Un país de cent persones dins un bar


P1060119Són les dues de la matinada. Enfila el carrer d’Artà per amunt, amb el pretensiós campanar alçant-se al seu davant com un coet de llum dins la nit més fonda. Fa més de catorze hores de tot plegat: en un bar de benzinera hi pot néixer la cultura, i un país desplegar-s’hi com una flor de carxofera esponerosa, tendra, negra i gustosa. Són les dotze hores de glosa, que enguany són a Manacor. Sabadell, les terres de l’Ebre, Mallorca, i Menorca també. La poesia improvisada té al davant el desafialment d’una jornada d’esport extrem, d’aventura calculada. Un campionat de resistència de la improvisació catalana. No hi ha racó de Manacor que visiti la comitiva glosadora que no ressoni de versos i mots. Al Molí d’en Polit, seu flamant de l’associació Glosadors de Mallorca, és el lloc escollit per fer la recepció oficial. Paraules amables de la batlessa accidental i gloses sense accident i amb molt d’accent, amb intenció i amb missatge. D’allà, cap a Can Lliro, on espera un gran dinar, de porcelleta rostida, patata fregida i allioli, i ensaïmada d’albercoc i les primeres herbes que vessen dins les gargamelles calentes. És la glosa divertida, la cançó de sobretaula, la rialla, la mirada, la seducció per la glosa, la verticalitat de l’atac. L’energia s’entrecavalca, vessa la cantera i les veus se superposen. Els cantadors simultanis riuen, amarats de la paraula, solidaris, astorats i confluents.

Passen les hores, rabents, i al Vermut s’estableix, espontània una rotlada. Declaracions d’amor, admiració incondicional i jotes de l’Ebre. Guitarres i guitarrons acaronen l’aire humit de Manacor. La pluja amenaça, però just acarona. S’enceten les jotes i la rotlada inicial s’amplia per aclamació: ballen de bot, salten l’alegria compartida de la música i el vers mentre, esforçada, incorruptible, digna i elevada s’acosta la flama de la llengua. Del Vermut, el comboi glosador s’encamina cap al bressol de la paraula. El sempre desaprofitat corral de la Institució Pública Antoni Maria Alcover s’omple de paraula rimada. La comunió dels improvisadors és ja una bicicleta sense frens en una capavallada d’acceleració geomètrica. S’hi mostra tota la improvisació. La màgia de la germanor ja ha empeltat d’amistat impenitent els cantadors de l’escenari i els que hi ha dins el públic, que són tots. Les al·lusions polítiques s’imposen a la censura obligada dels treballadors d’alguns mitjans. Les agressions a la llengua i a la cultura són ara protagonistes i sembla com si aplanassin el camí per a la flama solemne, que entra liderada a la casa del Canonge pel so ancestral de les xeremies. Manacor torna a ser una gran panada de carn gustosa amanida de xítxeros imprescindibles. Yunez Chaib Hassan, manacorí de sempre, llegeix el manifest.

Els xeremiers, líders naturals al carrer, encapçalen ara la teringa cap al Xarop. Enllà de les cases, al lluny, un gran nigul negre és foradat per una clapa de claror il·luminada per la posta ardent. El so de la xeremia forada els carrers. Un avió travessa daurat pel sol aquella clapa de claror. Dues nines magrebines guaiten al balcó al pas del cercavila. Un home vell amb batín blau sembla reviure per moments aquella infantesa tan llunyana abocat a la finestra. A l’avinguda del Torrent, surten dels locutoris els equatorians a saludar la festa. Al Xarop es reprèn la improvisació. És ara també el torn dels infants, na Clara, en Guillem o en Carles i en Tià improvisen ingenus davant la multitud entendrida: són el país que creix i que demana pas.

Som a la recta final. Dotze hores són moltes. I queda només el sopar al Bar Mallorquí, seu consolidada de glosades memorables. Comença la torrada. El parèntesi del sopar sembla donar descans a les veus escanyades, però aviat en Josele i na Maribel canten devora un bidó curull de panxeta, de llom i de salsitxa. Cerveses i vi abeuren les gorges cansades. D’altres ja ho comencen a regar amb les primeres herbes del vespre, i també amb més d’un gintònic. Amb discreció i veu fosca, s’alça un desafiament. Dins el bar, gloses de combat obertes, improvisació coent i alegre. Defora, Mateu Xurí convenç la gran Antònia Pipiu. “Glosam tu i jo, aquí, ara, i en un quart d’hora tots els que són dedins seran defora”. I engeguen la cantada. Canten de cor, i es diuen veritats. La història d’amor de Xurí i Pipiu amb el vers improvisat s’eleva amb el fum de la torrada. La rotlada s’arreplega de gent dispersa i escampada per defora. Ens arriben els ecos de les cançons alegres de dins el bar. A l’exterior, els somriures ocupen el lloc de les riallades. La tendresa i el coratge s’agrupen dins els versos d’en Mateu i n’Antònia. Dins els ulls dels qui escoltam, s’hi congrien les espires dels calius de la torrada. Comença a sortir gent de dins el bar. Abandonen la rialla, de camí cap a la veritat. Un llac de llàgrimes entela les ulleres de la gran Antònia, que ens canta amb la veu profunda dels padrins. La veu greu i potent del poble reverdeix dins el pit grandiós, tot cor, de n’Antònia Pipiu. Al coll hi té una ferida, i al cor tot ella és vida per a la cançó sentida, poesia improvisada. Missatge, paraula, veritat. Ni whatsapps, ni facebooks, ni correus electrònics. Aquí, les veritats que potser no es gosarien dir amb la paraula del carrer, s’eleven a la categoria de vers excels. Aquest pobre cronista no pot fer més que mostrar-vos el mocador amarat per fer-vos comprendre la importància del moment històric. L’emoció és a flor de pell. Xurí i Pipiu, història viva, i jove, de la nostra improvisació es fonen en una abraçada mentre una ovació tancada reconeix i homenatja els referents.

Som en temps afegit. S’han acabat les dotze hores. Tornam a dins el bar. Les belleses sospitades durant el dia es confirmen a la nit. La rialla, el somriure i la mirada es combinen amb la paraula improviada. La sensualitat de les guitarres. Les al·lotes de les terres de l’Ebre enamoren amb la seva elegància innovadora, vestida de franquesa autèntica. Els de Sabadell amb la veu tan fosca s’entusiasmen davant d’una veu sollerica angelical vestida dins uns cabells arrissats i voluptuosos. En Josele agafa la guitarra i sense saber com diu: “Au va, que la sabeu tots”. I s’arranca amb un “Alegria” que tot el Bar Mallorquí canta de memòria. I de la catalanitat moderna dels Antònia Font, passam, naturals, a la catalanitat madura de Serrat. Creix el cant, creix el país dins el Bar Mallorquí. “No en sabíem més, teníem quinze anys”. I ara, quants en tenim! Espontàniament, els menorquins enceten l’amo de Son Carabassa, que és seguit amb entusiasme per tots els cantadors. Surten cançons del repertori verd i les veus masculines fan retronar els decibels de la tradició dins el Mallorquí. Surten les càmeres, vídeos, fotos, intentant donar categoria de document històric a una vivència irrepetible. L’eufòria alegre s’ha apoderat dels cantadors però després de la pròrroga arriben els penals.

Joan Moll, esperonat per Mateu Xurí, surt del seu silenci i s’enfila a una cadira. La seva veu penjada dins el fil de la memòria menorquina, s’enlaira gegantina, trescant els racons encara dolços d’una gola castigada. Seriós, solemne i elegant, conscient de la seva escomesa dins el món de la glosa, Joan Moll ret honors als seus companys improvisadors i, sobretot, a la glosa, a la cançó i a la cultura. Mateu Xurí li retorna l’envit. Antònia Pipiu ens torna a emocionar amb la seva veu. Abraçades i emoció. Ploren els cantadors i ploren els qui els escolten. Plora el país de tendresa i orgull. I un país que plora és un país que sent. I un país que sent és un país que és viu. I clouen en Xurí i na Maribel cantant a mitges, i és com si cantàssim tots. Un país de cent persones dins un bar, condensat, estret, pell amb pell, llàgrima i rialla. Sentiment. No amollarem. Un país que sent serà sempre un país lliure.

One Comment Add yours

  1. Marta escrigué:

    Hi ha moments que tu també parles amb heptasil·làbics…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s