Gent que fuig


Història d’una bala (II)

Fa algunes setmanes, potser mesos, vaig escriure un post tot remembrant una anècdota familiar que ens va deixar colpits a tots: la caiguda d’un pi gegantí que hi havia just darrere les cases de cals meus padrins. D’aquella història, n’he agafat un altre element: un forat de bala que hi havia al capçal del llit els padrins, del temps de la guerra. Així neix, idò, “Història d’una bala”. Vet aquí el segon capítol, després d’aquella introducció arbòria.

“El panet cuit dins la bavor dels meus alendes  

és per menjar-me’l, a fi que la terra,  
que continua fent civada i mestais,  
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa”.  (Blai Bonet)

Digital Camera

Els nostres jocs, els del meu cosí i jo, no es limitaven a l’àmbit marítim. Les nostres fantasies també s’engronsaven entre macs i terrossos. Anys enrere, el padrí havia estat el responsable de la neteja de la platja del Port. Va ser així que per ca nostra arribaren carretades i carretades d’alga, arena i altres motius marins. Infants de jocs autònoms, dins les nostres ments fantasioses férem que els corns fossin vaques, les copinyes, ovelles, els caragols, cabres. Trescàvem per les quarterades del padrí cercant animals per a la nostra granja, que construíem amb maquets que perimetralment, donaven forma a les diferents estances, tancades amb petits bastonets d’ullastre o d’ametler. Els nostres animals, estàtics als nostres ulls, eren dinàmics a la nostra imaginació i havien de menester tancador per a les seves ales d’aire. Un dia, però, trobàrem un tresor: amb tons de rovell verdós, teníem a les mans un casquet de bala gastat pels anys i la intempèrie. L’espolsàrem, hi bufàrem a dins i el tiràrem enlaire una vegada i una altra amb alegria ingènua. Me’l vaig posar a l’orella i vaig sentir un renou metàl·lic greu i fred, com d’un pany antic que tanca una porta.

. . .

Una bala. Na Maria havia rodat clau serenament i amb diligència, com cada diumenge. Una certa inquietud travessava la boira matinal que encara no havia escampat del tot. De la gola negra de n’Estel, en sortien lladrucs fondos.

– Què té, ara, aquest ca? -digué en Jaume mentre sostenia en Bielet en braços.El jove matrimoni i el seu fill d’onze mesos eren a la carrera a punt per partir cap a missa primera per segon dia consecutiu. El dia abans havia estat la Mare de Déu d’Agost. D’entre la boira, però, veieren comparèixer l’amo en Toni de Son Manxo.

– No hi importa que arribeu a missa. Els rojos han desembarcat i vénen cap aquí -digué el conrador, que aquell dia havia fet guàrdia a cala Anguila. Feia setmanes que hi havia rumors d’un possible desembarcament i els conradors i pescadors de la zona, a les ordres de la Falange, s’havien organitzat per donar avís de la possible arribada de la guerra a l’illa.

No hi havia temps per a res que no fos fugir. Sense tornar a entrar dins la casa, en Jaume agafà la clau i se la posà dins la butxaca del jac. Mudats, i amb roba de llista, enfilaren el camí de la Marineta. Pertot veien gent que fugia. Al lluny afinaren una bubota negra i volandera: era la sotana de don Manuel Soto, el capella del poble, que fugia cames ajudau-me cap a Manacor. Sentien llunyans els estrèpits de les bombes i el silenci s’ensenyoria dels seus ulls absents. Na Maria no gosava motar davant l’expressió de gravetat del seu home. La jove, rossa i novament embarassada, no abastava a comprendre quina maldat hi podia haver entre l’espècie humana que volgués venir a interrompre la il·lusió acompassada d’aquella amor quotidiana i tranquil·la que s’anaven forjant amb en Jaume. Pensava en la casa que deixaven i de coa d’ull es mirava en Bielet, que feia el camí en braços de son pare. Quina vida l’esperaria? Sobreviurien, ells, a tot aquell desastre? Com el surarien? I al germanet que havia de néixer?

En pocs minuts, apressats com anaven, foren a la caseta de ca la Viuda, ben a la vora del camí de la Marineta, on vivien el germà de na Maria, en Salvador, i la seva dona, na Catalina. Els joves, poc donats a les efusions sentimentals, s’abraçaren en trobar-se. Ells, amb espires de ràbia als ulls. Elles, amb les galtes florides de llàgrimes. Els dos matrimonis partiren, també a peu, cap a la costa de na Pina. Na Catalina, espitosa com era, i molt mestressa, tot i viure a fora vila, i ser més enfora del que se suposava que havia de ser el front de guerra, també tenia por i tengué la idea d’arribar fins a ca uns familiars seus que estaven a la Real, una possessió que hi ha passat Sant Llorenç i que, pel seu emplaçament elevat, permetia destriar quins moviments hi havia a la banda de la mar, al llevant, per on havien entrat a Mallorca les tropes del capità Bayo.

La candidesa d’aquells pares joves no tenia ja prou força per contrarestar el sentit de responsabilitat envers els seus fills, encara infants d’uè. La por els anava cent passes darrere, però també davant, i a la dreta, i a l’esquerra. On primer sempre hi havien vist una paret seca ara hi veien un refugi per a un escopeter. On abans hi havia un pou, ara hi havia una oportunitat per morir. On primer s’albirava un garrover davant unes cases, ara s’hi veia només somrient a l’engronsadora la calavera d’una mort gens capritxosa.

(Continuarà…)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s