És un peix


peix

Agafes la fulleta d’afaitar per rentar-te les dents. I dius ai! Mentre somrius, canvies d’eina i et cau l’arracada dins el lavabo, que agafa el sentit de l’espiral del somni. La persegueixes amb el dit, l’arracada, orellal, tumbagueta, que fuig lluent dins l’aigua cap al forat, embut d’il·lusions. I el dit, a darrere, i la mà. Ets un espiral fet home que no es resigna, i s’indigna i s’envola canonades avall, fosca opaca. Sents l’esclat gelat de l’aigua, com si fos dins la mar. Hi ets? Adéu sonotone. Na Vanessa t’ho digué un dia quan te’l venia, que si assegurança, que si garantia, que si atenció personalitzada. Però d’aigua res de res! I tu dins la canonada, amb l’eina banyada i tudada. I ja hi ets, dins el silenci líquid, entre cavallets de mar, vestit d’algues, or i escata, badant ulls de peix, sense pipellejar, ja no tens mans, ja no tens cara, vius amb mirada extasiada, remenant amb la coa el gel del gintònic dins la nit alternativa d’àifons i roba de punt. De les parets escatades en surten versos com espines. Vol ser pluja i només és com si ho paregués. Gotes, de vegades, botes, adesiara. Totes, sempre. Dins la nit els cossos són delit i els viatges fantasia. La teva òptica té el verd de l’alga, i el vermell el teu esguard de corall. Anemones de seda, leggins monojàmbics per a les coes, sirenes dins la fosca de les penyes industrials, i les aletes asimètriques com un serrell arriscat. I dones-peix que somien còpules possibles. Guaites a la clastra, tu que jugues, mentre guanyes, pertot hi veus resplendor, i sí, és ver, que quan hi deixes les ganyes no saps si hi ha lluna o no. Confós dins l’espai confús entre dos gintònics sents la Vernis, tota força, i n’Arias, rei del joc, i en Sales, tendre i reflexiu i amador d’en Blai i d’en Biel, i en Marçal que escriu per dir, rapsode d’altura. I tu amb les dents netes pel raspall i les genives ensangonades per la gilet, que no saps, ni te’n recordes, del que has fet, camines altra volta dins el març del festival del viure universal. De vegades, l’aigua raja dins la nit poligàmica, i en Pedrals, tan ben alimentat, eutròfic, com els seus nens, com en Plantada, que fa planta i és Hermoso de segon. La bellesa, sempre, com l’aigua, va allà on n’hi ha molta. Elèctrics ritmes, bateries amb orelles de conill. Frenètica lentitud de la nit. Làmina encantada que hi era i ja no hi és. Dibuix. Poema. Vers. I joc. I el lloc, que hi acompanya. Ondules brusc, com un silenci dins el seu cristall. Glopegen les ganyes dins la nit de l’aigua opaca, lluen les escates dins la mitja lluna i els eutròfics ens confirmen la certesa que tots ja dúiem dedins quan abans de partir dubtàvem entre la fulleta i el raspall: l’amor, l’endarrer de sempre, el misteri de mai, el deliri dels somnífugs, l’amor, amics, és un peix. Un peix amb memòria que coeteja i fa glopades agòniques dins la nit de l’aire. Et despertes a ca teva amb escates a les celles, i un lleuger aroma d’alga dins el llit. Damunt el comodí, l’arracada, i el sonotone.

Clicau: Està confirmat: l’amor és un peix

El peix de la il·lustració és obra d’en Pere Reus, que, entre d’altres coses, fa unes camisetes molt xules.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s