan Serra: “M’ha semblat que et veia amb el capell, pescant colors per les tenasses velles”. Però al poeta li queda, com a mínim, el consol de creure en ell mateix com a perpetuador dels qui ja no hi són: “Idolatrant la desmesura abstracta dels teus límits: sé que els records perfectes no s’esborren”.

Hi ha, també, moments per a la reflexió sobre el fet artístic: “L’art només és cosa de rics i suïcides que il·luminen el seu dolor amb pluges histriòniques d’arguments que a ningú no interessen”, que volem entendre com un pensament madurat a l’encona d’un dia malastruc, frustrant, eixorc potser. Deim això perquè, al cap i a la fi, concedeix Nadal que “com la carn que cruix, el poema atorga un buf de penitència, un consol no demanat”. I finalment, no obstant això, torna l’escepticisme: “Paraules, tot això que et dic, demà serà ressò, només polsim volant pel vent”, perquè “res no s’estén enllà de la vida”. Definitivament, les paraules són “flames estèrils”. Morir-se és un fet massa evident, i a una certa edat, i a una certa vida, hom ja té clar que “l’eternitat és una gran mentida”.

Nadal clou el llibre amb una sentència greu, mesurada, reflexiva. Amb una esperança: haver acomplert de la manera adequada amb el regal de la vida: “Viure és el privilegi dels déus en plena súplica per devenir humans: vida, sexe i mort, passar per l’existència i sortir-ne amb les mans mig netes. És l’honor que vull imaginar quan la sang esdevengui cendra del paradís”.

La conclusió, aquesta vegada, no la hi posaré jo, sinó que em remetré, altra vegada, a les paraules de Vidal Ferrando, mesurades, exactes, senzilles, sintètiques i veritables: “Sempre des d’un bell equilibri entre els ritmes formals i els ritmes argumentals, lluminós, mediterrani, convicent, amb molt d’art i gens d’artifici”. Llegiu-lo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s