“Tot això que feim són pegats foradats, jo vull fer la revolució”


Jaume Santandreu no deixa mai ningú indiferent, perquè parla des del cor, sense estar pendent de convencions, ni llocs comuns, ni tòpics. Fa algunes setmanes el vaig entrevistar per a la revista Cent per Cent. Parlàrem de vida, de mort, d’església, de política, de literatura, i ens convidà a entrar al seu blog acabat d’estrenar: Jaume Santandreu i Sureda. La conversa, densa i extensa no va caber sencera en l’edició de paper. Aquí la teniu completa. 

santandreu

Quines particularitats ha viscut Can Gazà els darrers anys amb la crisi? Nous perfils d’usuaris, dificultats per aconseguir recursos…

És una època especial per a Can Gazà. Ara bé, jo faig la mateixa ocurrència sempre: “Nosaltres hem perdut la batalla, ja no som els més pobres ni els més desgraciats”. Als pobres antics, als marginats d’un temps la crisi no ens ha vengut malament, sinó tot al contrari, perquè la gent ha mostrat una solidaritat i una generositat que no havia tengut mai. Però alhora ens ha abocat a una realitat molt més forta, perquè en aquests moments ho hem hagut d’ampliar tot, i afegir moltes coses, i sofrir molta impotència. A la marginació antiga li havíem pres les mides  i vulguis o no, no li havíem trobat solució, perquè la solució seria un canvi de la societat i no hi ha ningú que estigui per la labor, però sí almanco havíem posat unes petites pautes d’atenció, amb una petita xarxa. Però ara, de cop i resposta, tot això s’ha esbandrit. En aquests moments, a Mallorca hi ha més de 140.000 aturats, i els darrers deu anys han arribat a Mallorca més de 300.000 immigrants dels llocs més conflictius. Hem passat de tenir una pobresa de quan venien els obrers de la península, a una pobresa d’una gent que no coneixem. El primer de tot que se’ns escapa és que tenim un malalt, però no el podem diagnosticar, perquè no tenim dades suficients. Donam per suposat que hi ha una gent que ho passa molt malament, perquè no hi ha contacte amb aquesta gent. Amb l’antiga pobresa, dèiem, nosaltres no vivim dins el clavegueram, però sabem que això està ple, idò posarem una mica de menjar a la porta i les ratetes sortiran. Per exemple, inventàrem el Refugi, i en tres mesos s’ajuntaren 300 ionquis. Però ara no saps quin sistema hi ha per poder arribar a la gent que realment ho necessita. Sí, passes per la plaça d’Espanya i veus que hi ha 200 persones que són les que acudeixen ja a tota la xarxa assistencial.

Aquestes 200 persones pertanyen a l’antiga pobresa?

No ho sé, pot ser la meitat… Hi ha gent que ve allà a demanar i ve en cotxe. L’altre dia varen venir a la Casa Llarga uns alemanys, i el qui els va atendre ho va fer en perfecte alemany… Veus una nova gent que no saps d’on ve. Són situacions que no t’expliques. Per passar de la “normalitat” a l’abisme que era la marginació, havien de passar moltes coses. Ara, d’un aturat a un marginat hi van sis mesos dins un bar. Ara la gran preocupació és que no sabem quantes d’aquestes persones es podran regenerar si passam de la catàstrofe actual a una nova normalitat. L’única institució que ha tengut una mica d’infraestructura per donar una resposta immediata a la nova situació han estat les parròquies. Nosaltres estam en contacte directe amb la parròquia de Sant Francesc de Pàdua, que du tota la zona de Corea i del Camp Rodó, i és increïble… Hi ha una gent que si no fos pel que els donen els divendres a la parròquia, patirien fam. Hi ha un rector molt especial que ha tractat el tema amb molta delicadesa i amb molt de rigor. A aquesta parròquia no hi va qui vol, hi van els qui han confirmat que són de la parròquia, fins i tot hi ha un sistema de torns per evitar la vergonya de ser vists demanant.

Això vol dir que les administracions públiques no responen a la demanda…

No només no responen, sinó que no han tengut la mínima estructura. No és que s’hagi calat foc i ningú l’apagui, és que no hi havia bombers. Les associacions de veïnats davant una cosa immediata com un home aturat, una dona aturada, les treuen del pis, i no han respost. L’Ajuntament no ha respost. Els envien a la parròquia, perquè no tenen ni un local, ni una atenció. I et trobes amb el problema de sempre. El problema no és que hi hagi una gent que pateix fam, sinó que no saps com fer-los arribar el pa. A Mallorca no hi ha problema de fam, el problema de fam és quan a una regió hi ha més gent que ha de menjar que menjar que tens. A Mallorca no és així: hi ha una gent que té fam i sobra menjar.

Està mal repartit.

No només això, sinó que no sabem com fer-lo arribar a la gent que ho necessita. Hi ha gent que ve a Can Gazà en cotxe per veure si els podem ajudar. I per què no van a Càritas, o al Banc d’Aliments, o a Zaqueo: per una raó molt senzilla, perquè a Can Gazà no els veu ningú. Són casos… ell aturat, ella aturada, paguen 800 euros d’un pis, cobren dues pagues de 400 euros cada un, tenen dos al·lots, i un malalt… I això dins un clos que està dins la nostra cultura, però dins aquests 300.000 immigrants que han vengut no hi tenim entrada de res. Què fan els àrabs quan tenen fam? Com s’arreglen?

Com s’explica la manca de resposta de l’esquerra oficial, els partits polítics, els sindicats, davant tota aquesta situació? Sembla que hi ha una reacció de discurs, però no de fets…

Jo no crec que no siguin sensibles, ni que siguin ignorants. És impossible viure a Mallorca dos dies i no veure que hi ha una gent que ho passa malament. Però s’han trobat amb els calçons desfets. No tenen mitjans per ajudar aquesta gent i en segona totes les seves teories els han vengut per avall. Per una cosa tan simple que és que jo vull fer la revolució, i tot això que feim són pegats foradats. Que aquí no hi haurà res mentre no hi hagi un canvi radical i profund: no vull que mori gent de fam si sobra el menjar. I l’esquerra no ha tengut aquesta agilitat. Mentalment no ha fet les cabrioles que toca. Hi ha unes necessitats extremes. De menjar n’hi ha pertot, però hi ha desnonaments, factures… I no hi ha cap signe. L’home ja fa molts d’anys que ha après a sobreviure davant la impotència. Què fa l’home per no tornar boig quan se sent impotent: inventa. Cerca un refugi, com ara la religió, un déu. Quan l’home es troba amb una impotència forta, amb un dol, aprèn a fer signes. Es mor ta mare i li fas una corona, un signe. I quan s’intenten suprimir aquests signes, la cosa no va bé. Ens han tocat la llengua, i en què ens hem refugiat? No hem reaccionat com toca: hauríem d’haver anat a tallar la llengua materialment als qui ens persegueixen la nostra. I què hem fet? Ens hem refugiat en els llacets, per quedar tranquils. I això, en la qüestió de la fam, ni els partits polítics, ni els sindicats no han fet ni signes. Ara el gran signe és que no brinden… No convoquis els periodistes, si no vols brindar. A Mallorca, un tassó d’aigua, un bon dia i un molts d’anys no es neguen a ningú. S’han trobat que no tenen possibilitat de donar signes, pel que fa a la pobresa, no han sabut respondre.

Has anomenat la religió com a refugi de l’home per fer front a un dol, a una impotència. Avui patim una pèrdua de valors molt grossa entre els joves. És possible una societat que servi els seus valors sense una religió? Coincideix en el temps la caiguda de l’església amb una catefa d’adolescents i postadolescents que actuen sense escrúpols… que són egoistes, competitius…

Et diria molt més encara: només començarem a tenir els valors autèntics quan els traguem d’un altre lloc que no sigui la religió. La religió no és un valor, és un antivalor, que s’ha aprofitat de necessitats de l’home per dominar, inventant un déu per dominar-nos encara més. Hem de trobar un sistema perquè la primera passa que faci l’home sigui enfrontar-se a la seva realitat: neixes tot sol, moriràs tot sol i no hi ha déu que hi valgui. I en haver acabat, ha acabat. Mentre no tenguis coratge d’envestir aquestes veritats, no hi ha valor que hi valgui. Com faràs que la gent hi arribi? Almanco lleva’ls les pedres grosses que els has posat a les carreteres, que les hem omplides de déus i de manaments, i de condemnes. I pots dir “és que déu hi és”… Que putes déu! El déu que nosaltres hem creat! A posta jo m’he creat el meu déuet, i el tenc aquí, i morirà amb mi. Els grans déus són els grans dèspotes. L’home encara no s’ha decidit a ser home, i com pot tractar amb déu, si existeix, si no s’ha acceptat ell mateix? El primer valor de tots no és ni egoisme ni hòsties, el primer valor és dir “tu ets home i enfronta-t’hi, i per això, a la selva… S’haurà de construir una societat nova. Ja està bé de vendre’ns coses que no existeixen. Com arribarem a aquests valors? Jo no ho sé, jo hi he arribat i m’ha costat molt. La realitat és que no ens hem decidit a ser el que som, un valor dins la naturalesa, però res més. Al marge d’aquests valors, tot són camins erràtics que et consolen, però no és això que t’ha de consolar.

Quina relació tens ara amb la religió, amb déu, amb la seva existència?

He escrit un llibre que hauràs de llegir. Són 220 capitolets de 220 paraules que penj cada dia al meu blog, i ja hi he donat una resposta. És un joc literari on em despull totalment. Visc des de mi i per mi. Dins aquesta vivència hi ha entrat una vida interior, un ésser interior, que li puc dir el meu déu, però jo l’he fet i me l’enduré amb mi. És un fet de transcendència, però mínima…

Mínima, però transcendent, perquè ja t’és útil.

Sí, però el dia que els homes ens vàrem pensar que érem més que un arbre ens havien d’haver cremat. D’aquí ve tot. Ets un arbre, i què fa l’arbre? Respira, i s’alegra, i fa flor, i dóna fruit… No crec que haguem arribat ni a ser moneia. Ets aquesta realitat tan grossa i tan simple que no som capaços d’acceptar… I aquesta dignitat de viure amb les teves limitacions i les teves magnituds, ets tu i ja està… Vaig venir a ser en Jaume Santandreu i Sureda, i ja està, no em podeu demanar res més. Ara em va bé dormir a un jaç i fer cuinats… No faig mal a ningú, i tampoc faig bé. Ni m’importa… La vida se te’n va i la vius tranquil·lament perquè té un valor en si mateix. Com tu i jo que ara parlam aquí sense més transcendència. Em fa gràcia aquesta gent que em demana “i quan et moris què passarà amb Can Gazà?”. Què m’importa Can Gazà quan jo em mori? Jo faig Can Gazà mentre hi som. El pare que es preocupa i diu “què serà dels meus fillets quan jo em mori?”, els mata en vida, perquè quan els arriba l’herència ja no la necessiten. Son pare no s’ha de preocupar de res. Jo no he vengut a fer obres eternes ni a fundar res ni projectes homes que han de fer un edifici 50 milions per tenir… per tenir què!? Tu ets i ja està…

Així, com afrontes la pròpia mort?

En parl en aquest llibre. Tothom té dret a tot, mentre no faci mal a ningú: a l’hora de tirar-te a l’abisme tens dret a tancar els ulls i els que t’estimen tenen dret d’ajudar-te a tancar-los, si tu els ho demanes. Però jo de moment vull veure l’abisme, vull morir amb els ulls oberts. Sí que hi ha qualque vespre que t’esgarrifes… Sí, però jo fa vuitanta anys no hi era, ni sé si era als collons de mon pare.. Per què hem de ser tan eterns? Ja ens han enganat massa, saps que n’han tret, de negocis! Clar que l’home s’esgarrifa davant l’abisme, però les cucales ens les han venudes molt cares. Per no caure dins l’infern, no t’han deixat passar gust del sexe, i llavors t’han venut al cel… I jo l’únic que us demanava era un mocador! I aquest mocador te’l venen massa car… Que avui no és res més que una injecció de morfina. Crec que és difícil envestir la mort i tothom té dret que li posin un mocador, i si qualcú vol morir amb els ulls oberts també hi té dret. El que no hi ha dret és que aquest mocador te’l robin, durant tota la vida, a més! Començaren a fer-te pagar el mocador des que et batiaren, i tot pel mocador, i tot pel mocador, i que putes el mocador! Ja veurem què passa… Ens plantejam el problema de la  mort com si fóssim els primers que hem de morir, si això ja ho ha fet tothom…

Però per a cadascú és la primera vegada…

Sí, però no tornaràs arrere… La cosa cruel de la vida és que és un tren que no torna arrere. Començares i acabaràs, i tot aquest tram el vius amb dignitat, amb uns valors que et justifiquen aquest tram, l’estimació, la bondat, les coses més simples, més senzilles. Però crec que no hi ha dret que continuïn jugant amb la nostra por, que no em vénguin a comprar la por. Jo tenc por de morir, tu tens por de morir, ja morirem, però que no em venguin a comprar la por, que no em facin dir parenostres… Jo faré el que vulgui, davant la mort. Si em passa pels collons resar un parenostre, el resaré, i si em passa pels collons confessar-me amb don Llorencet si encara existeix, m’hi confessaré. Però deixau-me tranquil, no em digueu com he de morir. Aquesta és la gran dignitat. Una de les persones que va calcular malament, va ser en Xirinacs, que ara viuria el moment de la independència. L’únic que hem de deixar a la naturalesa és el néixer i el morir.

Quina importància ha tengut per a tu el canvi de bisbe?

Quan has conegut un món, les anècdotes d’aquest món et continuen interessant. És un món que em diverteix molt. Quan va nomenar aquests cinc monsenyors vaig escriure una carta al Diario de Mallorca on me’n reia d’aquesta calanya. Estàs content d’haver-te retirat un poc a la vorera… i veure’ls passar… perquè… buf! ja és droga dura això. Jo demanaria a n’Andreu que si ha acceptat ser monsenyor i no ha tengut coratge per dir al bisbe que això és un títol de l’edat mitjana, i l’ha acceptat, ha de tenir coratge i s’ha de vestir de monsenyor amb tota la botonada vermella i s’ha de passejar per sa Bassa. Si jo accept ser poeta i em donen un premi, almanco llegiré un poema… Passen unes coses… No sé com no tenen sentit del ridícul total. I som el mateix que fa una estona que et deia que l’església de baix ha respost tan bé davant la pobresa.

Un que arriba a bisbe ha menjat molta morena i n’ha feta menjar… Està dins el sistema, no?

Ha d’estar molt dins el sistema i ha de mamar. L’església i els partits polítics, sobretot els de dretes, són exactament iguals. He llegit que demanaven a en Nofre Ferrer si acceptaria en Pastor si volia tornar al PP, i ha dit que sí, però amb dues condicions: “Que ens demani perdó i que sigui militant de base”. És aquesta cosa de l’església… tots fan amb la mateixa parafernàlia, si vols ser qualque cosa dins l’església… llepar, llepar i llepar.

Quin paper penses que hem de tenir els mallorquins davant el procés d’independència obert al Principat de Catalunya?

Aquí no hi ha la mínima infraestructura. L’única passa que podria anar bé és reconèixer la realitat absoluta del que en Fuster va dir Països Catalans, i que jo dic Catalunya Gran. Si no fas aquesta passa prèvia, no pots fer res. Què hem de fer? Un referèndum per la nostra llibertat? La llibertat de què? A posta em vaig fer d’Esquerra Republicana de Catalunya… Som català, de la Catalunya Gran.

Hi ha molts de complexos, a l’hora de parlar d’aquesta catalanitat.

Idò què hem de fer, veure passar els toros? Jo pens que aniré a morir allà si puc… Què hem de fer, com que ells seran independents nosaltres també voldrem ser independents? No. O admets que ets una gran nació… Jo ja fa estona que vaig fer una proclama a Ses Tarragones: “Som català de pare i mare”… Qui em pot fer més català? Santandreu, Sureda, Rosselló… Tots els meus llinatges són catalans, i si fos jueu també ho admetria. I si fos Bennàssar, també. Però el meu cas és que som català d’una llarga nissaga, la meva llengua és catalana, el meu cor és català. La primera declaració de la nova constitució catalana ha de ser quina nació som. El germà major ara se’n va de la presó, però n’hi ha d’altres. Hem fet passes… hi ha una batalla que hem guanyat, i és que en aquests moments els més fatxes a la nostra llengua ja li diuen català, i jo he vist a la plaça Major com tothom siulava en Llompart quan deia allò de “català, català, català”. Ara ens volen suprimir el català, però ja li diuen català.

Com valores l’actitud del govern actual respecte de la llengua?

Això ha fet reaccionar la gent. Pensa que una miqueta d’associació com l’Obra Cultural va treure 50.000 persones al carrer. Aquesta gent que governen no arriben a ignorants, són un gènere d’imbècils que viu en el seu món, que són els seus negocis, i els seus amics, i que s’ho creien, que “Mallorca y hablemos castellano”, i no esperaven aquesta reacció, i ara no saben com manejar-ho. A l’hora de lluitar val més un bon enemic. El regal més gros que ens podia fer aquest govern era perseguir una cosa que no ens pot perseguir com és la llengua i la cultura, perquè “contra Franco luchábamos mejor”, i ara “contra Bauzá” hem ressuscitat… Les coses se salven per dos o tres gandhis de la llengua com en Jaume Mateu que cada vegada que el veig li deman si han donat gràcies a en Bauzá del favor que els fa. A na Rosa Díez i tots aquests els haurien de dedicar un carrer a la plaça Major de Catalunya. Ara, jo sempre faig la mateixa comparació: arriba un moment dins el matrimoni que dius “no puc més, m’he de separar”, si la teva parella et comença a insultar i a tirar els trastos pel cap, li ho has d’agrair tota la vida. Però si es posa a plorar i a demanar perdó… l’has cagada. Al moment de separar, com més imbècils millor. Des del meu caire de marginat el món es veu d’una altra manera. Jo don les gràcies cada dia a Bauzà, perquè ens dona un material de guerra molt valuós. No es pensaven mai que a Son Gotleu guanyàs un 90 per cent de pares que volien l’ensenyament en català, perquè ens governen guetos de bandolers, de mafiosos, de lladres que es pensen que són els amos del món. L’altre dia en Toni Torrens va fer fer un monument a la Marjal… i això sí que em fa vergonya, perquè no coneixem la nostra història. És la primera vegada que he sabut que allà hi moriren mil agermanats, mentre als traïdors d’Alcúdia els declaraven “la fidelísima”. I mentre els agermanats demanaven els seus drets, les dones es refugiaren a l’església i el capellà les va cremar totes. I això són coses nostres, històries robades. I crec que un dia tornarà a sortir l’agermanat, ara, no sé d’on.

Tornem a la marginació i a Can Gazà, per anar tancant l’entrevista. Feis cap tipus d’activitat recaptatòria per a Nadal, com heu fet altres anys?

No, hi va haver un moment que vàrem estar molt estrets, i férem un mercadet. Però ara podem sobreviure, i anar a demanar quan pots sobreviure és ofensiu. A Can Gazà som els de sempre, i tenim menjador obert. Cuin per a cinquanta cada dia. El caire més clamorós de Can Gazà és que ens hem convertit en punt de repartició. Una vegada que ho has descobert és molt fàcil anar-hi, sempre està obert, hi ha aparcament. Rebem molt, però repartim molt. Repartim a gent que està més a prop de la necessitat que nosaltres. Ens han pres la medalla d’or, ja no som els més pobres.

One Comment Add yours

  1. montse escrigué:

    Gràcies Toni!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s