Ai Quaquín, partiràs somiant fortuna…


P1050115

No m’he considerat mai un quaquiner de pro. De fet, en sentir parlar del sainet del mestre Sebastià Rubí, les meves antenes es giren amb una certa prevenció, tot mirant d’esquivar un localisme mal entès o un costumisme estantís. I tanmateix, tant pel moment en què es representava com pel repartiment de luxe que hi participava, aquest Quaquín no es podia deixar passar. Hi vaig acudir a la infreqüent (però interessant) funció matinal de diumenge, una “matiné”, com n’han dit alguns. Per encetar, cal destacar la potència del muntatge i del sainet per si mateixos: cinc funcions al nou auditori, que traduïdes en xifres d’espectadors esdevenen 3.500 personetes. Es diu molt aviat. Públic de totes les edats, el pati de butaques exhala manacorinitat. Sense perdre de vista la senzillesa del text original, cal també reconèixer-ne el mèrit i l’oportunitat: el mèrit d’unes rèpliques encertades i enginyoses que el fan convertir en un text dinàmic i entretengut, i l’oportunitat d’haver sortit a la llum quan era hora i d’haver-se sabut consolidar com un text de referència entre els manacorins. Centenars de funcions durant els seus prop de vuitanta anys d’història l’avalen: el Quaquín és un sainet, i és una obra senzilla i potser sense més pretensions, però és un clàssic. I ho és perquè en el seu moment va ser capaç de mostrar el Manacor de la seva època en una mica més d’una hora de representació: la divisió entre els senyors i el poble, els pobres; la lluita de classes; la crisi de principi de segle XX a Mallorca, amb l’èxode de centenars i milers de mallorquins cap a les Amèriques (que tothom designava genèricament amb el nom de dues ciutats: Bones Aires i l’Havana); el costumari festiu, amb Sant Antoni (avui tan en raure); les expressions genuïnes a balquena, com els tractaments (avui oblidats) de les persones segons el seu estament (de tu, de vós i de vostè), i la part musical, imprescindible per aconseguir infiltrar en la memòria manacorina versos com els de “molt bon dia mestre Antoni” o “ai, Quaquín, ai Quaquín, que has vengut de prim!”.

Però, i el muntatge? D’entrada ja agrada la presentació de l’escenari: una paret seca feta en cartó-pedra i una estesa de roba variada de colors que s’enfila cap al cel i dóna al paisatge un aire naïf i ingenu, potser volent interpretar la caricatura, potser volent transmetre una alegria rere el missatge amarg que s’amaga enllà de tot. Això, a l’esquerra, volent mostrar el poble. I a la dreta, a l’entorn del senyoriu, un paisatge de roba blanca i un balcó des d’on fa la seva entrada don Pau. I al fons de tot, pintada de negre i unint els dos Manacors, la silueta de la vila amb el seu campanar de pretensions catedralícies presidint l’escena. També mereix una menció d’alabança el vestuari, tant pel que fa als vestits populars, com als senyorials, com també als uniformes de les treballadores (suposam que perleres…).

En aquest Quaquín 2013, hi predomina l’excel·lència, la feina ben feta, l’herència de més de trenta anys de teatre manacorí, la fusió de totes les generacions teatrals, des dels granats Capsigranys als potents Petita Pàtria, passant pels Neorurals o el Tau Teatre. Hi destaca sobremanera el paper d’un mestre Antoni magistral, interpretat per Jaume Obrador, que no sols excel·leix en la interpretació, sinó també a l’hora de cantar, amb potència, amb seguretat, amb dicció diàfana i entenedora, amb gràcia i desimboltura, sense impostura. Meravelles només podem contar de na Margalida, la seva filla, interpretada per Xesca Vadell, capaç de moure’s amb comoditat inusitada pel terreny llenegadís del teatre costumista amb la dosi justa de paròdia i sense caure en un populisme xabacà. De don Pau, en aquest cas interpretat pel capsigrany Pep López, cal valorar-ne la interpretació mesurada, amb fragments de text agraïdíssims, com la seva entrada en escena: “No, no, no, nonó. A mi no me vengueu amb macanas”, per acabar dient que “cada dematí estam en ses mateixes: ‘ruido i més ruido’. ‘Ruido’ és renou, ja ho sabeu?”. Don Pau parla amb accent argentí però en la justa mesura, sense sobreactuar, amb una pausa senyorívola que ens el fa alhora entranyable i repelent, com ha de ser.

Més suaus i discrets aquesta vegada són els papers d’en Tomeu, amb un Joan Toni Sunyer que torna a demostrar que es mou amb comoditat dins tots els registres; de na Paquita, interpretada per l’elegant Alfonsina Ballester (amb un timbre que li reclama un punt més d’esforç en la projecció de la veu), el talent de la qual demana més presència en els escenaris; de madò Bel, per Rosa Sunyer, una mica encastada dins els estereotips més costumistes, però graciosa i còmoda també dins aquest registre de comèdia popular; i de l’amo en Miquel, amb un Esteve Sastre potser massa encarcarat en la seva interpretació i amb un timbre de veu una mica apagat.

El sainet es desenvolupa de manera frenètica i fins que no n’ha passat més de la meitat de la funció no apareix el vertader protagonista, el Quaquín. I aquesta és una altra de les màgies del sainet, saber fer estar el públic endarrer del moment de la seva aparició, fent-lo protagonista absent del muntatge. El mític crit de “mon paaaaaaaaare”, arribant a casa des de l’estació ens va semblar més llarg i emotiu que mai, amb un Toni Lluís Reyes treballant la caricatura amb mestria i traient tot el suc dels enginyosos diàlegs de Sebastià Rubí a l’entorn de la rusca que ha passat l’aventurer manacorí per les Amèriques: “Prendré un poc el sol, que avui encara no he pres res”, o “vaig arribar a passar tanta gana que no podia conversar perquè em menjava les paraules”. Caracteritzat amb el capell de palmes d’ala forta, un vestit de fil, una maleta vella i una clenxa lluenta fixada amb el suc d’una llimona, Reyes endevina a la perfecció la paròdia i la caricatura, però també la tendra enyorança de la terra que va deixar. En canvi, no hauria sobrat gens una mica més de potència i seguretat a l’hora d’interpretar les cançons, en el que segurament ha estat l’única feblesa d’una actuació excel·lent per part del polifacètic actor i director manacorí.

No hem fet esment fins ara de la magnífica dicció de tots els actors, que també és traslladable a la del cor, entenedor fins al darrer so articulat, amb una presència plenament integrada dins l’escenografia del muntatge i amb participació gestual i postural activa. Sorprèn, no obstant això, una presència aclaparadorament femenina, comprensible en la primera de les cançons en què són les “veïnadetes” les qui interactuen cantant amb mestre Antoni, però més difícil de justificar en les altres peces. Sense que aquest crític pugui bravejar de coneixements musicals, la impressió que hom es va endur de la interpretació del cor va ser de magnificència, sense fissures, una actuació acurada, detallista, amb ofici i, sobretot, amb entusiasme, amb l’acompanyament d’uns músics que, ensofronyats dins el fossat, segurament són els grans oblidats del muntatge, en què són del tot necessaris, per interpretar uns arranjaments cuidats fins al minimalisme preparats per Josep Ros i Xavier Gelabert, encarregat també de la direcció musical.

En una paraula, qui no s’ha trobat un dia pel carrer o dins la dutxa cantussejant d’esma el “molt bon dia mestre Antoni” o el “que hermosa és Mallorca i els mallorquins”? El Quaquín forma part de l’imaginari manacorí, i també mallorquí. Emociona, arriba, fa fremir. I potser esdevé altra volta un text d’actualitat, amb uns índexs d’atur juvenil que sobrepassen el cinquanta per cent i que ja han obligat molts de joves a partir cap a altres terres, “somiant fortuna”. A l’Auditori hi acudiren tots els Manacors de sempre: el Manacor bufa i ranci, el Manacor conformat i passiu, el Manacor revoltat i popular, el Manacor santantonier, el Manacor futbolista, i el cavallista, el Manacor industrial i el Manacor pagès, i el Manacor cultural i el Manacor que no llegeix, el Manacor roig, i el Manacor de la vella guàrdia. El secret del Quaquín potser és aquest: esdevenir una baula més en la cadena identitària manacorina, tot i sabent els qui hi acudeixen i el segueixen i l’admiren que, amb les festes passades, els dos Manacors continuaran mormolant darrere els capdecantons, un perquè tot continuï igual, l’altre perquè canviï tot.

2 Comments Add yours

  1. Toni L escrigué:

    Estic d’acord amb tot el que dius i m’ha agradat especialment com defineixes els “manacors” actuals. Enhorabona per aquest escrit!

  2. Miquel Àngel. escrigué:

    No vaig veure l’obra i per tant no puc opinar d’ella. Si volia comentar la increible força que ha de tenir una obra que és capaç d’atreure a 3500 persones a l’Auditòrium . Sabem que Manacor es mou pel teatre i ho demostra en la Fira, però fer tres funcions diàries i omplir les tres ,és un mèrit que passa a molts pocs llocs. Enhorabona per això i per l’escrit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s