Mishima: guspira, estel o carícia?


p1030698Anar a un concert de Mishima és “deixar créixer un estrany dins teu”. Un estrany que n’escolta els discos i els digereix àrduament, com si d’un plat de frit es tractàs. Música fosca, a estones opaca, translúcida en el millor dels casos, deixant entreveure la forma sinuosa d’unes  melodies que s’encalcen amb la veu peculiar de David Carabén. Això, però, en els discos, perquè “potser sense saber-ho hem cregut en l’amor” que els teníem. Divendres passat,a Sa Màniga, visquérem, una vegada més la metamorfosi del grup amb nom d’escriptor japonès. Talment com el cuc i la papallona són en essència dos éssers completament diferents, els Mishima també es mostren com dos ens distants en dos àmbits aparentment semblants: l’estudi i el directe.

David Carabén surt a l’escenari amb els seus pitillets de cintura baixa, la seva bota recurvada de pell gastada i la seva camisa verda arrapada al cos. L’estètica calculadament natural del Carabèn es completa amb el seu particular tupé que corona un front que sembla que no s’hagi d’acabar mai i que levita sobre l’elegància d’unes ulleres que podrien semblar una concessió al més pur estil hipster si no fos perquè Mishima són un grup que canta veritats, realitats paral·leles, si voleu, reals o inventades, però certeses al cap i a la fi.

Sempre han cantat a l’amor i ara hi canten més encara. I de què fan cançons, doncs? De la contrapart, de la solitud i del desesper, del motiu de viure i dels tòpics dits amb elegància i senzillesa alhora: “Què en farem del desig ara que hem trobat l’amor?”. Quanta veritat, quanta paradoxa, quanta vida per viure es percep en les lletres solitàries de Carabén. Quanta veritat “hi ha en una cara bonica?” Gairebé tota. Sempre cercam un “per sempre” dins un rínxol sabent que serà una  mentida.

Però parlem del concert: guspira, estel o carícia? Totes tres respostes alhora i cap al mateix temps. Guspira, incendi fugaç de ritme, guitarra estrident, inquietant, a estones desficiosa. Bateria de ritmes contundents, pocs plats i molts de timbals, maces quan cal, però força sense mesura, cop de ràbia acompanyat pel to greu del baix, que acompanya els compassos que emboliquen com un farcell delicat el so d’uns teclats peculiars, agosarats, rítmics i delicats alhora, personalíssims. Ells cinc marquen el temperament d’una banda que a estones sembla funcionar com un rellotge aturat enmig d’una gran tempesta. Estel, llum permanent, veracitat assegurada, certesa inabastable, tanmateix. I també, carícia, gaudi per als sentits, “alè d’un exèrcit diví”, cavalcant invencible cap a la victòria orquestrada.

Els teclats, empianats en alternances frenètiques plenes d’un estil inconfusible introdueixen temes ja mítics d’un grup amb un repertori que permet jocs d’estil i tries plurals: “Avui volaràs”, diu Carabén, amb una seguretat eròtica que es confirma en sentir-li dir que “no vull que em facis petons, però… follem”. L’amor en Mishima conviu amb la fina ironia o es rabeja en el sarcasme adesiara“T’estimo tant que ja no penso gaire en el veler que he somiat”. Si canten i diuen tot el que canten és perquè saben que “qui n’ha begut, en tindrà set tota la vida”. Saben que fa mal, que la ressaca serà terrible i persistent, que les portades retronaran més que mai, i el giscar de les cadires damunt les rajoles semblarà el crit d’un àlien a qui arrabassen l’entranya, i així i tot, són conscients que hi tornaran, tot i els  desenganys viscuts: “Digue’m que no pot ser que això també sigui mentida”.

El grup se sent còmode damunt l’escenari, demostren temperament, conjunció (astral?), força. Però sobretot s’ho passen bé: riuen, se cerquen amb mirades còmplices, es persegueixen amb notes impossibles, criden amb la guitarra, udolen amb el baix, retronen amb la bateria, cavalquen per senders atàvics amb el so del piano elèctric. La naturalitat de la cançó de Mishima, que beu de la realitat, de la poesia, del cinema, de la pintura, però sobretot de la vida i dels grans maldecaps que ens ocupen, arriba a ser tan fonda que en molts de moments més que cantar sembla que Carabén declami, mig canti mig reciti, expliqui rítmicament. Realment, “no saben com ens fan sentir”. O potser sí, si ho senten ells mateixos. I nosaltres ho sospitam, perquè “sospitar és  la primera forma de fe que existeix”.

I amb la fe ens han convençut. No tenim cap sospita: Mishima són avui, tres dies després “una estrella llunyana i lluent, sobirana i silent”, un record que sura lluminós, una música que es repeteix, insaciable com un piano agosarat o una bateria valenta.

One Comment Add yours

  1. Lina Maria escrigué:

    Des de divendres a Sa Màniga no he pogut escoltar res més que Mishima!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s