“No hi ha ales inútils”


Com us ho explicaria? L’inquilí del gel és un llibre que estim. Una bella metàfora, una al·legoria de l’amor incondicional, de la recerca de la complicitat entre un pare i un fill. L’autor, Miquel Àngel Lladó, l’escrigué fa més de deu anys, i el llibre meresqué el premi Guillem Colom de Poesia de l’any 2001. És molt probable que aquestes primeres paraules sobre el llibre de Lladó us hagin agradat, com agrada un tassó d’aigua fresca a l’estiu, o una llesca de pa i fogràs acabat d’encetar, o una pell calenta dins el fred gèlid de l’hivern. Emperò us recorrerà l’espinada una emoció del color d’un calfred amorós si us dic que el fill per qui mostra amor incondicional Miquel Àngel Lladó era autista. Podríeu pensar que es tracta d’una informació innecessària, que la metàfora  i la imatge de l’inquilí del gel ja és bella per ella mateixa. Però conèixer aquest fet no l’embelleix, sinó que la fa sublim i alhora transcendent.

Però no passem l’arada davant el bou. L’inquilí del gel, presentat com un viatge pel silenci, el gel i l’aigua,  es divideix en dues parts. En la primera, titulada “Territori de silenci”, l’experiència iniciàtica s’anuncia ja en els versos que l’enceten: “Prepara’t, anam a trencar la barrera del so”. El silenci, tan propi dels autistes, tancats dins la seva bombolla, aïllats dins el seu món de gel, aparentment fred, i alhora tan farcit de misteris i tendresa. L’aparent aïllament esdevé comunicació fluïda quan l’amor és qui comanda: “El Discurs regnarà plàcidament sobre els teus dies”. El pare observa el fill, i ens en descriu, així, l’actitud: “L’esguard absent, a estones. La rialla fresca, dosificada. Inquiet. Àgil. Astut. Absolutament tendre, creieu-me”. La fascinació pel nou membre de la família és equivalent a la de qualsevol pare, o fins i tot encara més extraordinària, més màgica: “Tenc la fortuna d’haver-te conegut, de fascinar-me amb la teva presència, de delir-me per una sola de les teves mirades”. I l’amor envers el fill va molt més enllà de les barreres que li posa la seva discapacitat: “A mi no m’importa gaire que hagis decidit instal·lar-te entre les còmodes parets del silenci”. El que vertaderament importa al poeta-pare és el desenvolupament de la capacitat imaginativa del seu fill, que creixi com creixen tots els fills: “El que m’importa és que m’encalcis per dins els laberints insondables de la teva imaginació”, és a dir, “que un dia assoleixis l’harmonia”. Sí, com tots els fills, com totes les persones, perquè tots creixem, aprenem de l’error, suram dins les aigües de la nostra imaginació, com tothom, com aquell dia que el fill fuig al pare, que el cerca entre la gent: “Avisau-me si passa. I per favor, no li barreu el camí ni el repreneu: com vosaltres, fa estona que el cerca”. Òbviament, no tot són flors i violes, i Lladó expressa el seu particular dragon khan d’emocions així: “A estones, som a la cresta de l’onada; a estones, a l’avenc més profund”, és a dir, “entre l’amor i la desesperança”, en definitiva, la consciència que la comunicació d’una mirada de vegades no és suficient, i que la barrera de vegades es fa insuperable: “Contar rondalles i desar les teves paraules, anar al llit i percebre el buit del teu somni”.

Imaginau-vos, doncs, aquest nostre particular inquilí del gel, amb la mirada abstreta, girada cap a l’infinit, o cap al no-res de la blancor inabastable i uniforme, potser així és com se l’imagina son pare: “M’agrada el teu silenci. A estones me l’imagín com una glacera enorme que avança lentament” que ho viu amb l’esperança, la il·lusió o la voluntat de saber que “un dia es fondrà”, i al seu lloc, fantàstic i meravellós “hi romandrà un delta fèrtil i magnífic”. És allà, en aquest nou delta florit i esponerós, “on la por ja no serà sinó un record, una horta sembrada de síl·labes i sonors fonemes, un gorg de pau planat per esveltes paraules”. És des d’allà des d’on, enfilat en els murs del silenci podrà emprendre el vol que el farà lliure: “Vola, sent-te meteorit o astre o simple avió de paper i, quan siguis enlaire, espargeix la llavor del teu nom sobre els erms camps de silenci”.

Després de “Territori de silenci”, arriba la segona part, intitulada “Les ales del pingüí” en una bellíssima metàfora de la discapacitat ben entesa. Discapacitat? Diguem-ne diferència, i punt! El pingüí té unes ales que no li permeten de volar dins l’aire, però sí que el fan el més veloç dins el seu cel particular, la mar gelada del silenci, on es mou amb agilitat, amb seguretat, amb velocitat extrema, perquè “no hi ha ales inútils”. On llisca lliure cap a dins el seu món de silenci. S’ha traspassat la frontera i ara el poeta reclama el guiatge del fill dins un territori inhòspit i inconegut: “Ara vull que siguis tu qui em guiis”, sí que em facis escriure el que sent i que d’aquest viatge en surti el llibre que ara podem llegir: “Que tota la tinta de la tendresa ixi de la màgia dels teus dits”. El fill, adust, rústec a estones, tendre sempre:”Després fores tu. Net, despullat. Sense cap mena d’ornament”, amb qui el pare vol viatjar, vol deixar-se dur: “Lliga’m a tu. Arrossega’m per glaceres, vessants i congosts”. És ara el pare qui se sent fràgil movent-se dins el món àrid del fill, dins l’estepa siberiana de vent i neu: “Aixopluga’m entre les teves ales i protegeix-me de l’esfereïdor glaç”. Hi ha un cert lament: per què ha nascut pingüí aquest fill, cau de l’amor, lloriguera de la tendresa? Per què, si “hauries pogut esser poriol o tortuga o subtil papallona” a la fi “triares esser pingüí, d’ataronjat bec i albí plomatge”. És mínim, però, el dubte que l’assetja, perquè definitivament, conclou el poeta, “l’atzar, sortosament, volgué que fossis pingüí”. I ho repetim, “no hi ha ales inútils”, perquè “ningú té dret a determinar, ni que sigui per la via de la ciència l’abast del vol”. Les ales del nostre pingüí volen dins el seu cel d’aigua: “Vellutades ganivetes que tallen l’aigua i neden a l’encañç de qualque peix, negres monyons de summa suavitat”.

El viatge s’acaba, i el cansament s’apodera dels protagonistes, exhausts davant la lluita permanent: “S’està fent llarg aquest hivern”. I, en canvi, sempre el raig d’esperança: “Un sol tebi i matiner s’albira ja més enllà de la perenne fosca”. Una fosca que s’acabarà perquè és hora d'”avançar cap a una nova aurora boreal i descobrir junts com s’esvaeix la fosca mentre un cel verd rogenc il·lumina el deixant de la nostra nau, emproada ja sense demora cap a la teva destinació sense retorn, cap a la teva alegre i definitiva metaforfosi”. El canvi definitiu, l’esperança permanent, perquè “ben mirat, el port no és lluny. Fet i fet, la distància que ens hi separa es correspon, milla amunt milla avall, amb l’abast del teu somriure”.

Llegiu-lo, és tot amor.

2 Comments Add yours

  1. Geno escrigué:

    Fa molts anys vaig tenir el privilegi de coneixer a Miquel Angel Lladó, ambdós erem monitors del GEDEM Esplai de Mallorca, es un gran poeta i penso que un gran pare, sols un pare com ell pot posar-se en la pell del pingüí i entendre el sentit del seu silenci. La insuportable màgia del no-res i donar-li sentit.

  2. carles66 escrigué:

    Comparteixo l’emoció de la lectura d’aquesta excel·lent poemari i et felicito per l’anàlisi que en fas. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s