Més país, menys retallades, més independència


Sabeu que m’agrada ser sincer: Jo tampoc no esperava l’estimbada de CiU a les eleccions d’ahir. De fet, no l’esperava ningú. Ara, a posteriori les coses són més fàcils d’explicar i miraré, ara, d’aproximar-vos la meva lectura de com ha anat tot plegat.

He de reconèixer que som bo d’engatar amb les grans posades en escena i que, per molta distància ideològica que hi pogués tenir, abans i durant la campanya he cregut que el paper digníssim que feia Artur Mas li havia de reportar, si no una majoria absoluta sí una força en nombre d’escons igual o superior a la que tenia fins ara. Però la societat del Principat ha sabut demostrar de manera aclaparadora que és possible creure en la democràcia i en la valoració de la situació segons cada moment. El que va passar ahir a les eleccions principatines va ser una festa sense precedents de l’expressió de la voluntat d’un poble, on cadascú des del seu matís podia dir-hi la seva. Un 70% de participació avala qualsevol resultat, i si el poble ha participat així és perquè sabia que hi havia moltes coses per decidir, en aquests comicis. Anem a pams:

1. L’estimbada de CiU. Ningú se l’esperava, ni cap enquesta la predeia. Ben mirat, però, era lògica. Les retallades no s’apliquen de manera gratuïta i governar té un preu si es fa a favor de l’establishment en comptes de fer-ho a favor del poble. Mas ha volgut exercir de líder, molts han parlat de messianisme, en un poble que ha deixat de creure en els partits i ha passat a creure en ell mateix. La manifestació de l’11-S n’és la mostra més fefaent: han estat els partits els que han hagut d’adaptar el seu discurs a les demandes del poble. I tanmateix, cal reconèixer a Mas l’assumpció de la veu del poble, en convocar unes eleccions plebiscitàries després de la manifestació de l’11-S i el no de Rajoy al pacte fiscal. Les causes de la caiguda de CiU? Per una banda, les retallades socials que “s’han vist obligats” a aplicar. Per l’altra, el cost d’un canvi de discurs potser massa sobtat, per a alguns poc creïble. La presència de Duran i Lleida en campanya manifestant-se contra la independència del país pot haver fet molt de mal. Però no oblidem la sobrevaloració d’aquest polític de qui mai encara hem pogut mesurar la capacitat real d’incidència en unes eleccions. Si hagués de triar, diria que una gran part de catalans del Principat han deixat de votar CiU com a càstig per les retallades socials. L’amarga victòria de CiU és dolorosa perquè suposa un cop a un lideratge sòlid cap a la independència, però alhora és gratificant perquè demostra que el poble sap respondre a les agressions que rep i que sap administrar el seu vot tot i haver-hi diverses cartes damunt la taula. I el poble ha parlat clar: més independència i menys retallades, això és el que vol. Alguns ho veuran com un signe de debilitat davant Madrid o, encara més important,  davant el món: que llegeixin la premsa internacional i entendran el que ha passat. D’altra banda, el gran triomf de l’independentisme rau justament en el resultat de CiU: abans d’aquestes eleccions, CiU s’havia presentat amb el pacte fiscal com a horitzó del seu programa. Sabíem que hi havia diputats independentistes en les seves files, però no sabíem quants, ni tampoc sabíem si haurien desobeït la disciplina de partit, en cas de casos. Ara la cosa ha canviat de verd en blau: CiU s’ha presentat, malgrat Duran, amb un programa netament independentista. Els seus diputats, adhuc els d’Unió (malgrat Duran), també són independentistes i es deuen a 1.112.341 votants que els han votats “per assolir estructures d’estat”.

2. Esquerra torna a superar la vintena de diputats i esdevé segona força. Qui ha capitalitzat el vot descontent de CiU ha estat el partit liderat per Oriol Junqueras. Amb el referèndum i la independència a l’horitzó, Junqueras s’ha mogut amb comoditat dins la campanya sense fer gaires escarafalls per les retallades socials, potser conscient que d’aquí a poc haurà de ser ell qui les apliqui. Tancada la desafortunada aventura del tripartit, Esquerra ara s’ha de moure amb peus de plom per no caure en errors del passat. És cert que cal un govern fort per tirar endavant la consulta per l’estat propi, però Junqueras i els seus no han de perdre el món de vista davant la possibilitat de tornar a entrar a l’executiu. CiU i Esquerra hauran de trobar l’equilibri entre la governança del dia a dia i l’objectiu comú de l’estat propi. En total, 496.292 votants han fet confiança a Junqueras. Són molts de vots i és un suport contundent per a un partit que té implantació arreu dels Països Catalans i que, en forjar les bases de l’estat propi, pot deixar la porta oberta a la incorporació de la resta del país. L’anunciat sorpasso (des de feia més d’una dècada) d’ERC al PSC, sembla que finalment es pot haver produït i Esquerra ja és segona força, fet que la converteix en una de les grans triomfadores de la nit electoral d’ahir. El Principat esdevé un subjecte polític on la primera força és neoliberal i sobiranista, i la segona, socialdemòcrata i sobiranista. Sumant els vots d’ambdues, obtenim 1.608.662 sufragis.

3. Algú dirà que han salvat els mobles, però el PSC (amb la rèmora d’un PSOE que s’esbuca) és un partit a la deriva. La seva derrota arriba per la manca de claredat en el discurs. Ha volgut nedar entre l’independentisme i l’espanyolisme tronat amb un discurs políticament correcte i, per tant, aigualit i sense punyida, i ha acabat xop de la pròpia inconsistència. Amarat d’ambigüitat, amb un líder novell i un partit sense idees ni discurs, el PSC s’haurà de reinventar si no vol caure dins la marginalitat. Demanen un referèndum dins la legalitat, la qual cosa reclama un acord previ amb Madrid. Els ciutadans independentistes saben que aquest acord, a hores d’ara, és una quimera, ergo, li giren l’esquena. A l’altre costat, l’espanyolisme ni vol sentir a parlar de referèndums, ergo, consegüentment, també se n’allunyen. Mala peça al teler per al PSC si no troba un timoner il·luminat que li redreci la nau, que fa aigües de pertot, amb Ernest Maragall i companyia a punt de crear un nou partit. 523.333 vots són molts dins un cens de poc més de tres milions i mig, però en política són valuoses les tendències, i la del PSC ara mateix és negativa, i molt, si es té en compte que es presentava sense governar a Barcelona, ni a Catalunya ni a Madrid. Alguna cosa deu passar…

4. El PP ha millorat els seus resultats amb prop de 85.000 vots més que fa un any i mig. Són quarta força al Principat, quan a la resta de l’estat arrasaren a les darreres eleccions espanyoles. La polarització entre sobiranisme i unionisme ha afavorit el PP, que, pot haver-se endut vot convergent espantat per la deriva independentista, però també vot socialista, decebut per la manca de solidesa en l’espanyolisme per part de Navarro.

5. IC-EUiA té un votant fidel, molt concentrat a la demarcació de Barcelona i amb una forta tradició democràtica i social. Joan Herrrera traspua senzillesa i honestedat, és franc i no cerca el lluïment amb l’èpica, sinó amb un discurs sòlid i ferm. Després del pas pel tripartit, Iniciativa recobra força inusitada i suma tres diputats als deu que tenia. Estan pel dret a decidir, i a l’hora d’aprovar la celebració d’una consulta, ho faran sense dubtes. En determinats cercles mediàtics hi ha dubtes a l’hora d’incloure’ls dins l’arc sobiranista, però que no sigui la seva prioritat, no vol dir que no ho hagin de voler. També, sens dubte, s’han vist beneficiats per l’esbucament del PSC.

6. Ciutadans i Albert Rivera són els altres grans triomfadors de les eleccions d’ahir. Han sabut gratar dins un terreny adobat on el vot espanyolista necessitava una opció fresca i diferent, vestida de progressista i que parlàs sense complexos de la inclusió dins Espanya. Fins i tot ells, unionistes fins a la medul·la, demanen canvis en les relacions Catalunya-Espanya. L’espanyolisme, també per la dreta com per l’esquerra, s’ha pogut esbravar i de valent, votant per les seves opcions, que, en cap cas no poden fer ombra a la majoria aclaparadora del sobiranisme. Des del populisme desacomplexat, han arribat fins aquí, veurem si tenen  gaire més terreny per córrer.

7. Les grans enquestes els deixaven sempre fora de l’arc parlamentari, però la força de la feina feta des de la base, des de l’honestedat, i partint de les classes populars, allunyant-se de l’establishment polític a l’ús (que inclou tota la resta de partits fins ara esmentats), ha donat a la CUP tres escons al Parlament per Barcelona. Seran els grans animadors d’aquests mesos vinents i mostraran una nova manera de fer política. Contra el sistema, contra les retallades, contra els bancs, contra la corrupció, contra el neoliberalisme, contra els poders fàctics, per Catalunya, i pels Països Catalans. 126.219 vots són moltíssims de vots que, tenint en compte l’elevadíssima participació d’aquesta contesa electoral, podrien traduir-se en alguns escons més en unes eleccions amb una abstenció més alta.  Avui a una tertúlia de Catalunya Ràdio algú ha dubtat a l’hora d’incloure’ls entre les forces sobiranistes. Un altre l’ha replicat: “Les CUP no són d’eixe món”. He apagat l’aparell, jo tampoc no ho vull ser, d’eixe món.

Si sumam els vots de la CUP als de CiU i Esquerra el resultat és 1.734.834. I si a aquests hi afegim els d’Iniciativa, el resultat final és de 2.093.691. Els vots sumats dels partits netament unionistes (PP i Ciutadans) donen un resultat 741.122, al qual, si els fos necessari s’hi podrien sumar els del PSC, total: 1.264.425. La diferència no dóna lloc per a la discussió. Catalunya ha estat capaç de configurar un sobiranisme transversal, que manifesta la seva diversitat ideològica en un paradís democràtic difícilment igualable en altres indrets i que abasta des del neoliberalisme de Convergència i la democràcia cristiana d’Unió fins a l’esquerra radical de les CUP passant per la socialdemocràcia d’Esquerra o l’esquerra ecologista d’Iniciativa. Qui ha de menester res més?

La davallada de CiU és només un dubte que es posa enmig del camí i que s’esvairà en treure comptes i configurar les noves majories. Tothom està d’acord que aquestes eleccions eren plebiscitàries. Gairebé dos milions cent mil catalans han votat per opcions que estan a favor del dret a decidir, el plebiscit està guanyat, ara només cal executar-lo.

Mentrestant, la resta dels territoris han d’anar configurant minories suficients per esdevenir interlocutors vàlids amb el procés que es dugui a terme al Principat. Ara ja no hi valen ambigüitats ni tacticismes. No hi ha lloc per al possibilisme. Si volem ser independents ens hem d’agafar al carro que estira Barcelona. I ara és l’hora. Tot és fàcil: només cal creure-hi.

4 Comments Add yours

  1. Balutxo escrigué:

    Molt bona reflexió. He de dir que som una persona que s’equivoca molt en política, però aquesta vegada vaig pronosticar la caiguda de CiU (el feisbuc n’és testimoni). Un càstig injust i desagraït, perquè l’artífex d’aquesta il·lusió col·lectiva per posar messions cap a l’emancipació ha estat Artur Mas. La prova, precisament, és que ha esdevingut el gran enemic d’Espanya aquestes setmanes i quina ha estat la valoració avui dels resultats: celebrar la davallada de CiU com la seva gran victòria quan la realitat és que CiU ha traspassat els diputats perduts a ERC, amb molt major convicció independentista!
    Una cosa sí que t’has deixat molt important a l’anàlisi de la reculada de CiU: el joc brut d’Espanya. Un “informe” que no existeix, però que han avalat els ministres de Rajoy amb la vicepresidenta al capdavant. Una infàmia ben rendible que, indubtablement, ha fet forat sobre els votants més benestants de la coalició conservadora. “Qualque cosa hi deu haver!”
    Mirem la legislatura. Crec que allò que haurien de fer CiU i ERC és posar fil a l’agulla d’immediat i procurar fer via en celebrar la consulta, referèndum o el que sigui per mostrar al món la voluntat de ser de Catalunya, en plenitud i sense restriccions, com a nou estat d’Europa. Si no, si esperen a finals de legislatura d’acord al compromís electoral d’ambdues formacions, és molt possible l’esqueix, perquè les mesures restrictives que fatalment s’hauran d’adoptar (de Madrid no arribarà un cèntim!) provocaran que les CUP, ICV i ERC alcin el cul i facin ingovernable la situació. Aquí serà on es demostrarà si Mas i Junqueres són dos vertaders estadistes i posen el partit al servei del país, amb totes les conseqüències.

  2. Francesc Riera escrigué:

    Molt bona reflexió, jo també he fet aquesta anàlisi. O sigui que CIU, ha perdut en benefici de ERC. ERC, també s’ha pogut nodrir un poc del PSC, però poc, i més també de SI. El vot del PSC, ha anat cap a CIU, cap a Ciutadans i cap a ICV. El vot del PP, ha pogut tenir part del PSC i també de CIU. Ciutadans dels descontents del PSC i PP, i la CUP dels indignats. Al cap i a la fi si sumam els vots de CIU, ERC i ICV hi ha majoria sobiranista. Però n’Artur haurà d’acceptar les tesis d’ERC i ICV i/o del PSC.

  3. montse escrigué:

    Bona, Toni Riera!!! Gràcies per l’analisi, de seguir els diaris o els telenotícies no en treim tant el nÉt…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s