Entre llàgrimes de pluja i calius cendrosos

on

carrossaN’Aina té setze anys. Du leggins i dues coes llargues li fermen els cabells al costat d’una cara rosada i grenyal. Es tapa l’escot amb la camiseta santantoniera d’enguany. Tanca la persiana de ca la padrina i comença a caminar amb un cert tremolor a les cames. Avui és Sant Antoni, però el neguit al tren inferior li arriba perquè és el primer pic que la deixen “a lloure”. Son pare fa feina a Felanitx i no pot estar per ella. Sa mare és perlera a Montuïri, i també té jornal. Només una instrucció: a les tres i mitja, a dinar a ca la padrina, “i no deixis les amigues”. Camina, gairebé corre, bota, n’Aina, al costat de la seva colla d’amigues de tota la vida. Ja han mig quedat amb en Marc, que fa 2n de batxillerat i és molt, però que molt, amic seu. Es veuran a Cal Baciner. Hi arriba justeta, n’Aina, i ja no veu res. Coets, sent. I caramels, veu que tiren. I el cap curucull de les banyes entorsillades del dimoni gros, albira. Té pell de gallina… de pensar on deu ser en Marc, i de què li dirà quan el vegi. Fan tres o quatre balls, però ella no els espera tots. En Marc li ha enviat un whatsapp que ja són davant l’Ajuntament. Ell acaba d’arribar en un autocar llogat d’Artà. Vénen mig amarats, en Marc i els seus amigots. N’Aina els veu aviat: són a un redol on criden “que boti, que boti, que boti Manacor!”. Un passadís immens i respectuós s’obre per davant el convent al crit d’”amples!” i hi desfilen sonadors, dimonis, cantadors, baciner i tota la comitiva. Ballen, i tornen ballar, els dimonis. N’Aina i en Marc s’abracen, fent-se sentir pit amb pit. I es besen, a la galta, molt a prop de la comissura dels llavis. Ella alça l’esguard i llegeix: “L’hem apresa dels padrins/l’ensenyarem an es néts./ Duim sa llengo ben endins/i la parlam satisfets”. I al balcó, central com unes banyes de dimoni gros, un gran llaç quadribarrat que canta la identitat d’un poble.
Són les tres. Els dimonis ballen com sempre, davant ca don Montserrat, davant la seu de l’OCB, davant Ca na Pereta. I van enrere, molt més enrere que altres anys. N’Aina se’n va a dinar a ca la padrina amb dues bocinades. I a les quatre i mitja ja torna a ser a ca na Patxona, on ha quedat amb les seves amigues una altra vegada. Totes duen el capell de palmes, que no fa hivern, però fa Sant Antoni. Els balls a Can Patxó són ràpids, frenètics, alegres, frissosos, perquè a les cinc havien de ser a la residència i ja no hi seran. I en Marc? Refet de la gatera matinal, ja torna a ser de festa, ara a Can Lliro, esperant els dimonis… i n’Aina. Mentrestant, però, xerra animadament amb na Roser, que ja és universitària i que va de tres qui en plega quatre… De sobte, se sent lulea de lluny. Els dimonis! L’amo de Can Lliro, en Guillem, ja s’ha posat la careta postissa de dimoni gros i fa balls a les totes al mític creuer entre Can Garanya i Can Mio. Corren les herbes, i els gintònics. Sense temps de saludar, la comitiva dimonial s’instal·la davant el portal del cafè i enceten el darrer ball abans de la Colcada. Arriben a l’Ajuntament esperitats, rabents. I amb sorpresa: el carro encara no hi és. Tot l’horabaixa de quatres i ara hauran d’esperar. Els santantoniers no s’aturen de cantar, però més d’un aprofita per immortalitzar l’estampa familiar amb el filló vestit de dimonió al costat de l’imperial, únic i irrepetible dimoni gros de Manacor. A la fi arriba el carro. Entre quatre crits del baciner i dues instruccions d’alguns membres del patronat, la comitiva santantoniera queda ordenada com marca el protocol. Comença la Colcada al compàs d’Amparito Roca. El carrer Major és ple com un dia de processó, però avui l’endomassen els somriures i les cares d’expectació. Com un orgasme fugaç i palent, la Colcada transita efímera en un temps que no traspassa els dos minuts. Mamballetes. Crits. I corregudes. N’Aina no era a la Colcada. A l’entrada de l’església ha trobat les portes pels morros i quan han obert han començat les empentes. Ella i un parell d’amigues han ajudat unes donetes majors i gairebé les han entrades a pes dins l’església: “Aferrau-vos a nosaltres”, els han dit perquè no caiguessin. Molts de passadissos de seguretat. Protecció civil. Policia Local. I centenars de persones al carrer, resignades, perquè saben que l’any que ve hi seran més prest i ho podran viure ells. A dins l’església, n’Aina és a l’ala del Sant Crist. Al lluny afina en Marc, al costat de la Puríssima. Se li dibuixa un rictus estrany a la cara, a n’Aina. Però no és hora de gelosies. Andreu Genovart adverteix i instrueix. I comencen les Completes. Sssshhht!, fan alguns. D’altres, encara eufòrics i eutròfics per la festa, calents d’orella, també, la fan petar animadament dins el temple. El capellà interromp el càntic: “Si voleu completes l’any que ve, heu de callar”. A la fi, entre el silenci i la disbauxa, entre el respecte de molts i la indiferència d’alguns, acaben les Completes. És l’hora dels goigs. N’Aina sent un calfred per l’espinada. En Marc la cerca amb una mirada incerta. Ella li fa una caiguda d’ulls encara poc practicada. En Pere Siquier, el director de la banda, abaixa els braços, enèrgic, davant els músics. I canta n’Aina allò del “superbò (sic) dimoni”. Ha començat el parapapatxim, que durarà fins ben entrada la matinada.
Després vendrà el sopar, i la volta de sempre. Enguany, el temps respecta la festa.La Salle, Crist Rei o el Porrón continuen sent emblemàtics. I del Porrón, per amunt, en el particular Tour Malet dels santantoniers, que l’únic EPO que prenen és la devoció. La muntanya santantoniera fa la seva selecció natural. En queden de joves, i en queden de granats. Als Tastavins encara queda rom cremat, i la banda fa sonar el Pa amb oli nacional, i encara més, un Amparito Roca que és ballat per cossos aferrats. Només queda la Concòrdia, i Can Nofre. I la cotxeria de cals Pasturetes. Ballen els altres dimonis. Tots. La nit es clou. L’altre Sant Antoni perviu entre cubates i Gangnamestails. Els pubs deixen el fogueró i la glosa per endinsar-se dins la nit bruixa. Plou, ara. Ells dos han baixat, carrer de Colon avall. Aferrats. A Ca Na Pereta n’Aina s’ha llevat l’uniforme. Mostra l’escot generós i es deixa protegir dels  altaveus i l’aigua per la caperutxa de l’abric d’en Marc. Furtius rere l’abric, es besen entre llàgrimes de pluja i calius cendrosos. Sant Antoni ha obrat el miracle de l’amor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s