Carnatge, o quan començam a entendre la nostàlgia

on

carnatge2

Quan hom sent la paraula “carnatge” sap que és dita en llengua catalana, i que és nostra i pròxima, i gens desconeguda. Sap que és un derivat de “carn” i que usa el sufix que el conclou per donar-li forma d’un nou substantiu. Però sabem què significa? En primera instància, almenys els mallorquins, pensam en el Carnatge, aquella zona pròxima a la costa de Palma. Cercant-la al diccionari descobrim que és mot polisèmic i que pot  voler dir “provisió de carn”, “impost sobre la compra de carn”, “matança”, “carnalitat” o també “indret on es tiren animals morts”. En llegir el darrer llibre de Pau Vadell és bo de fer trobar-hi totes aquestes accepcions. Aquesta vegada, com ja havia fet antany el seu company de generació Jaume C. Pons Alorda, Vadell homenatja Andreu Vidal, un dels tòtems referents dels “incontinents eufòrics”. Tal és la talla de l’homenatge que a les pàgines parells del llibre s’hi reprodueix un vers d’un poema de Vidal, recollits tots finalment en l’epíleg de la primera part.

El Carnatge de Vadell presenta la dualitat entre vida i mort, deixant-se xopar per aquella poesia zombie de Vidal, en què la mort “és l’excusa per parlar constantment de vida” (Alorda dixit). És clar que sí, perquè Vadell, part damunt tot és un home vital, que “s’amara de tot” perquè sap que la gènesi de la poesia és en la mirada, en la percepció, i per això cal amarar-se de vida.

Els versos de Vadell són sintètics, fruit d’una tasca fonda d’introspecció, com si hagués anat passant per garbells i coladors i sedassos tot el material vital fins a extreure’n pecetes minúscules, a voltes microscòpiques. El volum està compost com un rellotge perfecte en què tots els engranatges encaixen a la perfecció, i en què, alhora, podem agafar alguna d’aquestes pecetes minúscules esdevinguda paraula tacada de poesia i comprendre que res no hi ha de gratuït ni de sobrer. La set, l’encriptació, la mutació, l’agonia, les multituds… Són mots agafats a l’atzar, i tanmateix valuosíssimes peces d’aquest dipòsit de carn viva i morta.

Vadell, però, també sap donar als seus brevíssims versos, forma de sentència epigramàtica, de declaració d’intencions poètica. Es demana pel sentit de l’escriptura: “Tu, què fas escrivint?”, i adverteix el lector, potser mentint, que “això no és poesia. Jo estim i ho dic potser pels desentesos”. Alhora, en aquell desesper que és viure, el poeta identifica el “sexe” amb un “clauganxo”, on aferrar-nos dolorosament davant el desfici en què “mar i sang es proven”. La dualitat de la vida i la mort altra vegada, es repeteix: “Crani i pubis semblen habilitar-se quan hi ha lluna”.

Vadell, però, no gira l’esquena a la realitat que l’envolta, al moment que viu el seu poble, i està disposat a cridar fins a escanyar-se per fer prevaler la raó de la història i del país: “Ens cremarem desfent-nos la veu davant la nit”. I és per això també que vol arribar fins a l’arrel de les coses, a la radicalitat més sincera: “No puc témer l’extrem quan jo jug a convèncer” i lluita contra la injustícia del tirà, del voltor que s’alimenta de carn podrida: “Que ningú trepitgés terra d’algú”.

Fa anys, no sé quants, vaig escriure una nota escadussera sobre el primer llibre de Pau Vadell. Hi destacava un vers que, a més, vaig fer servir de títol per al meu escrit: “La carn, crec, és amor”. Fent al·literació d’aquells versos, avui Vadell escriu que escriu “per no sentir com s’estremeixen els grums d’un mateix. Cruix la carn”. Cruix la carn morta en ressecar-se, però també cruix la carn viva i ardent dins el foc de la concupiscència. Cruix la carn com la carn que cruix en el darrer llibre de poemes de Bernat Nadal, que alhora la fa cruixir com cruixia la de Gil de Biedma en el seu moment. La carn de jovenet de Pau Vadell, aleshores, tot i no tenir-ne la certesa absoluta, era “amor”. Ara, “cruix”, perquè abans “no sabia res de la nostàlgia”… potser ara ha començat a entendre-la.

Vadell clou el llibre amb un vers dels que li agraden, eixut, mesurat i potent: “Les paraules tot just són mirades i s’assequen”, en un retorn a la idea amaradora de tot que apuntàvem més amunt, en què les paraules serveixen per deixar constància i per donar consol, per mostrar la vida i també per viure-la. Escrivim per deixar la nostra mirada assecant-se al sol dels dies, però aquella paraula seca i salada ens omple la boca de records en amarar-la amb la saliva del present.

Encarnat, doncs, us retorn la meva lectura i us convid a vosaltres també a fer encarnació d’aquesta encarnadura poètica de Pau Vadell. Que vagi de gust.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s