Una ansa per a l’abisme


pontàs dia

Quantes vegades no us ha passat que us semblava viure una situació ja repetida a la vostra vida? I quantes altres, trobant-vos en un mateix lloc on abans ja havíeu estat, heu pensat que el que hi vivíeu era tan absolutament diferent que us semblaven dos indrets distints? El dia i la nit; la claror i la fosca; el cel i l’infern; l’aigua i el foc; el bé i el mal; la calma i la tempesta; l’amor i l’odi; el plaer i el dolor; el desig i l’apatia. La dualitat vesteix la nuesa de la nostra existència solitària cavalcant al galop cap a aquell penya-segat per caminar “ran-ran del gran amor que esperam”. Els qui saben com era el món un temps conten per cosa certa que davall la superfície que nosaltres avui trepitjam hi havia un univers infinit com el nostre, però invers. Els estudiosos mallorquins, després de dècades de dedicació han pogut escatir que, efectivament, l’univers invers existeix. Perquè hom se’n pugui fer una idea aproximada, l’univers invers adquireix visibilitat en girar l’univers conegut talment com giraríem una pedra incrustada durant dècades en terra, sense que ningú no l’hagués volguda aixecar abans, o ni tan sols l’hagués ferida amb un cop involuntari de peu o amb el pas ancestral d’una arada. En alçar la pedra ens correrà escàpol i terrífic alhora un escorpí amb el fibló alçat, amenaçant; en terra, envoltat d’una certa teranyina hi trobarem un ou de dragó, quasi transparent, on es dibuixen les ombres del pubill dracònid igual que l’home del feix de llenya es transparenta dins els cràters de la lluna blanca i plena; un centpeus rapidíssim dissimula la seva fragilitat estructural amb la quantitat incomptable d’extremitats; una somereta del bonjesús brama al cel sonant el flabiol abans d’esdevenir una bolla articulada com una eruga mecànica que sabés rodolar; un cuc de terra, cec, alça el cap per ensumar un món insospitat fins en aquell instant, orb, es torna a enfonyar en el seu silenci de terra; les molses de davall la pedra no són verdes, n’hi ha de marrons, de vegades de més groguenques, blanques, també, però de verdes no n’hi ha; davall l’ou de dragó hi descobrim una peceta triangular que diríem que és de ceràmica, segurament l’única petita mostra d’humanització dins aquest minúscul i frondós redol de vida ignota. Aquest és l’univers invers de la pedra.

En la creació de la Terra (del planeta Terra, vull dir), però, tot estava mesurat al mil·límetre, des de la més petita microestructura fins al més gran dels seus macrocomponents. Com es podria fer per guaitar a l’univers invers del nostre planeta si ens hi trobàvem damunt? Provau d’alçar una pedra, per petita que sigui, amb els dos peus damunt. No podreu. La natura està carregada de saviesa i fou així com establí que la Terra estigués dividida en dues grans masses, l’aigua i la terra. És obvi que des de l’aigua estant hom no podria alçar la terra, per la insuficient densitat del líquid aquós, i d’altra banda, també cal pensar que mai no podríem alçar l’aigua des de la terra per aquesta mateixa inconsistència. Els designis creacionals, no obstant això, establiren que fos la terra el punt on poguéssim fer palanca i posar peu fiter per alçar el pes immens de l’aigua… glaçada. Vet ací l’explicació dels períodes glacials, gelades seculars que assolaren el planeta i arribaren a provocar la desaparició dels dinosaures. És així, doncs, que mentre no canviï el cicle climàtic benigne que vivim ara no podrem accedir a l’univers invers del nostre planeta. Tanmateix, molts de vosaltres ja us deveu demanar com es deuria fer per alçar una gran massa gelada uniforme i plana. Una vegada més els follets creatius, guionistes intrèpids del nostre destí i les nostres curolles, establiren que aquesta superfície plana tengués un agafador, i que aquesta ansa s’ubicàs, atesa la seva estratègica situació geomorfològica, a la costa santanyinera. Aquesta és la conclusió dels estudiosos mallorquins, que, com ja heu pogut concloure, no s’han dedicat gratuïtament a l’estudi de l’univers invers, sinó que ho han fet per un mer interès local (encara que alguns vulguin objectar-hi allò ja tan manit de “pensa global, actua local”): si els erudits mallorquins han dedicat tant de temps al coneixement de l’univers invers és perquè saben del cert que l’agafador de la tapadora, l’ansa filosofal, és a Santanyí. Aquesta pedra mítica explicaria que Santanyí hagi estat cau de personatges glotosòfics i filocòsmics com ara Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs, o més modernament Antoni Vidal Ferrando, Cosme Aguiló o fins i tot Pau Vadell, a qui, sent de Calonge i tot, també han arribat les vibracions d’aital penya.

Jo avui dematí hi he anat, i he vist sortir el sol per darrere l’ull del que molts, fins ara, havíeu pensat que era un simple pont. Jo mateix, en aquell moment, també ho he pensat: “Abans de trencar l’alba tot sembla més real”. Immers dins la bombolla de les meves càbales me n’he tornat amb aquella claror blavenca als ulls, com si la immensa pedra foradada hagués estat només això, un rocot mastegat per les ones mil·lenàries i insistents. Atret per una màgia insistent i duradora, no he pogut resistir-m’hi i, horabaixando de tot, m’he tornat a plantar davant la penya santanyinera. Desganat per l’experiència del matí, he provat de tirar-hi una pedra per matar l’avorriment. Ja era fosca negra. De sobte, s’han apagat els estels i una remor fosca s’ha apoderat de les pedres rogenques. Milions de retxes diminutes de llum han construït un feix gegantí que no us podria descriure de cap altra manera més fidel si no us deia que era, talment, però talment, un ganxo. He sentit un fred glacial i m’he abraçat a mi mateix pegant botets, tot sol dins la fosca. En segons, la superfície de l’aigua ja feia crestall, i la temperatura baixava més aviat que la borsa el dia que parla un president. M’he fet enrere, espantat. El ganxo de llum venia cap a mi. He tornat a botar la barrera de seguretat que havia traspassat, però m’he aturat. El ganxo, cordat com si fos un vencill d’espart antic s’ha ficat dins l’ull del pontàs i amb una harmonia més pròpia del ioga que dels grans moviments magmàtics ha alçat la tapadora. Amb elegància i equilibri, el garfi ha fet una contorsió circense i ha deixat davant meu, imponent, l’univers invers. No hi havia ous de dragó, ni someretes, ni centpeus. Tampoc teranyines. No hi havia ministres, ni fronteres, Europa eren persones, la gent parlava llengües que no classificava ni desjectava. No existia l’Espai Mallorca, sinó el Temps Mallorca, tot glossant la seva eternitat impertorbable. L’Institut Ramon Llull es deia ara Institut Titot de Brams, en honor del gran taumaturg català. L’organització mundial girava entorn d’un sentiment d’amor fratern basat en la llibertat. Per descomptat, els doblers no existien i la paraula violència no era a cap diccionari, perquè ningú no la coneixia. Sense doblers, tampoc eren possibles ni l’euro per recepta, ni el cèntim sanitari, ni l’espoli fiscal, ni, oh, l’especulació. La immersió era contínua, la lingüística i la sexual. I ningú no les qüestionava. Armes, ni una. Tecnologia, gens. He provat de dir urbafroquipana i no m’ha sortit. Les Covetes no eren xalets de fantasmes i als espais de natura els treballadors treballaven per protegir aquell paradís, àdhuc els naturalistes sindicalistes. No hi havia lleis ni constitucions.  Ni capellans ni religions. Com jo i un pastor, que vivíem de l’amor, les persones s’estimaven allunyades de les convencions. El sexe era una forma tàntrica, gairebé divina, de contacte, però habitual, de cada dia, diversa i fraterna. La bellesa era romanent, intensa, eterna. I el plaer, constituït en forma de gel, es fonia en delitosa aigua que, en dècimes de segon tornava a congelar-se per fondre’s just després i recomençar el cicle. Només una excepció confirmava que algú havia quedat en el món nostre per error, algú aparentment dual, capaç de ser l’invers i el revers alhora. I he pensat: “Ja és aquí la revolució contra la mediocritat dels nostres dies grisos i quadriculats: un petit extraterrestre ha burlat les lleis galàctiques, sintàctiques. Geni, humil i patidor, de somriure silenciós, ossos de vidre preciós dibuixen camins impossibles d’amor i fantasia”.

Messi…

pontàs nit

Les fotografies són meves, però les paraules finals que he posat entre cometes són de la cançó “Messi”, de Bruno Oro, que us recoman.

One Comment Add yours

  1. Baraula escrigué:

    Tant de bo aquest ganxo ens enganxàs a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s