“Com qui contempla el mar i vol nedar-lo”

on

miletus“El que queda són els records, i la memòria, ho ha dit tothom, és el nostre tresor. Sense memòria i sense records no hi ha res. Escriure et permet anar estirant d’aquest fil que no s’acaba mai, que és inesgotable. Com més l’estires, més creix”. Qui parla és la novel·lista Noemí Bibolas, entrevistada per Jordi Llavina a L’última troballa i que acaba de publicar I la gent s’hi banya, una novel·la barcelonina. És cert que de deu vegades nou escrivim per evocar, per fixar allò que sabem que no tornarà, però tant en l’escriptura, com, sobretot, en la vida, l’evocació dels records s’ha de combinar amb la vivència del present, amb la projecció del futur. Aquesta reflexió sobre els records i la seva permanència a través de la literatura surt ara a rotlo arran de la publicació aquests dies d’Estàtues sense cap, el darrer poemari de Manuel Forcano. No fa gaire ens lamentàvem que el poeta viatger, el visitador de terres orientals, l’imparable recordador, fes més de dos anys que no aconseguia publicar llibre. Comentàrem Com un persa, un altre llibre seu, i dèiem: “En llegir aquests versos, el lector, per més que hi trobi escenes de trobades de la carn o del desig més ardent, quedarà tacat per la idea de la fugacitat del temps, dels records enganadors, de la falsedat de la memòria, de l’oblit implacable”.

Diu Roland Barthes que ser fotografiat és “una microexperiència de la mort”. La fotografia deixa fixada de manera estàtica la mirada de la persona retratada, els seus gests. És, si fa no fa, el mateix efecte que ens vol mostrar Konstandinos P. Kavafis en un cèlebre seu poema, en què dos amants es lamenten d’una separació inevitable, forçada per les circumstàncies personals. I tanmateix, aquella separació acabaria esdevenint venturosa:

Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.
Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys. 

Però parlem de Forcano i d’aquestes Estàtues sense cap. D’entrada, el títol, procedent d’un dels poemes que conformen el volum, ens remet al llibre que citàvem més amunt, en què el jo poètic s’identificava amb els perses, “que robaven les estàtues de tan belles com les trobaven”. Ara, aquelles estàtues tornen a ser evocades, però per comparar-hi aquell jo poètic, fixat en el record, i que va perdre, també, el cap, per un amor fugisser. Forcano té l’habilitat de pintar-nos, sovint amb imatges senzillíssimes, altres vegades amb sensualisme gens propi de les nostres contrades, i sempre amb delicadesa i elegància. En la primera part del llibre, titulada “La casa de la felicitat” (“El Caire gaudeix d’una joventut eterna i l’astre del seu horòscop no deixa mai d’habitar la casa de la felicitat”) Forcano enfila turgències i voluptuositats per penjar-los a l’assecador dels records. Amants, amadors, cossos, mirades, braços, somriures, rialles, i sobretot desig, són cosits talment fruits d’un estiu esponerós a un enfilall de poemes que malden per servar un passat que es podrirà irremissiblement dins els meandres de la matèria gris del poeta. Desig i record es combinen a cada vers: “No recordo el número del bus del Nil que va dur-me a la teva riba. Potser va ser només un dia. Però el recordo cada dia”. Un record i un desig que es fonen i són capaços d’arribar fins a la forma del poema (“Sí sé què se n’ha fet de tu: poema”), que no fa més que constatar-ne la pervivència, l’actualitat rabiosa: “Duies tatuat al cos un laberint del qual encara no he sabut sortir”.

Les imatges del desig se succeeixen com un castell de cartes que s’esbuca: per la proximitat suggestiva dels cossos, “El teu alè com una bandera de seda onejant sobre el meu rostre”; per les cites urgents, “I jo baixava corrents l’escala i tu la pujaves, els graons de dos en dos. Replà.”; per l’energia del delit, que traspassa barreres idiomàtiques, “Que inútils les llengües: el desig sap dir-ho tot”, encara que de vegades justament els mots s’instal·len en l’avantsala del delit: “Ens dèiem paraules l’un a l’altre com un pintor pobla d’ocells el cel d’un quadre”; o en una partida d’escacs d’alt voltatge, “contemplar els teus dits movent les peces del teu exèrcit cap a mi”, amb un final bellament previsible: “La teva torre tombant sobre el tauler el meu rei”. I també amb imatges explícites, però retratades amb la forma de cossos ardents: “Tot el meu cos el va besar amb totes les boques, i en com em besava hi havia tots els besos”.

Les històries que viu el jo poètic, el protagonista d’Estàtues sense cap,  són gairebé sempre efímeres, irrepetibles i irrepetides, brevíssimes trobades on xoquen els cossos com trens carregats d’ardor i que després de la brutal topada, deixen només el silenci d’un record surant dins l’aire del futur, l’evocació deixant-se amarar d’oblit, deixant-se destriar entre d’altres vivències ja per sempre perdudes dins la memòria, perquè “el passat és un pou begut”, una set esvaïda, una aigua fresca que sempre demana de tornar a ser beguda. “El desig només vol deixar de ser-ho” perquè manté aquella lluita permanent entre l’ànsia i la satisfacció, entre la il·lusió i la desaparició, entre allò que encara no ha estat i allò que un dia fou, l’impossible equilibri del present impossible de retenir, com un amor, perquè “sovint l’amor és provar de retenir aigua amb els dits d’una mà oberta”. No sempre, però, el plaer, el gust i el desig són retratats amb sensualitat. La voracitat o una ardència irrefrenablement assedegada són moneda de canvi de l’instant immediatament posterior al joc d’esquitxos i d’aigua i de camises banyades: “Estirats a coberta, camisaoberts al sol, una mà lànguida a l’aigua, un fil d’escuma als dits, i el desig que emergia, cocodril obrint la filera dels ullals”

Però aquests amors fugaços, o de vegades simplement imaginats, no són obstacle perquè Forcano cregui que “som sempre una meitat”, encara que l’altra meitat que cerquem tengui tants candidats com persones tenim al davant: “I no saber triar. Com un peix davant molts hams”. L’altre, la confluència, la coincidència, el projecte, l’ànsia de futur esdevenen la realització de l’amor durador, encara que fos dins la memòria: “Com qui contempla el mar i vol nedar-lo”, en el fons perquè “tot es redueix a la voluntat de no ser sol, i, durant un temps, al miracle de ser dos”. Forcano sembla dibuixar-nos aquest camí d’amor en el poema Saurí: “Abraçat a qui m’estimo, sóc un saurí que ha trobat l’aigua i llença les baquetes”. No és debades que ens hagi parlat fins ara d’amor i que justament en aquest poema hi trobem l’única menció del verb “estimar”, constatació de la consolidació d’un amor que no serà d’un dia.

I tanmateix, amb amor o sense, Forcano no pot evitar de rabejar-se en els records: “Fer memòria dels teus amors passats és com entrar a les botigues de souvenirs: en totes s’hi ven el mateix i al mateix preu”; uns records capaços de retornar a la primera línia de la nostra fantasia evocats per un detall ínfim qualsevol: “No sé quin espai ni quin protagonisme té el record en el present de cada dia, però una cosa mínima basta per posar la memòria en moviment. Uns mitjons, per exemple”.

Forcano, a més, no oblida mai el paper de visitant que té en terres egípcies, on semblen ubicar-se cadascuna de les vivències reflectides en el llibre. Ell és el viatger i els seus amants són els qui queden en aquella terra estranya i llunyana, condemnats a esdevenir amb imminència corprenedora records difusos: “Van ser només uns dies. Per a mi no prou llargs, per a tu massa pocs. Hi vam afegir les nits”. La diferència de referents culturals també hi és un lloc comú, però en cap cas un obstacle perquè es trobin els cossos:  “Va ser el destí escrit, la voluntat divina -tu deies. El pur atzar, el bell caprici de les casualitats -deia jo”. El tòpic de l’alba imparable, de la claror matinal separadora dels amants, també sorgeix en els versos de Forcano: “Pregàvem que el temps, que és del dimoni -vas dir- no consumís aquella nit. A trenc d’alba et vaig deixar dormint”. El temps és del dimoni… Potser perquè és aquest caramull de rellotges sense busques l’origen del nostre turment continu? El poeta, desconsolat a la fi, s’instal·la en un enyor eixorc i infructuós perquè “de poc et serveix recordar on, com i amb qui vas compartir plaers i amor”.

De vegades, en voler evadir-nos d’un mal moment, fugim, trescam entre paisatges estranys. Forcano sembla evadir-se a la recerca del seu paradís recordat. I quantes vegades, fugint dels nostres fantasmes, no ens els hem trobat viatjant al seient del costat? L’evasió de Forcano acaba de manera consemblant: “Tants quilòmetres de viatge per no moure’t de la memòria”

Forcano mostra la seva admiració per Pau de Samòsata, que “no va fer mai cap feina que produís riquesa: vivia d’idees” i “somiava paraules per engabiar conceptes com jo quan tracto de dir el bell desig que m’abocà als teus braços”. Justament aquest anhel per donar forma de paraula al gaudi dels dies és el que fa dubtar a Forcano de l’efectivitat del seu mètode: “Ara, fins i tot sem fa estrany pronunciar el teu nom amb la mateixa boca que et besava”, aquell nom de l’amor, que “una vegada vas dur als llavis, com el d’una barca pintat a la proa amb lletres grans”. El nom recordat, la memòria evocada, el record esdevingut poema, són finalment veraços, existeixen, o són pura mentida consoladora: “Potser perquè són veres les mentides dels poetes”. Davant el dubte, el poeta no roman aturat: “Corro sempre endavant mirant enrere”. Mai fixarem el present, per feliç que sigui.

 

One Comment Add yours

  1. Manuel Forcano escrigué:

    Bravo pel comentari, per la glossa! Una forta abraçada, i gràcies per gaudir tant com jo dels records que val la pena conservar! Manuel Forcano

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s