“En un simulacre d’afusellament, quan sents els tirs et penses que et dessagnes”

on

Tomeu Sancho té setanta-set anys, però parla amb l’entusiasme d’un jove de vint. Mallorquí de naixement, s’hagué d’exiliar amb la seva família, atès que son pare fou represaliat pel règim franquista. Participà a la revolució cubana i des de fa vint-i-tres anys viu a Cuba amb la seva família. Un testimoni viu de la història contemporània.

P1050903

El vostre pare era d’ascendència serverina. La vostra mare, de Manacor. S’hagueren d’exiliar per motius polítics. Explicau-nos-ho.

Sí. Mon pare era carrabiner i quan va començar el moviment estava destinat a Palma. Va ser un de tants que no es va voler unir al franquisme. Automàticament el tancaren, a ell i a tots els seus germans, perquè gairebé tots els seus germans també ho eren carrabiners, i son pare també.

El vostre padrí també va estar a un camp de concentració…

Sí, però era el meu padrí matern. El tancaren a Manacor amb vuitanta anys. Va estar un any tancat i al cap de poc temps de sortir-ne va morir. Era republicà i era batle pedani d’una zona de Manacor. Per part de ma mare eren vuit germans, per part de mon pare eren nou. Quan tancaren mon pare el condemnaren a mort, li commutaren la pena per 12 anys. Als set anys va poder sortir. Quan va sortir de la presó, vàrem posar un cafè al carrer del Carme, a Palma. Es deia Café Mosa (de Morey i Sancho) i ens va anar com a bé. Mon pare havia estat campió de Balears de billar, hi vàrem posar dos billars… En aquella època el billar era quasi com el futbol ara. No hi havia cap bar que no tengués dos o tres billars. Fèiem torneigs… Però mon pare havia sortit molt tocat de la presó, molt tocat dels nirvis. A la presó li havien fet simulacres d’afusellament. Ho feien molt, mon pare m’ho contava, que de vegades els cridaven a plena nit, “tu, tu i tu”. Els treien defora i els feien creure que els afusellaven. Ja em diràs tu, en sentir els tirs, es pensaven que es dessagnaven… Va sortir molt nerviós i l’any 1949 decidiren anar cap a Venençuela. Jo no havia fet els catorze anys, encara. Allà hi posaren un restaurant. Allà ens trobàrem amb en Jofre, que havia estat tinent de batle a l’Ajuntament de Palma, era un dels mallorquins que eren allà des del primer moment de la guerra, i era l’advocat d’en Rockefeller. En Jofre ens va ajudar i ens va donar allotjament fins que mon pare, a través del billar, va fer relacions amb un personatge que tenia bastants de duros i tenia una cadena de restaurants. N’hi va vendre un de barat i a pagar com pogués, La Cabaña, es deia. Hi estiguérem un parell d’anys i ens va anar bastant bé, però mon pare s’enyorava molt, tenia sa mare a Mallorca, que ja era molt major i estava malalta, i tornàrem cap aquí. Jo ja tenia desset o devuit anys. Em vaig entregar voluntari al servei militar, al batalló dels sementals de Manacor. Al cap d’un any d’haver començat el servei militar, sortiren oposicions per anar a Sidi Ifni. M’hi vaig presentar i vaig aprovar. Hi vaig estar com a soldat durant dos anys, a la policia indígena, al Sàhara. Això era l’any 1953. Hi havia un sergent d’aviació mallorquí que havia estat represaliat. Gràcies a ell, em sortia cada dos o tres mesos un vol a Las Palmas amb un avió Junker de la primera guerra mundial, i em feia passar per malalt, perquè a Sidi Ifni hi havia un metge però no hi havia hospital. En acabar el servei militar, me’n vaig tornar cap a Veneçuela.

Tot sol, sense els vostres pares?

Sí, tot sol. Tenia una vintena d’anys i ja em vaig ficar en política. Hi vaig conèixer molts de veneçolans, espanyols republicans… La guerra civil era fresqueta, encara… No et pots imaginar la quantitat de maquis que hi vaig trobar, exiliats allà… anarquistes, comunistes, de tot. Vaig conèixer el Partit Comunista de Veneçuela…

Quina era la situació política de Veneçuela en aquell moment?

Era l’any 56, Feia poc que s’havien carregat en Rómulo Gallego, un president democràtic, un intel·lectual. Prengueren el poder els d’Acción Democrática, de Rómulo Betancourt, que amb aquests em vaig haver d’exiliar a Cuba. I després d’ells arribà la dictadura de Pérez Jiménez. Jo ja havia estat a Cuba en la clandestinitat, en temps d’en Batista, durant un mes. Era també l’època que començava la revolució cubana a Sierra Maestra. Jo havia començat a fer feina a Cyar, que era una empresa americana com aquí El Corte Inglés. Ben aviat em vaig ficar dins el sindicat i vaig armar una vaga “del carajo”. El 1957 a Veneçuela es va fer la famosa “Recogida del bolívar para la Sierra”, demanàvem un bolívar per enviar a Sierra Maestra. Hi particip i entr en contacte amb el “Movimiento 26 de julio” de Cuba, que es diu així perquè va ser aquest dia de l’any 1953 que hi hagué l’assalt al Cuartel Moncada. Vaig conèixer molts de cubans exiliats a Veneçuela i m’hi vaig integrar. Quan l’u de gener del 1959 triomfa la revolució, al cap de pocs dies el Govern de Cuba em convida a visitar el país. Jo tenia vint-i-sis anys, era jove… imagina’t si ara ets idealista, què no devia ser amb aquella edat! S’havia de veure per creure-ho… Arribava des de Caracas, amb ple capitalisme, a un lloc on cada dia hi havia manifestacions demanant la nacionalització de la banca… Hi vaig estar dos mesos i em vaig impressionar… Això, sens dubte, amb els seus defectes i les seves virtuts, era “el poble al poder”. Allà vaig veure mestres d’escola que de la nit al dia passaven a ser directors, perquè el director antic era un batistiano… Eliminaren tot l’exèrcit, llevat un parell de militars que s’havien distingit a la lluita clandestina. La primera reforma urbana ja va posar que es pagàs només el cinquanta per cent dels lloguers. Després arribà l’ordenació urbana que establia que cada persona només podia tenir un habitatge a la ciutat i un al camp. Perquè et facis una idea… l’Havana, abans de la revolució, era com Bangkok per exemple, era “la cuna del vicio”, era Sodoma i Gomorra. Jo amb vint anys estava espantat. Hi havia barris sencers de prostitutes, la droga es venia pels carrers, la cocaïna, la mariuana, l’heroïna… A plena llum del dia, les dones anaven en pèl. Hi havia més casinos a Cuba en aquell temps que ara en tot Espanya, a cada hotel hi havia un casino. La degeneració absoluta… I tot això s’acabà, en funció del seu nivell de formació, les prostitutes es varen regenerar en un noranta per cent, taxistes, administratives… Vaig ser a Cuba fins al 67, fins que varen assassinar el Che a Bolívia. A mi em preparaven per anar a la guerrilla a Veneçuela, t’ho cont perquè ja és un secret desclassificat. En aquella època, cada setmana sortien dos veneçolans de l’Havana a Caracas per integrar-se a la guerrilla. Per anar de Cuba a Veneçuela, el trajecte era en avions britànics vells, perquè amb els avions russos no podien fer escala a Canadà. Amb aquests avions Britannia, sortíem de l’Havana cap a Halifax, a Canadà. D’allà, a Praga. A Praga ens donaven documentació nova, i amb aquesta documentació arribàvem a París, on ens trobàvem amb el Catire, un home ros que ens feia d’enllaç, un metge de classe burgesa però revolucionari total i que encara és viu. Allà ens donaven un altre passaport per entrar a Colòmbia. De Bogotà, per terra, via Cúcuta, travessàvem la frontera cap a Veneçuela. Quan vaig arribar a París l’any 1967, l’enllaç va rebre una ordre i ens va dir que s’havia suspès el nostre traspàs, perquè es va trobar un infiltrat, que per cert era amic meu. Gràcies a ell, anaven agafant tots els veneçolans que anaven entrant i els liquidaven.

Durant tots aquests anys havíeu viscut a Cuba, des del 1959 al 1967.

Sí, vuit anys. Vaig participar en tot, en totes les nacionalitzacions, vaig ser membre fundador de la milícia i dels comitès de defensa, tenc el carnet de combatent. Per ser combatent era necessari haver lluitat a Sierra Maestra o a la clandestinitat, i jo havia lluitat a la clandestinitat.

Vàreu conèixer el Che?

Vaig parlar amb ell tres o quatre vegades. Un fora de sèrie. Era molt seriós. Jo era molt amic d’un dels seus escortes. Li agradaven molt les dones com a mi, i de vegades sortíem de gresca, i em contava coses del Che, que era un personatge molt íntegre, tothom el respectava, era un home que d’aquests que cada mil anys en neix un. La millor prova és que la seva coherència va arribar a tal punt que va anar a Bolívia a dar la vida, quan no feia falta perquè ell ja tenia un prestigi i una història per quedar a Cuba, que era ben necessari.

És cert que hi hagué un distanciament entre Fidel i el Che?

La primera prova que això és fals és que la seva família sencera viu a Cuba. I hi ha una altra cosa molt important, que és el llibre del Che. El Che va desaparèixer l’any 1966 de l’escena pública cubana. Hi havia molta rumorologia. Jo mateix no sabia què havia de pensar. Aleshores Cuba va filtrar a la CIA que el Che era mort, per crear incertesa. Els Estats Units, aleshores, feren córrer que hi havia hagut enfrontaments entre Fidel i la revolució cubana. De cop i volta, es convoca un míting multitudinari, que jo hi vaig anar, perquè el Che havia donat senyals de vida. Havia estat amagat perquè es preparava per anar a Bolívia, es va caracteritzar com un empresari de setanta anys, calb, gras… El Che no va donar senyals de vida fins que va ser a Bolívia, i des d’allà escriu una carta adreçada a Fidel, en aquesta carta ja veus el respecte que hi havia entre ells dos. En aquella plaça hi devia haver un milió de persones i el noranta per cent ploraven… (s’atura de parlar) Perdona, m’he emocionat un poc. Després, el Che, durant l’any que va estar a la guerrilla, va escriure un diari, un llibre. Quan surt aquest llibre, el govern bolivià es va apoderar del llibre, concretament el ministre de l’Interior, Argüelles. Agafà el llibre i se’l guardà. Com que no apareixia res, la CIA va fer un dietari que no tenia res a veure amb aquest… Aleshores, Argüelles, perquè dins la dreta més recalcitrant pots trobar gent honesta, va fer arribar el llibre, el diari real, a Cuba. Aquest llibre torna a demostrar el respecte que es tenien Fidel i el Che.

Què féreu després de no poder sortir de París cap a Veneçuela?

Vaig quedar alguns mesos a Brussel·les i després vaig tornar cap aquí. El 1971 em varen detenir. Vaig estar incomunicat gairebé un mes. Quan m’amollaren, el jutge, que es veu que era bastant progressista, em va dir “al·lot, desapareix d’aquí perquè et faran la vida impossible”.

Per quin motiu us havien detingut?

Això és de pel·lícula. A la plaça Major hi havia un bar que hi solien fer futbol i jo de vegades hi anava… Un dia, a les notícies, hi sortia Cuba, imagina’t el que deien, i jo en veu alta vaig dir “quina mentida, quins fills de puta”. Quan vaig arribar a ca meva vaig trobar a la porta dos individus, i vaig pensar i vaig dir “aquests dos, no sé per què, pareixen policies”. Arrib a la porta i ja m’escometen: “Usted es Bartolomé Sancho? Haga el favor…”. Qualcú m’havia acuat. Durant una setmana o dues m’interrogaven cada dia, al calabós, al soterrani. La pregunta que em feien era “qui era un tal Carmona de Canàries”, i jo no hi tenia res a veure. Al cap d’un mes m’amollaren…

Rebéreu un bon tracte?

Psíquic no, però no em varen pegar. Era molt humiliant, t’amenacen, amenacen la teva família. Jo tenia un cosí que era comandant d’artilleria, Miquel Febrer. Tenia certa influència i ma mare el va anar a veure. Ell no era franquista, encara que estigués dins l’exèrcit. Va moure qualque cosa i al cap de quinze dies m’amollaren.

Quin camí polític seguíreu?

Vaig decidir afiliar-me al PSOE, perquè pensava que podria fer una labor d’un partit més de masses… I és gràcies a mi que dins el PSOE actual hi ha molta gent que no són anticastristes ni antichavistes. Amb Felipe González i tota aquesta gent som antagònics. González, com a mínim, era un oportunista. Una persona antimarxista que s’afilia a un partit marxista, ja em diràs tu… Felipe, Bono… s’afiliaren al PSOE per aprofitar-se de la marca, i a través de la marca fer barbaritats i comandar i posar-se al servei del gran capital, perquè si el PP està a favor del gran capital, el PSOE és pitjor encara, perquè engana. González de perdre el congrés va dimitir de secretari general i però no se’n va anar del partit, es va tornar a presentar després de purgues i altres maniobres i va arrasar. Sortírem del partit, amb un centenar més de militants, i després de passar pel PASOC, fundàrem Esquerra Unida, amb Julio Anguita, però també me’n vaig acabar distanciant. Fa quatre o cinc anys, a través de Jaume Santandreu i de Joan Lladó, em vaig decidir d’afiliar-me a Esquerra Republicana. Els joves podeu veure Catalunya independent. Els únics que poden aturar això són els oportunistes que vendran i la quinta columna intel·ligent que ja són dins Esquerra Republicana esperant el moment per tornar arrere la història.

Tornem a l’any 1975. Fins quan vàreu ser a Mallorca?

Fins l’any 1990, que me’n vaig anar a Cuba, en un moment que ningú donava dos duros per Cuba, perquè era el moment de la debacle del socialisme… queia Bulgària, queia Txecoslovàquia. Però com que jo havia format part de la revolució cuba, dins mi em deia “no crec que Cuba pugui caure”. La gent em deia que era boig. Me’n vaig anar amb tota la meva família… (i treu un exemplar del Diario de Mallorca, on el tragueren en portada). D’allò fa vint-i-tres anys, i Cuba continua allà, no devia ser tan boig… I gràcies a Cuba existeix Veneçuela, i Equador, i Bolívia…

Abans parlàveu de defectes i virtuts de la revolució cubana. Quins són els defectes? I quines les virtuts?

Els defectes… després de la debacle del socialisme comença a sortir certa corrupció, la quinta columna agafa força… pensa que Cuba queda totalment tota sola. Ara amb Rússia hi ha una relació bastant bona, però amb temps de Ieltsin els russos eren pitjors que els americans. Amèrica Llatina eren rabiosament anticastristes… Fidel va dir “resistir és vèncer”, i va tenir raó, perquè gràcies a aquesta resistència avui Cuba té un prestigi en el món i sobretot a Amèrica Llatina que no havia somiat mai. Lula mateix ha estat a Cuba ara i diu que l’obra global és meravellosa. I Cristina d’Argentina, igual. Et parl dels més moderats…

S’ha conegut a Cuba l’arribada d’Obama a la presidència dels Estats Units?

Obama havia fet certes promeses, però fins ara no n’ha complit cap. L’única cosa, que els cubans residents als Estats Units poden viatjar més a Cuba. Ara, d’aixecar el bloqueig, res de res. I per què has de prohibir que els americans vagin a Cuba. Si els americans té fe en les seves idees i estan convençuts que tenen raó respecte de Cuba, la millor forma de derrotar la revolució cubana seria aixecar el bloqueig i permetre que tres o quatre milions d’americans entrassin a Cuba cada any i menjassin el coco a tots els cubans. I per què no ho fan? Perquè saben que el tir els pot sortir per la culata, perquè saben que a Cuba li entrarien molts de doblers i que amb doblers més complicat ho tendrien per derrotar la revolució.

Què els diríeu als qui diuen que no hi ha llibertat a Cuba?

Jo som partidari que els quatre dissidents que s’han fet famosos els emplaçaria a un debat a la cadena pública cubana, perquè si no els dónes entrada, els dónes ales. Ara bé, de llibertats n’hi ha moltes, des de poder-te divorciar o no, avortar, conviure amb qui vulguis, casat o no, llibertat religiosa total, a la mateixa escola hi va el fill del ministre i el teu fill… Si jo a Cuba veiés que els fills de ministres tenen una escola especial…

Educació i sanitat pública per a tothom?

Evidentment, i no hi ha diferències. Només hi ha un o dos hospitals amb més avanços, però també hi pot anar qualsevol.

I la universitat també pública i gratuïta per a tothom?

Sí, sí. A més d’això, també és molt important el repartiment de la riquesa. Una societat que permet que un sol home acumuli mil apartaments i que un altre sigui desnonat no és una societat democràtica.

L’estat dóna habitatge a qui no en té.

Efectivament, i la pagues en funció del teu sou. I paguis o no paguis, saps que mai no et desnonaran.

Hi pot haver gent que tengui tres cases, quatre cotxes? Com es gestiona la propietat?

Només es pot tenir una casa a la ciutat i una casa al camp. La diferència és que pots tenir la casa més bona o més dolenta, però només una casa. I en contra del que molts diuen, no és cert que les cases bones siguin dels membres del partit, al contrari, els qui tenen cases bones són els corruptes.

A Cuba no hi ha bancs?

Sí, però és de l’estat, no hi ha cap banc privat.

Les explotacions naturals…

Totes són estatals. Ara es comença a ser flexible en petits negociets, i hi estic molt d’acord, perquè l’estat no ho ha de controlar tot, són massa maldecaps. Mecànics, petits pagesos, comencen a fer feina pel seu compte. Si a Cuba l’haguessin deixada respirar avui s’hi viuria beníssim.

Com veis el tractament que reben Cuba, Veneçuela o Bolívia a la premsa d’aquí.

Jimmy Carter ha dit per activa i per passiva que no hi ha cap lloc on les eleccions tenguin tanta credibilitat a Veneçuela. Chávez ha guanyat desset eleccions, llevat d’una, que la va perdre per dècimes. El sistema electoral allà no pot fer trampa, ho diu Carter, que hi ha anat d’observador. Més democràcia representativa que a Veneçuela no n’hi ha. I això encara els romp més els esquemes, perquè Chávez, Morales, Correa guanyen jugant en camp contrari i amb l’àrbitre en contra. I això passa perquè hi ha bons líders i perquè la gent ja està farta. Els diaris d’aquí estan en mans del poder capitalista… I El País és el que fa més mal, perquè té l’aurèola de pseudoprogressista, i tanmateix està al servei del gran capital i de la CIA.

Quin futur veis per a la revolució cubana?

Jo som optimista, perquè el poble cubà no és beneit, té molta cultura, i té la cultura més important que és la política. La queixa del poble cubà no és política, és econòmica. I també pens que hi ha d’haver més llibertat i que es persegueixi encara amb més contundència la corrupció. La corrupció, igualment, es combat molt més que aquí. Allà es carreguen els corruptes, els tanquen a la presó, els degraden. No es permet, de cap manera, el que passa per aquí. Directors, ministres… pateixen cures d’humilitat si han estat corruptes. Raúl Castro mateix ja ha dit: “El pitjor enemic no és a Miami, ni són els dissidents, el pitjor enemic és aquí dins”. Això no ho sentiràs mai d’un líder d’aquí.

Quin relleu hi ha?

Carlos Manel. Un personatge que m’agrada. Ha estat ministre d’educació superior, una persona humil… sembla que el preparen. Fidel, fa set o vuit anys, a una conferència a la universitat que “des de fora, la revolució invencible, però si no som capaços de rectificar errors, combatre la corrupció, els nostres fills es poden carregar la revolució”. No hem de ser triomfalistes, ni ingenus. Si no som capaços de seguir els consells savis de Fidel… Si te’n vas a Cuba, de llibertat real n’hi ha més que aquí. Si el poble veiés que pel fet de ser del partit es tenguessin privilegis… Però això no passa. De vegades et trobes qualcú que despotrica de la revolució i després resulta que té un fill diplomàtic… quina contradicció no? L’obra global és la que és. Ara, això que diuen que a Cuba es cobren quinze dòlars cada mes… seríem més pobres que Haití o que l’Àfrica. Se’n cobren més del doble, i a més, has de dir que l’habitatge està subvencionat, hi ha molta gent que menja a la feina, que també està subvencionat… Si ho sumes tot, la vertadera entrada són 700 o 800 dòlars. Una bombona de gas aquí val dotze euros i allà val 30 cèntims. La bombona aquí val 40 vegades més. A casa gastam mig dòlar de telèfon, i això que la meva dona hi parla bastant. És ver que així i tot, és poc, però també és ver que hi ha un bloqueig. I també és ver que hi ha 45.000 becats de tot el món a la universitat, i 20.000 metges cubans a Veneçuela. Alguna cosa de bo ha de tenir aquest sistema. Un país que ha tornat la vista a més d’un milió de persones gratuïtament… On són ara els drets humans? Un ministre de sanitat noruec que va visitar a Haití va dir que “gràcies a Cuba s’estan salvant milers de vides”. Ara mateix a Amèrica Llatina ja no queda cap país que no tengui relacions diplomàtiques amb Cuba. Els Estats Units, en canvi, tenen Cuba dins la llista de països terroristes, quan Cuba és clau en les negociacions de Colòmbia i les FARC… I per què es fa aquesta negociació a Cuba?

Com veis la monarquia espanyola?

Hi estic totalment en contra, perquè no em sent representat, i perquè es corrupta.

En veis pròxim el final?

Sí. En quatre o cinc anys s’haurà acabat i Catalunya serà independent. Els joves us podeu anar preparant.

I la Unió Europea, què en pensau?

Si s’hagués fet com toca potser tendria raó de ser, però a mesura que passa el temps veus que sembla que la UE està feta a imatge i semblança del gran capital. Començaren donant bombons a la gent, i després tot això ha resultat ser una trampa. Mai hi havia hagut la riquesa que hi ha ara, i mai s’havia repartit tan malament. Ells ja sabien que tots aquests préstecs que es donaven als governs, i totes les hipoteques no es podrien tornar, i sempre amb l’objectiu de privatitzar-ho tot. I ara passen comptes de tot, mira el patrimoni que tenia Espanya, i ara no té res, no perquè l’hagi perdut, sinó perquè l’ha regalat. Aznar, Felipe González, tenen càrrecs als consells assessors de les grans multinacionals… Els fets canten. La UE sembla una obra d’art per consolidar el gran capital especulatiu.

Creis que hi pot haver resultats electorals a Europa equiparables als d’aquests països sud-americans?

Sí, perquè a Veneçuela passaven coses semblants amb els dos grans partits. En la mesura que els pobles vegin que PP i PSOE són “más de lo mismo”, canviaran de parer… Aquests partits tradicionals estan hipotecats, són corruptes, tenen coses per amagar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s