On mai no fosqueja, on la llum canta…


veler

No han de ser gratuïts mai, els títols. I tampoc no ho és el que us propòs per a aquest post d’avui. Coneixem el blanc, i el negre. El ying i el yang. L’alegria i la tristesa. L’eufòria i el desconsol. L’altitud d’esperit, i la misèria. Sabem que una A a l’inrevés poden ser unes banyes imponents d’un bou, o un veler reflectit dins l’aigua que ens contempla. On mai no fosqueja és el títol del primer llibre de Joan Manuel Homar, professor de la Universitat de Barcelona d’arrels manacorines (“Olier”, per a més senyes, com delata el seu llinatge Homar). “On la llum canta”, en canvi, és el títol de la segona part del llibre. Són, a la fi, dues cares de la mateixa moneda, dues maneres d’observar la mateixa realitat, perquè “la realitat és un joc de perspectives”. Som simples ulls que miren, objectius de càmeres sensibles que s’acosten i s’allunyen del subjecte fotografiable que és el viure. Blau com la mar, i com el cel, el llibre d’Homar és un mirall a estones pla perquè ens hi veim reflectits talment com som, o corb, perquè ens hi trobam deformats pel prisma de l’autor. En tot cas, el mirall de la portada i el del títol no són els únics. On mai no fosqueja comença com acaba, amb un veler damunt la mar: “Illes a popa, melangia a cobera. La mà de l’aigua, de la nau el solc esborra. Com la pell, la ferida”. Preciosa metàfora del viure i els seus dolors, la d’aquesta barca que xapa la mar i, vivint, navegant, veu com el temps la torna a cloure. El veler, la mar, l’illa tornen com un mirall al darrer poema del llibre: “L’alba entra al port com un vaixell que esquinça la fina gasa de l’aire. A l’illa, la llum és una copa de bronze que el mar vinós emplena”. Perdonau-me, però aquests dies he passat a l’escola el vídeo d’Un chien andalou i el versos de Manuel m’hi remeten irremissiblement, el veler que esquinça l’aigua, com el nigul que xapa la lluna, com la navalla que navega davant l’ull.

On mai no fosqueja és un llibre de dues parts. Abans de res, però, i encapçalant el llibre, l’autor hi situa uns versos propis: “El blau de Vermeer; de Bach, les suites; Palladio, vil·la Foscari: transitar territoris en què mai no fosqueja”. L’art entès com a guia i com a llum, com a element sublimador de la realitat, que no sempre ens és favorable. La primera part del llibre es titula “Les hores cedides”, les hores prestades, el temps estirat, com un elàstic forçat que acaba cedint, sense tornar al seu estadi primigeni. Per escriure aquesta primera part, l’autor ha aplicat entre l’escriptura i la realitat un prisma convex que condueix a la introspecció i a la reflexió entorn del pas del temps, de la cendrositat dels records (“En va intento accedir al redord: bastit sobre cendres, només em retorna el plor de la màscara”), de la rutina (“Els corsaris s’han fet invisibles i no els reconeixem quan, camuflats, desembarquen al golf de la rutina o a la riba de l’avorriment”). S’hi destria una escriptura tensionada, una vivència insatisfeta, un dubte desolat, en els versos de “Les hores cedides”. Des de la certesa imparable de la caducitat en l’apassionament (“Encara no saps que ja no m’estimes”), fins al transitar esmaperdut de qui se sap més enllà de l’equador del seu trajecte (“Per anar ja no sé on, cada cop més cansat”). Les nits insomnes prenen un color groc i àcid i “l’angoixa arriba a onades groc llimona que fereixen com branca de gatosa”. La fredor del metall acompanya la grisor dels dies: “El cor se’t torna gris i els núvols posen acer a la mirada” mentre se cerquen sortides arrauxades al tedi desficiós del dia a dia: “Em tatua el cervell amb una urpada de lleopard”, desorientat, “perdut en el desig”, crispat com qui intenta “descansar en llit d’ortigues”. I davant tot plegat, què queda? Només “aclucar els ulls i tornar a imaginar el món”, com l’imaginàvem quan érem infants, o joves. Tot, a la fi, resulta una ficció esvaïda, el record d’avui, la vivència d’ahir. Què fèiem antany? Víviem la infantesa? O somiàvem el futur? I ara? Vivim el futur? O somiam el passat? Sigui com sigui, l’autor es lamenta que “les hores cedides a la dissort mai no retornen res a canvi” i sembla deixar-se atrapar per les urpes del desconsol davant els fets incontrolables de la vida.

Al cap i a la fi, la sortida, com tantes vegades ocorre, es troba trescant pels carrers tortuosos i estrets de l’escriptura, aquella “amiga de moltes veus, desllunada companya dels insomnis, dels moments que em perdo recordant la llum estupefacta dels seus ulls hipnòtics i possessius com la mar”. I és a partir d’aquí, de la recerca d’un mateix rere els mots, que comença a canviar el prisma amb què el poeta viu la realitat i ens endinsam en una segona part on l’erotisme pren carta de protagonista i ens ho anuncia un vers d’Eugénio de Andrade: “El cos és el lloc més a prop d’on la llum canta”. La lent convexa de la primera part esdevé ara còncava i expandeix cap a l’exterior el gaudi de viure. El joc poètic s’allibera per cantar-nos l’amor més eròtic, i mariner: “Quan travessa les ones del teu ventre de pruna, el desig de la lluna ni el sadolles ni el domes”. No hi ha fermall per al delit i les metàfores se succeeixen libidinoses en una cascada líquida d’ardència: “La teva mà, com un núvol damunt una pedra calenta, se m’emporta fins arribar a la riba dels pocs feliços que tot ho ignoren”, i torna, i retorna, l’apel·lació a la inconsciència com a condició necessària per a l’assoliment del moment verament feliç. La inconsciència, doncs, un prisma més, una altra lent caleidoscòpica dels plaers. El jo poètic s’abeura constantment del record de l’estimada, un record que, no obstant això, té la sort de fer tornar a emergir des del passat: “Torno a beure en la memòria blava dels teus ulls: amb recolliment, entro dins el misteri d’aquesta regió transparent”. La passió esdevé un exèrcit invencible de palers i “bes a bes aboleix tots els murs”, perquè l’amor sense traves ens permet refer “per uns moments, l’ordre de l’univers”. El record de tota la passió viscuda, i de la que queda per viure, és vist tostemps, més que no la literatura, com a catalitzador de l’eternitat, com a David foner que esberla d’una pedrada el front caparrut del Goliat del pas del temps: “Evoco aquella tremolor en els teus ulls com l’autèntic domini de salvació”. Hi ha també un espai per al moment pigmalonià, per a l’amor que ens fa créixer, per a la formació d’un en l’altre: “Aprenc d’un tu m’ensenyes que aprens”, i també per a la visió idíl·lica de la innocència infantil: “Amb l’alegria confiada dels infants, ens lliuràvem a un demà de magranes i pèrgoles, de llibres i veles”

El temps, quan som feliços, sembla passar entre nosaltres “com un déu de rostre delicat” i ens fa comprendre que “molt de tant en tant el món és bellíssim”. Joan Manuel Homar escriu, i viu. I sap que “viure és un aprenentatge per convertir l’hivern glaçat dels dies buits sense finestres en amples matins davant la mar. I així, lentament, ens convertim en demà”. Un demà que convida a l’esperança perquè, voluptuosos, laxos després de l’envit, aprenem que “encara hi ha repòs en l’esplendor”.

2 Comments Add yours

  1. Catalina Riera escrigué:

    Molt poètic i molt bell

  2. Joan Manuel Homar escrigué:

    Benvolgut Toni,
    En Bernat Nadal m’acaba de fer conèixer el teu blog i m’hi he trobat aquest extens comentari que te vull agrair immediatament. El proper divendres ho podré fer personalment a “Món de llibres”. Una forta abraçada, Joan Manuel Homar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s