Antònia, crònica d’un amor


P1040518

O era Catalina? I jo què sé, me falten paraules… Alguna cosa ens falta sempre quan han passat els anys i miram de retrobar inútilment allò que hem viscut. Som records? Diu Guillem d’Efak que l’únic dia de la setmana que existeix no és ni ahir ni demà, sinó avui. Vivim el present, però ens agrada fer volar la fantasia amb el futur, i navegar per la nostàlgia del passat. Record aquell bar de l’edifici Ramon Llull d’acústica terrible on tot ressonava i on passaven volant les nostres hores juvenils. Jo feia classes, acabada la carrera, per a professors i funcionaris de la UIB. Record una professora-alumna de cabellera pèl-roja arrissada… amb aquell posat de dona madura que fa por als homes joves. Per què? No ho sé. I si li hagués dit “som a les portes de l’infern per tu, i tenc plans de futur”? Potser tot hauria estat diferent, o ben igual, només que amb una anècdota més. En aquell bar del Ramon Llull, en Joan Miquel insistia que amb els amics havien fet un grupet, per fer ballar els amics, i que s’ho passaven bé. Ens anuncià un concertet. Sa Finestra, crec que es deia el local. Era al carrer de Joan Miró, ben passat la plaça de Gomila. Jo tenia aquella edat d’haver trescat una mica i haver après a anar tot sol als llocs. Així ho vaig fer. El meu primer concert d’Antònia Font va ser a Sa Finestra, ara deu fer quinze o setze anys. No era el primer pic que tocaven: una catefa d’al·lotes, pretendents, rollos i presumptes amants els seguien i se’n sabien totes les cançons. Encara no s’usaven els gintònics, eren temps d’universitat, i bevíem pomada. Cantaven una rumbeta, parlant d’un amor menorquí, i altres peces divertides, ja galàctiques, que enganxaven i feien moure el cosset a aquelles jovenetes supremes. Al grup li havien posat Antònia Font, en honor de la mítica Antònia, una alumna de filologia de qui tots admiràvem aquella elegància sincrètica, aquella bellesa extravagant, aquella militància poètica, aquella sensualitat multidisciplinària.

No us sabré dir quant de temps va passar, però per a mi foren dies (si ho anàs a cercar, per ventura veuria que passaren mesos, o potser un any). Un dia vaig fer una de les rutinàries visites a Quart Creixent (un altre gran amor: podeu creure que no fa gaire vaig coincidir amb una llicenciada en filologia catalana que no sabia on era la nostra llibreria?) i hi vaig trobar… el primer disc d’Antònia Font. Sense dubtar-ho el vaig comprar. Un dia, en Joan Llodrà, amic i company en tantes aventures vitals i vitenques, em digué que “nosaltres compràrem el disc quan encara no eren famosos”. I era ver! Però això no és mèrit ni demèrit, simplement és. Des de Sa Finestra, Antònia Font va passar a formar part del meu univers personal i simbòlic, de la meva essència. He comprat els seus discs, he anat als seus concerts, amb els meus amors, amb els meus amics. Dolça companyia, la d’Antònia Font, amable banda sonora. Record el retorn amb Lamparetes com una fita important, com ho va ser Taxi (quin gran disc). I m’encanta l’univers d’amics musicals que s’han creat: Quimi Portet, Jaume Sisa, Albert Pla…

Ahir tornaven. Sempre tenim aquella por d’haver de dir adéu als qui més estimam. I tanmateix, de l’amor vertader en roman sempre la soca adusta, l’arrel fonda, la memòria palpable de tan viva. No passaria res si Antònia Font desaparegués: romandrien sempre vius dins les seves cançons, dins els nostres petits mons, dins la nostra col·lectivitat popular. Una escapció dels seus sons s’amaga dins els meandres del nostre sensitivisme.

A Manacor, ahir, ompliren el nou Auditori. Prop de 800 persones, amics incondicionals. Algunes de les supremes de Sa Finestra hi tornaven a ser, madures i elegants, fidels com jo a la música de les seves vides. En un fet inaudit en el funcionament del Teatre de Manacor, les portes de l’auditori no s’obriren al públic fins a les nou i deu, quan el concert estava anunciat per a les nou. Problemes elèctrics, digueren. A la fi, a les nou i mitja sortiren els Antònia Font. Feren el disc de tira, el Vostè és aquí. Però desordenat. Presentaren el nou llarga durada en clar format d’espectacle, amb la xarxa de bicicletes penjada a la paret de darrere, amb la bicicleta d’en Pau solitària al mig de l’escenari, i amb una il·luminació acurada i detallista, com tot el concert, com el disc mateix. Sèiem a la fila 3, amb la bateria davant els morros, que  ens tapava altres sons del concert, que va sonar bé, llevat de la primera o segona cançó, amb un ressò estrany que es compongué. Com sempre en aquests concerts, orquestraren un crescendo en què les propostes més diferents es deixaven per al final. Feren la versió de Leyenda Negra, dels manacorins i enyorats Tots Sants, i s’endugueren una de les ovacions del vespre. En Pau davallà del seu cadafal i quan tothom es pensava que pujaria a la bicicleta central arribà fins a la vorera de l’escenari: tot sol, sense micro, davant vuit-centes persones, i només amb un llum que el delimitava envestí: “I un home sense doblers, onsevulla fa nosa”. De l’arrel de la cultura popular més fonda, més antiga, més humil, a la veu tremolosa d’en Pau. Espirejaren els ulls sentint parlar del vell pescador que escapçava dos jocs de ramiro. Tot s’encaminava cap a la previsible apoteosi. Acabaren la presentació del disc amb en Pau colcant amb bicicleta, fent-nos sentir els amos del món perquè “som jo amb la bicicleta que faig rodar el planeta”. Ens digueren adéu, però ens deixaven amb la certesa que tornarien en pocs segons. I arribà un bis etern. Una al·lota darrere mi cridà eufòrica al seu company: “Ara comença el concert!”. I un àngel desplegà les ales, i ens estimaren a tots igual, i encetàrem una síndria, i ens follàrem totes les hostesses, i l’enyoràrem com segles de glaceres, i visquérem dins un far, i ens guisàrem un conillet a la llauna, així, entre tots, fent comunió, combregant amb les nostres ganes de ser i de ser lliures. De viure sense que ens diguin el que hem de fer o el que hem de ser.

Dues grupis de quinze anys, cridaven de per darrere “Viure sense tu!”. Set-centes persones dretes esperant el retorn. I tornaren. I la feren. Encara no eren famosos quan compràrem aquell disc. Vaig tornar a guaitar per Sa Finestra d’aquell passat tan viu i vaig veure les supremes, i les rialles, i els cossos ballant. I em vaig veure a mi, tornant cap a ca nostra, deixant “el tassó de plàstic amb un culet de cubata perquè no se’n vagi volant”, i pensant “oh déu meu, què ha passat?”.

Res, ja ho veis, “que divertit, lo que escric, quan estic avorrit”.

One Comment Add yours

  1. Xisca escrigué:

    Ets brutal! Em va agradar el concert; però més m’ha agradat llegir-lo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s