Ukončete výstup a nástup, dveře se zavírají

on

 

Història d’una bala (III)

 

Primer va ser un pi, després fou un casquet de bala i ara són una bicicleta i uns cordons desfermats. Vet aquí el tercer lliurament de la Història d’una bala.

metro-pragueTenia una bicicleta de color grana combinada amb un to sèpia al seient i al manillar. Era petita. De la meva mida. Hi feia voltes cada cap de setmana per la camada de ca nostra, a fora vila. Per dins les ginyes de la grava alçava una pols que, amb destra amabilitat, acabava reposant damunt els sofrits llevamans de la vorera del camí, que arribaven a prendre un color més groguenc que no verdós. Pedalant amb entusiasme dins el migdia porteny, la meva consciència no tenia altra quimera que la velocitat. Un dia assolellat de primavera, un cordó desfet de la sabata es travà entre el plat de la bicicleta i la cadena. El mecanisme de la màquina es paralitzà i vaig pegar una tumbersa que se saldà amb dues genolleres que prometien cicatriu.

***

En Joan es mirava el cordó desfet de la sabata i es féu una passa enrere en sentir l’arribada del metro, tot maldant per evitar que el comboi l’hi enganxàs. Una veu electrònica l’advertí: “Ukončete výstup a nástup, dveře se zavírají”, i esperà darrere la línia groga que sortissin els passatgers. Era el primer pic que anava a Praga. Havia conegut na Lenka en un camp de treball al jaciment talaiòtic de l’Hospitalet Vell. Ell ja havia acabat la carrera d’arqueologia i era un dels directors del camp. Ella, joveneta universitària reblida d’inquietuds vitals, oferia al món el seu cos postadolescent de formes invencibles amb aquell aire eslau que l’aproximava més a la pell d’escata d’un rèptil elegant i fred que no a l’ardència mediterrània d’aquelles companyes andaluses del camp de treball, colrades pel sol i l’ardència, amb un color d’oliva que les feia saboroses als ulls d’en Joan. Però na Lenka tenia les ninetes d’un blau magnètic, estrident, que irradiava misteri dins uns ulls en forma d’ametla que li venien configurats per uns ancestres més siberians que no caucàsics.

Treballava amb les paletes i el pinzell amb habilitat d’orfebre i paciència de cirurgià i destriava els fragments de ceràmica com qui col·lecciona delicadíssimes papallones. Tot i la calma aparent d’aquell cos harmònic en el treball, les seves escates de sirena lluminosa s’irisaven rere les gotes de suor i en Joan, encès d’aquell foc multicolor, transmutà dins seu la fredor eslava de na Lenka en un desig ardorós que no el deixà en repòs fins que un horabaixa, anegat de delit davant les dunes ondulants d’aquell peix que volia semblar esquiu tot i ser vitalment intens, li besà aquella boca entreoberta que no se sabia si demanava aire o exhalava amor. S’estimaren, aquell mes d’agost, com s’estimen les caderneres pel març. Els seus vols de colors tintaven l’aire pertot on passaven: a una platja solitària horabaixando, a la cuina d’aquell pis desendreçat i brut, dins la furgoneta arqueològica d’en Joan, entre pics i croquis, o dins la fosca d’un carreró enmig de dos cotxes després d’una revetla estival.

cova de les donesD’aquell estiu, però, sense dubtar-ho, en Joan recordaria sempre les platges de na Lenka. Ell, que s’havia banyat dins les aigües més cristal·lines de la Mediterrània, ara semblava haver perdut el senderi per la mar immaculadament blava d’aquelles ninetes màgiques. La primera vegada, a cala Virgili, ella, després de deixar-se encalentir pel sol teb de l’horabaixa, s’aixecà de la tovallola i, donant l’esquena a en Joan, creuà aquells braços delicats a banda i banda dels malucs per alçar-se el vestit fonat. Ampla d’espatles, sense girar-se, caminà cap a dins l’aigua color de foc sense frisança, i amb una elegància calma es deixà refrescar dins aquella bassa d’oli que només alterava el bot tímid de qualque peix divertit. En Joan es condormí. Na Lenka arribà nedant fins a la cova de les Dones i en pocs minuts tornava a ser a la riba. El lleu clapoteig rítmic de les seves passes dins l’aigua despertà en Joan, que la veié, sinuosa, daurada pel sol ponent, nua davant el món, oferta a la vida. Estirat damunt la tovallola, el jove arqueòleg veia acostar-se talment com si li fessin un zoom el cos delicadament bronzejat. Com pèndols discrets i subtils, les sines de l’al·lota txeca marcaven el ritme del món i es feien ponderables gràcies a un penjoll que acabava una mica més amunt i marcava les proporcions exactes d’un cos bellament infinit. El zoom de na Lenka es tancà amb la mar d’aquells ulls cels d’ametla daurada. Abraçats, es fongueren com es fonen els confits dins una boca de nin de Pasqua, ara amb xuclades violentes, suara amb dolçor inusitada.

Les tovalloles rebregades i els cossos vestits d’alga i arena romangueren com a testimonis assadollats de gust damunt aquella platja que abandonava el daurat de la posta per endinsar-se en el blau llunàtic. Es despertaren amb desig, altra volta. Ell, però, volgué prendre perspectiva, i s’allunyà, per mirar-li els ulls, i la cara, les espatles. Distretament li esguardà els pits i per dissimular un gest que la podria incomodar li agafà el penjoll com interrogant-la:

– Me’l va donar la meva àvia Lenka abans de morir -digué amb to insegur, potser trist, però serè i en un català esforçat.

– Jo també em dic Joan, com el meu padrí -respongué ell com volent desfer la previsible transcendència del que semblava que na Lenka estava disposada a contar-li.

“Slavko”, va llegir en Joan a les lletres gravades en aquell penjoll en forma d’ocell. “Era el nom del meu padrí, que no vaig arribar a conèixer”, respongué ella amb un punt d’intriga.

(Continuarà…)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s