“Cal que recuperem la veritat de les paraules”


Vehement, apassionat, impulsiu. I abrandat. Així és el parlar de Lluís Massanet. El poeta llorencí ha publicat ara recentment Interstici, un nou llibre de poemes. Vivències i paraules, poesia en definitiva, han reblit el nou volum de Massanet. De versos i de vida, d’això parlam en aquesta entrevista.


P1050575

Interstici significa “encletxa” o “espai que queda entre dos cossos”.

Hi ha dues o tres idees. Interstici és una encletxa per allà on entren coses, però també per allà on surten coses. És un espai mínim, la mínima noció d’espai, com el que fan les gerres de test, que en l’estiu saünyen… És una mica més que saünyar, però menys que rajar. D’altra banda, hi ha el líquid intersticial, que és el fluid dins el qual estan submergides les cèl·lules, i que fa aquells caminets entre les cèl·lules. Més del 60 per cent del nostre cos està fet de líquid intersticial. Les cèl·lules es nodreixen dels components que suren dins aquest líquid i també hi excreten. Aquesta idea d’alimentar-se i excretar, d’entrada i sortida… De cada vegada tenim més clar que la matèria no existeix en si mateixa. Les cèl·lules encara són grosses, si encara anàssim més endins, fins a les partícules elementals, veuríem que la matèria no existeix, que existeix l’energia, existeix l’esperit, aquesta paraula tan mal remenada i tan mal entesa. L’esperit entès com a energia. I encara hi hauria una tercera accepció d’interstici, com l’espai que queda entre les llambordes, en aquest cas entre les llambordes dels carrers de Lisboa…

Aquesta encletxa, aquesta retxillera, la interpretes en clau vital o en clau poètica?

De tot. L’home és un, i punt. Hem estat molt de temps condicionats pel dualisme que prové de la filosofia grega, però de cada vegada està més clar que l’home és un, i fins i tot el jo, el jo mateix, no es pot dissociar en cos i en ànima. Jo no tenc un cos, som un cos. I tot això es dóna a un nivell de partícules elementals i també a un nivell universal, de l’univers en expansió regit per les equacions d’Einstein… I la física quàntica mira de fer compatibles, harmònics, aquests dos universos. La matèria, per tant, és energia, i aquesta energia la tenim, la traginam, la compartim, la deixam, l’amollam quan ens morim, però és una energia que sempre transcorre. Per a alguns, aquesta energia es transformarà en esperit de vida, i jo hi crec. Les nocions d’espai i de temps, per tant, ja no serveixen.

Dins el llibre hi ha una barreja potent de lèxic molt arrelat a la terra, molt popular, en un sentit gens despectiu, ans al contrari, i un altre de molt tècnic. Aquestes paraules aferrades a la terra, són cercades o flueixen de manera natural?

Les dues coses. Blai Bonet, al cel sia, que tothom l’ha conegut llevat de jo i en Pep Tosar, deia que va decidir que tornaria a Mallorca perquè en el fons “no me n’havia anat mai”. I deia que “jo escrivia a dalt i ma mare feia feina a baix, a la camilla, i un dia ma mare em va dir, ‘Blai, i per què no véns a escriure a la camilla i tendràs els peus calents i em faràs companyia?’ I jo vaig dir, i venga”, I el més important és que sa mare era un pou.  Aleshores agafes el poal, i quan necessites aigua, dius “ma mare, i això, com ho deis?”. Jo els ho dic a les meves nebodes, “escoltau el que diuen els padrins”, i no en el sentit patriarcal, o de respecte orientalesc. Són una font que està a punt d’estroncar-se. Quan ells es morin, no trobareu enlloc un sentit tan profund de la llengua, una unió amb la llengua tan definitiva… fins al punt que en el seu cas sí que es pot dir que la llengua no és només un element de comunicació, sinó que és un element de connexió amb la terra, amb l’aire. I no parl de nació, ni de res de tot això, és una connexió amb la realitat més material.

És allò que es diu de la llengua com una manera d’entendre el món..

No tan pautat. És una cosa molt més intuïtiva. Has de passar gust de sentir-ho. De vegades, en una conversa normal amb mon pare, paf, n’amolla una. I penses, aquesta gent es morirà… Jo he viscut amb els meus padrins, els he coneguts. Estaré eternament d’haver-los conegut, perquè ells han estat el meu pou de què parlava Blai Bonet. Per sentir-ho no com un programa d’estudi, d’estandardització o de recuperació del català, sinó com una vivència tranquil·la, densa, amb una consciència profunda. Recuperar les paraules, agafar-les… Jo les anot, perquè no em fugin del cap. De vegades m’ha passat que la simple paraula ha despertat una frase i d’aquesta frase ha pogut sortir un poema. Pot passar que ho donis per bo i t’agradi, o bé que ho deixis i la cosa ve d’una manera natural o intuïtiva, com que no escric per viure, ho puc deixar madurar. En aquest món absolutament inevitable de discursos, de paraules, de textos, emissions personals, telèfons mòbils, xarxes socials, una beneitura, una bajanada, una inanitat de coses… anem a la quaresma, que vol dir prescindir del que no és necessari. Facem un silenci! Fes un silenci dins tu, si no t’imposes un silenci… que també és fonamental en la vida espiritual.

El silenci és bàsic en la creació.

Per a mi sí, però sobretot perquè les paraules estan absolutament gastades, malmenades, devaluades, i per tant necessites recuperar la veritat de les paraules. Aquest silenci ens durà a una interiorització que fa el contrari de dispersar, aplega, concentra.

Dóna pes…

No dóna pes, això no pesa gens, simplement concentra. El silenci és unificant. Unifica’t, el silenci interior et mena cap a les teves profunditats, i la cultura d’avui no va per aquí, i la gent té molta por d’anar a les seves arrels profundes i topar-se amb totes aquelles qüestions que són les que després en la vida real ens fan anar deprimits, cecs, muts, paralitzats. Confrontar tot això pot ser curatiu, i d’altra banda, d’aquesta abstinència de paraules, d’aquest buidar, sempre hi ha l’esperança que brollarà la paraula una mica més unificada, i per ventura amb sentits nous. Una altra cosa que t’ajuda molt a revalorar la teva llengua és veure-la des d’una altra llengua. Llegeixes francès o anglès i et vénen al cap una gran quantitat d’etimologies… I topes amb el llatí, i avui la gent no estudia llatí. Tendríem el cap molt més clar si ens ensenyassin llatí.

Una de les causes de les mancances en competència lingüística, en expressió, en lèxic, és el desconeixement del llatí.

A Itàlia tenen llatí obligatori, els plans d’estudis. Al Brasil, a Portugal… Aquí no tenim llatí perquè “no serveix per res”. I com que els centres escolars s’estan convertint en fàbriques d’obrers callats i submisos al poder econòmic, aleshores no interessen aquestes coses. És fastigós el que passa en determinades juntes d’avaluació on es comenta que si un alumne és més fluix no li convé fer batxillerat científic. Les humanitats no són més fàcils, t’hi has de posar amb les dents estretes, i posen en funcionament unes capacitats, un tipus de raonament, una intuïció que no ens serveix per a la ciència econòmica, però en canvi ens serveix per a la ciència humana, que cada vegada els interessa menys… No es tracta que les humanitats siguin uns estudis de segona categoria… Ens han volgut fer creure que la ciència només és la natural o la matemàtica, i les que no poden ser tractades amb la racionalitat científica són considerades de segona categoria. S’està imposant un tipus de raonament absolutament falsificat i defensor dels interessos del neoliberalisme, que és el nou discurs econòmic, l’economia s’està convertint en un instrument d’opressió. Ens estan oprimint quan ens diuen que els nins que no són tan bons han de fer el batxillerat social o humanístic. És oiós.

Has anomenat la paraula curació. La poesia és catàrtica, purificadora, per a tu?

Jo això ho procur tenir com una actitud vital. No és que la poesia tengui en mi una funció curativa. sinó que intent que es desprengui d’aquesta actitud vital meva, que intenta ser de cada vegada més senzilla, més simplificada, anant més a les coses que realment són importants. Ens volen fer creure que tot és igualment important… El multiculturalisme, per exemple, és l’estratègia cultural del neoliberalisme. És un gran engany: ens volen fer creure que un pet d’en Miquel Barceló és igual d’important que la darrera traducció de Bernhard, per exemple. I no és així. Aquesta senzillesa… no anar cap a tu, sinó intentar viure cap a tu. D’aquí pot venir, de vegades, la poesia. Però jo no la cerc. El que és curatiu, en definitiva, és l’actitud davant la vida. On ens volen obligar a anar? I què hem de respondre nosaltres davant l’exigència de creixement econòmic, de competitivitat, de productivitat? Per què has de produir? A la merda el produir, o produïm coses útils per al bé comú. que la ens estam morint, que la Terra s’està acabant. Hem d’optar per unes opcions de no creixement, de resistència passiva. No hi hem de voler participar, en aquesta merda. En el teu redol has de ser solidari, compassiu…

És una qüestió de valors…

Però està mal vist parlar de valors, perquè això imposa un criteri ètic, una opció ètica i moral. I ens volen fer creure que tot és igual, perquè d’aquesta manera la gent s’entonta, la gent es torna inculta, fallen els referents, els bancs poden fer el que volen i la gent calla.

Potser es tractaria d’arribar al caos màxim per tornar a començar de zero…

Això és una teràpia implosiva que va posar de moda la psicologia conductista, per arribar a la neutralització de tots els estímuls negatius. La poesia que em surt no em surt d’aquí, sinó de simplificar la meva vida i de llegir. Llegir mentre escrius és fonamental. Llegesc molt més intensament i amb molt més profit quan escric. Com ara el poema del monjo i el moix, de Tonino Guerra… Cadascú es fa expert en la seva qüestió: el moix caçant ratolins, i el monjo caçant les paraules divines i posant-les dins una xarxa de sentits… Això ho he tret fonamentalment de Tonino Guerra, que parlava de Sajat-Nová, i en Sajat-Nová et du a una pel·lícula i resulta que aquest poema, amb una forma molt semblant l’havia traduït de l’irlandès antic, Auden. Agafes Auden, mires la pel·lícula, llegeixes en Tonino Guerra una altra vegada… Hi ha un poema preciós de Tonino Guerra que diu que en Sajat-Nová s’aixeca i veu que ha plogut molt i que l’aigua ha entrat a la biblioteca i ha banyat tots els llibres. Aquell home està desesperat perquè els llibres s’han banyat i ja no els podran llegir. I com que és molt jove i és molt innocent, què fa ell? Agafa els llibres i els esten al sol damunt les teulades i es posa a pregar perquè surti el sol. Surt el sol i quan comença a sentir que les fulles tornen a fer renou perquè són eixutes, es posa a plorar, perquè déu li xerra a través d’aquestes paraules…

I a part d’aquest lèxic popular, també hi ha una terminologia més científica, més tècnica…

Sí. Jo som molt hipocondríac. He perdut molt de temps de la meva vida, escoltant-me. Arrítmia? Noo, un atac d’ansietat. Una taca a la pell? Això és l’edat. Tenc un exagerat sentit del cos, fins al punt que em fa nosa, i per això pot sortir la vessícula, o els borborigmes… Fa gràcia contar-ho quan t’ha passat, però quan ho vius…

M’he fixat que hi ha molts de poemes que tenen un origen anecdòtic. Quina és la intenció? Donar categoria de poesia a l’anècdota? Una transcendència poètica?

Ens fan creure cada dia que la nostra vida s’organitza en grans esdeveniments. El nostre propi projecte vital també sembla estar format per grans esdeveniments, tot ho posam dins un horitzó de futur que ens fa viure el dia a dia amb la il·lusíó que anam cap allà quan en realitat moltes vegades no ens movem, o ens movem en cercle, perquè no vivim el present immediat. I l’únic que jo tenc a davant és el meu present immediat. En aquests moments només existeixes tu, dins la meva vida. Tu i el que feim, cada gest agafa una importància brutal. Si ets! En lloc de jutjar o aferrar-te a l’aparença Què hem de fer fonamentalment? Viure, intensament, el més senzill. El més important ara no és el dia que em moriré, sinó passar gust ara de parlar amb tu. No hi ha anècdotes, només hi ha vivències.

Portugal també hi surt molt…

És un enamorament estrany que hi tenc, mesclat amb l’amistat amb Tabucchi, les seves obres, que he adaptat per al teatre, i que han anat molt bé…

Que l’anècdota sigui real o no, és poc important…

Potser no són reals, però són vertaderes. De fet, és molt més creïble moltes vegades una novel·la que no una biografia. Simone de Beauvoir informa molt més del moviment de la postguerra a Les mandarins, que no a la biografia de Sartre.

Perquè tu no fas poesia de l’experiència… En relació a la presència de les vivències personals en poesia, Sebastià Alzamora digué un dia que “la meva vida no interessa a ningú”… en el sentit que l’important és la poesia, la creació.

Ho veig com un comentari de qualcú que té un empatx i no ha digerit bé totes les darreres tendències de la crítica poètica. El romanticisme, la postmodernitat, l’estructuralisme… Aquest empatx no és necessari, en absolut, per escriure. En aquest llibre hi ha vida meva, evidentment, no només hi ha vida, hi ha trossos meus. I el text té vida pròpia, també… (cerca un poema, i el llegeix)

Se’ns ha badat un avenc

de silenci a la gargamella

i ja no sentim ginjolar

 els cans sanats

ni els panxons de fam

els divendres

de quaresma al carrer

de l’Anell al budell

del carrer Major;

només la rampa

als punys estrets,

als dits costeruts,

les mans abraonades

a les ones l’un de l’altre,

el doll de desig que gemega

per rebentar els botons

de la bragueta.

I tanmateix, els grans llocs comuns de la poesia lírica, l’amor, el sexe, el desig, el pas del temps, la mort, hi són presents arreu a Interstici

Sí, sí. No podem ser molt originals. Ningú és original. Això en Borges ho demostra com una primera espasa. No pretenc ser en absolut original. En aquest text sobre Lisboa agaf un text de Tabucchi i en faig una nota a peu de pàgina, perquè el text està inspirat totalment en Sostiene Pereira, i per les altres coses que he sabut d’ell, i de les meves eixides per Lisboa, i d’aquest enamorament meu per la ciutat, que va començar amb una pel·lícula del 1983, que es diu Dans la ville blanche, d’un director suís-francès, amb Bruno Ganz, que hi fa de mecànic de vaixell. Fan escala a Lisboa i ell va filmant amb una càmera super8 i quan arriba a port escriu una carta a la seva dona, agafa la pel·lícula, l’empaqueta i l’hi envia. I veus que la dona passa les pel·lícules que li envia l’home. A Lisboa, al moll d’Alcántara puja cap a la zona de Lapa, i és aquella Lisboa post revolució del 75, plena de pintades, pobra, miserable, amb les dones que encara estenen pel carrer, nins que van sense calçons. I a Lisboa hi té una història d’amor i la hi va contant a la seva dona… I li escriu “he conocido a una mujer que tiene un vaso de vino en medio de las piernas” i hi queda enganxat. Un any vaig anar a Madrid, vaig a una llibreria, això devia ser el 95 i veig un llibre “Sostiene Pereira”, Lisboa. I vaig partir cap a Lisboa amb el Lusitània Express, amb la referència de Tabucchi i Sostiene Pereira. Hi arrib de vespre, amb un taxi, a la plaça del Rossio, a una pensió de mala mort amb uns indis de Goa, l’antiga colònia portuguesa. Tot molt exòtic. Vaig conèixer la ciutat a través dels ulls de Tabucchi, i vaig quedar tan fascinat per aquella mescla de decadència i d’autentícitat, per Pessoa, pel Llibre del Desassossec… Vaig tornar-ne amb tren, per Porto, Santiago i em vaig aturar a Lekeitio, al País Basc, entr a una llibreria d’aquelles d’Herri Batasuna encara, deman un llibre de Tabucchi i justament en tengueren un: Nocturno hindú. I a poc a poc l’he anat seguint. Rèquiem em va impressionar moltíssim. I el vaig adaptar per al teatre. Aquest és el meu enamorament de Lisboa.

Dius: “La qüestió final no és si hi ha vida després de la mort sinó mentre dura la vida”. Viure el present…

Sí. Quan dius que hi ha vida, realment n’hi ha? O és una impostura? Aquest anar cap a dedins… aquest viure l’instant, el moment, amb aquesta felicitat… Tenc una neboda de dos anys, i el que més me’n meravella, és que no estan dins la vida, no tenen dissociacions. Simplement són. I quan em diu “Llu, patatilla”, dins el cap només m’hi té a mi i a la patatilla. Són petits budes, són. A partir dels tres, quatre anys la cosa ja canvia… A posta és tan important allò de l’evangeli de “deixau que els al·lots s’acostin a mi”, “qui no es converteixi en un al·lot, no entrarà al regne del cel”. Anam a l’Orient a cercar coses que tenim aquí, només que aquí estan embrutades per un clericalisme horrorós, per una merda eclesiàstica que no es pot aguantar.

L’espiritualitat és present en totes les civilitzacions.

Clar que sí. Raimon Panikkar té un llibre que es diu Elogi de la senzillesa, on defensa idea preciosa: el monjo no és una persona que se’n va a un monestir, tots duim dedins la figura del monjo. Tots podem ser monjos en un moment determinat de la nostra vida. Què és ser monjo? És desprendre’t de tot allò que et fa nosa per ser tu mateix, i entendre que ets tu mateix amb una relació especial amb déu. Alliberar-te d’allò que no et serveix per a res per ser tu mateix, per ser just, per ser savi, per ser generós, per ser misericordiós…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s