Sor Forcades, fra Oliveres i el ‘messiànic’ Barberà


forcades oliveres

“Ens hem avesat a uns representants públics que no han après cap norma de la bona oratòria, però sí de la pitjor xarlataneria. I el que és encara més trist, ens hem avesat a no fer-ne cas, o a encongir-nos d’espatlles davant d’aquest espectacle penós. I, sisplau, que ningú em tregui com a exemple d’esperança el projecte de sor Forcades i fra Oliveres”. El fragment que acabau de llegir pertany a un article que el passat dia 18 va signar Sebastià Alzamora en la seva columna diària al diari Ara. L’article es titulava “Contra els xarlatans”, i es referia a la facilitat que determinats membres de la classe política tenen a l’hora d’entrar en qualificacions, desqualificacions i afirmacions més o menys gratuïtes i totalment desproporcionades.

Dins les mateixes dates, al Diario de Mallorca, llegia un altre article, aquesta vegada de Daniel Capó, en què advertia dels perills de l’adveniment del populisme arreu d’Europa, amb exemples com els de Beppe Grillo a Itàlia o Marine LePen a França. Sorpresivament per a mi, una altra vegada es tornava a incloure Teresa Forcades dins el sector populista: “Sor Forcades és la sal que no pot faltar en cap guisat que es preï. Al costat del coachPep Guardiola i el prestigiós professor Sala-i-Martin, conforma la santa tríada mediàtica de la intel·lectualitat catalana; però, al contrari del que passa amb els altres dos -referents mundials en el seu àmbit professional-, no se sap gaire bé en què destaca la monja benedictina: si en la medicina holística, el lobby antivacunes, la teologia feminista, el cercle dels admiradors del chavisme o la temptació de l’antipolítica”.

I despús-ahir, dia de Sant Jordi, que encara és més fresc, vaig llegir que Sergi Pàmies aprofitava la seva crònica de la diada de Sant Jordi a La Vanguardia per deixar-nos clara la seva opinió sobre el periodista Jaume Barberà, conegut els darrers anys per la seva tasca al programa Singulars. Extrec la informació del digital El Singular: “En un moment de l’article l’articulista compara la cua de lectors per aconseguir signatures dels seus escriptors predilectes. Pàmies explica que Jaume Barberà i l’expresident càntabre, Miguel Ángel Revilla, van ser en aquest aspecte dels autors que més persones van atraure. A partir d’aquí estableix un símil entre Barberà i el polític espanyol per defensar que el periodista de TV3 és ‘un personatge’ que ha sabut treure rèdit de la ‘decadència política’ per establir ‘un discurs populista, messiànic i, a estones, delirant'”.

Alzamora, Capó i Pàmies són creadors d’opinió, personatges (cadascun en el seu àmbit i en graus diferents) amb una certa influència sobre l’opinió pública. Tots tres ens exposen el que pensen i ho fan sense embuts, cosa que és d’agrair. Cadascun d’ells, a més, té un perfil ideològic que crec que és determinant a l’hora d’entendre les seves precaucions sobre els personatges de Teresa Forcades, Arcadi Oliveres i Jaume Barberà.

Per part meva, i pel que fa a Forcades i Oliveres, reconec que vaig acollir amb una mica de desconcert l’anunci de la seva entrada en política, atès que la seva proposta, si no aconsegueix establir arrels fondes de relació amb elements del mapa polític ja existent, només aconseguirà erosionar propostes minoritàries de forta càrrega ideològica, com ara la CUP (recordem que Forcades i Oliveres parlen també de candidatures d’unitat popular, sense parlar de sigles), o la més majoritària i convencional Iniciativa. En tot cas, mirant el tassó mig ple, també és cert que aquesta nova proposta podria ajuntar l’independentisme (11-S) amb els moviments antisistema (15-M) i donar cabuda als escindits del PSC (Nova Esquerra), Iniciativa, les CUP i, molt difícilment Esquerra Republicana, que essent ara segona força i amb tendència a l’alça no sembla senzill, tenint en compte la lògica interessada que solen fer servir els partits polítics, que volgués formar una gran candidatura alternativa al poder oficial. Ara bé, una vegada feta aquesta valoració sobre l’entrada en política de Forcades i Oliveres, la meva opinió és que es tracta de dues persones que basen la seva postura vital i ideològica en un argumentari d’alt voltatge racional i en una xarxa de valors procedents sense dubte del cristianisme (entès, en aquest cas com a lectura dels evangelis, i no com a dogma) però que no per això hem de considerar rebutjables (solidaritat, justícia, igualtat…). Sentint-los no he pensat mai que fossin xarlatans, ni populistes, ans al contrari. És clar que també jo em podria considerar membre de la massa adoctrinable i desorientada que escolta i refrenda la primera paraula bella que li passa per davant…

Pel que fa a Barberà, hi podria aplicar els mateixos qualificatius que he aplicat fins ara al president de Justícia i Pau o a la monja de Sant Benet. Reconec en aquest cas, que el seu perfil de presentador televisiu, de vegades vehement, de vegades abrandat, li podria fer perdre adeptes en segons quins cercles. Però que punyetes! És que per sortir per la tele han de semblar robots? El seu programa està consolidat en la seva franja horària i té una audiència fidel i creixent, que respon, en la meva humil opinió, al rigor a l’hora de seleccionar els convidats i els temes que s’hi han de tractar.

I em direu: i què? Aquest post és només un reclam d’auxili. Trobau que Forcades, Oliveres i Barberà són xarlatans? Són populistes comparables a Marine LePen o Beppe Grillo? Què volem dir quan deim populisme? El populisme és sempre d’extrema dreta? O pot ser també d’extrema esquerra? Són oportunistes tots els qui provenint d’un altre sector entren en política? Només poden ser polítics els polítics? Ha de tenir tothom vocació política? O ha de ser una professió? Els qui parlen de populisme dins l’àmbit de l’esquerra alternativa són membres d’una esquerra laxa, d’una burgesia benestant o directament neocons? O són opinadors neutres que saben veure la llavor perversa del populisme en un i altre entorn?

Esper els vostres comentaris. Moltes gràcies.

14 Comments Add yours

  1. Toni Gomila escrigué:

    Ara anam! Me vaig indignar llegint els articles den Capó i de n’Alzamora! On s’és vist mai! Absolutament d’acord amb l’opinio q ens exposes toni. Mirau q diu avui IU Forn a l’ara sobre els mediàtics. Alzamora confón els hàbits -siguin el xandall de les CUP o el de monja- amb les idees; prejutja pel vestit. I Capó prefereix deixar les idees a l’àmbit teòric. Aleshores el lideratge dels pobles deu haver de correspondre a gent ben trajada, sense principis ni idees contràries a l’status quo imperant, i sobretot q evitin sortir als mitjans. Qui son el reaccionaris, la metgessa i el professor o el bibliotecari i el de la ploma llogada?

  2. Llorenç Carreres escrigué:

    Amb el desgavell que circula, només faltaria que na Forcades o en Barberà no hi poguessin dir la seva. La veritat: no sé fins a quin punt tenen raó o no, però el seu “populisme” indueix a la reflexió, vol crear qualque cosa alternativa. I això és positiu, perquè a l’altre costat només hi ha desesperança i pessimisme disfressats de realisme; és a dir, de fracàs. O és que no fa populisme en Rouco Varela o el nou Papa? Que cadascú defensi les seves idees en peu d’igualtat. I si hem de riure, riurem de tot.s.

  3. Joan Cubells escrigué:

    Excel·lent. Pla i català.

    Com a anècdota, el dia que Capó publicà l’article a DdM, vaig enviar un comentari a un amic (amb qui havíem parlat altres vegades den Daniel) referint-me a l’escrit com a “vomitiu”.
    Si teniu ocasió de llegir-lo (o si l’heu llegit) observareu que carrega les tintes molt especialment sobre els personatges catalans. Crec que per l’autor (i havent llegit força articles seus) el gran pecat és ser catalans, no populistes.

  4. Javier escrigué:

    Creo que las ideas son buenas pos si mismas y no por quien las dice.
    Recuerdo hace unos años (antes de la crisis) oir a los dirigentes de CIU decir que “a estas alturas de la Historia es absurdo hablar de izquierdas y derechas”. Pues bien, hoy día sentimos la fuerza con la que tira la derecha. La aparición de Procés Constituent responde a un lógico juego de equilibrio de fuerzas. A veces pienso que la finalidad del secreto del voto es para no salir con cara de tonto después de votar siempre a los mismos políticos, casi todos inútiles y corruptos. Por este motivo me alegra la aparición en el escenario político de Oliveres y Forcades.

  5. Estela escrigué:

    Només tenint en compte la seva trajectòria, els qui desqualifiquen Forcades i Oliveres amb arguments que sí que podríem considerar demagògics queden ells mateixos desacreditats. Ens hem de quedar tots aturats per por que ens qualifiquin de populistes o xarlatans? és hora de lluitar contra el políticament correcte, Nosaltre proposem un projecte cultural que vol fomentar el debat ‘La Revolució dels Àngels’ http://www.verkami.com/locale/ca/projects/5341

  6. Hi ha cada vegada més persones, de diferents àmbits (cinema, periodisme ,lletres, esports, etc.) que s’estan posicionant per l’endemà de la independència, per dir-ho d’alguna manera. La llista fóra llarga, però no crec que inclogui Forcades i Oliveres.

  7. Pau escrigué:

    Completament d’acord amb el “post” i els comentaris. Una situació de degradació social i política com la que estam vivint requereix de la participació de tothom que vol contribuir a canviar les coses. Si la gent que ja treballava honestament des de la política rebutja els nouvinguts, els moviments ciutadans i d’indignats, o si aquests nouvinguts rebutgen a les persones que ja treballaven per aquests mateixos objectius des de la política de partits, únicament estarem fent un favor a la dreta.

    Cal audàcia, unitat i alegria, i la proposta de n’Oliveres i na Forcades representa un intent lloable per aconseguir-ho.

    Endavant!

  8. Joan Torres Nalda escrigué:

    Forcades i Oliveras mereixen tot el meu respecte, un respecte que molts polítics no tindran mai.
    Pretendre desqualificar-los perquè provenen del cristianisme compromès em sembla una actitud profundament sectària. Allò que proposen és compartit per moltíssima gent del carrer farta d’un capitalisme salvatge i d’uns mercats sense cap mena de control. Estan en el seu dret democràtic de lluitar contra tot això, només faltaria. Oliveras ha deixat clar, a més, que el seu projecte només serà viable si aglutina les CUP i ICV-EUA i que ni ell ni Forcades no pretenen esdevenir polítics perquè volen mantenir-se com el que són: dues veus crítiques, però ben documentades, que qüestionen un sistema que fa aigües per tots costats…

  9. ara va de bo si de bo va escrigué:

    En Dani Capó és un capellà sense sotana, anticatalà i que moltes vegades escriu de coses i temes que no ha palpat ni llegit, no tepitja el carrer.

  10. JRRiudoms escrigué:

    Una verdadera revolució seria que en aquest pais s’acabes d’una vegada per totes amb els privilegis de l’Església catòlica romana. Per què no diuen res d’això la Forcades i l’Oliveres?

  11. Leandre escrigué:

    Podríem considerar que, no és pot fer una anàlisi “químicament pur” del comportament humà, ni del què diu, ni del que pensa; i molt menys del què fa. No sempre hi ha coherència ni coresponsabilitat en aquestes tres activitats; és aquesta, una característica humana. A la llum de les modernes teories socials però, cal considerar que no és el mateix denunciar allò que creus que no està bé (llibertat d’expressió, i qui més en sàpiga que més en digui), o fer “grans pensaments filosòfics”; que aportar solucions o vies de solució a una problemàtica en concret. No qui més es queixa d’un problema, l’afecti molt o poc, automàticament ja està capacitat per aportar solucions o encapsa-la moviments socials per solucionar-ho. La demagògia, i el populisme poden començar aquí. Una persona pot sentir-se malalta, i a l’hora, no saber per on començar per guarir-se, i menys per guarir als altres. De tots els corrents de pensament, però, hem de saber quants són i a on són. Al parlament hi ha molts partits, o persones de partit, escollides en votacions, que fan demagògia i populisme, i segueixen sent escollits; per tant és la societat en ple qui demana aquesta funció de demagògia i populisme, llavors apareix qui està disposat a encarnar aquesta funció.

  12. Joan escrigué:

    A mi les posicions d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades em semblen molt respectables i, en l’essencial, hi coincidesc. La seva decisió de fer política, a més, la trob d’una gran valentia i coherència. Una altra cosa és l’opinió sobre com anirà la seva possible entrada en les aigües tèrboles de la política concreta. És evident que una formació més en un mapa tant esquarterat com el català no és el camí, més aviat caldria fondre i unir.
    Els comentaris que esmentes reflecteixen un estat, aparentment majoritari, de comentarisme de dretes, falsament liberal i més aviat ultraliberal, que ha campat sense to ni so pel periodisme en els darrers anys de posttransició i esgotament dels ideals de canvi. I així ens ha anat.

  13. Magdalena escrigué:

    A Joan: Perdona, de dretes dius? No sé quin ideari polític té Daniel Capó, encara que m’ho imagin, però Alzamora de dretes? Ha, ha, ha! Aquesta sí que és bona! Com es nota que no llegeixes els seus articles.
    I quina gràcia, Forcades precisament, per molt de discurs esquerrà que faci, és monja i com a tal es deu a un dogma, DOGMA QUE ÉS DE DRETES,i de la dreta més rància! Així que ja em diràs quina credibilitat té una persona que predica i parla de coses que la jerarquia a la qual pertany, l’església, rebutja o menysprea. Parlar és moooolt fàcil…
    A tots: Per altra banda, potser el comentari de Capó sigui una mica insultant, sobretot pel fet de comparar Forcades amb Grillo i amb Le Penn, cosa que em sembla un despropòsit. Però crec que heu tret totalment de lloc l’editorial d’Alzamora: no fica Forcades i Oliveres dins el sac dels xarlatans, simplement diu que no són la solució. El fet d’estar desencantats dels polítics actuals no implica que el primer demagog que surti sigui la reposta a tots els problemes.

  14. Xim Valdivielso escrigué:

    Aquí van uns comentaris en fred, sense haver pogut llegit els articles de Capò, Pàmies i Alzamora.

    He de dir que en Barberà m’irrita una mica, perquè du gent molt bona al seu programa i quasi no els deixa xerrar. Però entrant en els més polítics, Forcades i Oliveres, no me sembla que siguin populistes. El populisme implica atracar-se a la gent com a masses a moure no tant per bones raons com per apel•lacions emocionals, missatges simplistes, i una identitat tribal de nosaltres contra els que són diferents. Ells, al contrari, tenen una anàlisi bastant sofisticada, que es remet a valors universals –justícia, democràcia, igualtat-, i a arguments més que a les passions. Mourinho és un populista, Chavez i Gil y Gil ho eran, Esperanza Aguirre no menys; Forcades i Oliveres, ho veig dubtós.

    En realitat, me sembla gent honesta i que creu el que diu, i a més crec que amb el descrèdit que tenen els actors clàssics de l’esquerra són fins i tot renovadors. Ningú en aquest país va tenir nassos per denunciar els enganys de les farmacèutiques amb les vacunes A i del papil•loma, fins na Forcades. Tant me fa si és una monja -i jo som un ateu integral-, tant de bo totes les monges fossin així: on s’ha de signar?

    Els meus emperons són d’un altre tipus. Tots dos són cristians, i es veu a un kilòmetre en la seva forma d’actuar políticament: fan d’apòstols, amb un llenguatge moralista –encara que carregat de raons- més que polític, i amb una praxis de pastoral: la veritat està amb jo, i els bons me seguiran! No sé molt bé quin èxit poden tenir amb el seu projecte sense una feina col•lectiva, de base, a qualque associació o organització, que vagin generant noves formes de participació i de vida, que es tradueixin en una nova cultura, i que vagi impregnant el dia a dia a sectors cada vegada més estesos. El problema no és que siguin cristians, és que reprodueixen a la política la forma d’acció pastoral –que exerceixen molts que no són cristians, per cert, no és condició necessària. Què esperen? Que la gent els voti i ja està?

    Per jo, la regeneració de la política democràtica la estan fent les Adas Colau a les PAHs i els 15Ms i les CUP, crec que serà d’aquí d’on sortirà, si és que ha de sortir, un nou radicalisme democràtic. Un altre tema és si Forcades-Oliveres poden afectar al mapa polític alternatiu català i si perjudicaran IC-V o les CUP, però crec que no puc afegir res d’interès respecte del que diu en Toni. Podria contribuir a una dispersió encara major del vot, i ser un error políticament, però és difícil de saber a priori.

    Així i tot, crec que com a intel-lectuals que denuncien a l’àmbit públic, sumen, crec que aporten molt i no carreguen amb les misèries i vicis dels gran partits o sindicats, de la vella política alternativa que ha deixat de ser alternativa. No crec que puguin liderar ni encarnar l’avantguarda del radicalisme democràtic, però ajuden.

    I, si qualcú coneix el senyor Barberà, per favor, que li faci arribar aquest missatge: deixi xerrar els seus convidats! No els interrompi quan estan en el més interessant de la seva exposició!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s