“Em clavaren el cor a la xarxa del somier”

on

esquelet

Sempre m’ha torbat una temor estranya quan he volgut escriure sobre la poesia de Lucia Pietrelli. Els seus llibres inquieten, trasbalsen, remouen. Ja sé que ho he dit d’altres, però ho repetesc ara: la poesia de Pietrelli és autèntica, perquè està escrita des de més endins de l’ànima. El seu darrer llibre, per ventura ens dóna la clau d’aquesta pregonesa. Més enllà de l’ànima, del cos, del cor. Més enllà del cervell. Potser des de l’esquelet. El volum, inclòs dins la nostra admirada Biblioteca de la Suda, va merèixer el Premi Benet Ribas de Poesia, 2012, en el marc del XLVIII Premis Recvll de Blanes. Ens felicitam que la veracitat poètica s’enfili més enllà de capelletes en algun premi, per escadusser que sigui.

Però no hem vengut a parlar de premis, ni de paper, sinó dels ossos que conformen aquest esquelet poètic de Lucia Pietrelli. El llibre està dedicat a l’escultura Dur de vers, de Xisco Perelló Manresa, reproduïda en forma de fotografia en el frontispici del volum. L’escultura té la forma d’un llibre obert travessat per un bucle per un filferro cíclic i lluent, enlluernador sobre el rovell de la planxa. A partir d’aquí, després de citar Andreu Vidal (tan admirat també dels seus companys de generació), Esquelet es descompon en quinze anatomies d’ossos i cossos, de dubtes i conviccions, d’alens i ofecs, d’angoixes i desficis, delers i versos. Uns versos que, tot i la càrrega de què els dota Pietrelli, no són capaços d’encabir allò palpable: “Les paraules es queden massa lluny de la matèria”. Una vegada més la poesia viu la contradicció de ser l’única capaç de fer romandre allò viscut en un paper, i tanmateix no deixar més que tinta escampada, mentre la història passada se’ns esfulla entre les mans. Ni per tocar, serveixen els mots: “Les paraules es queden massa enfora del tacte”. Així comença el poemari, com advertint-nos que les lletres damunt el paper són només el segell que marca la data de caducitat de la vivència més intensa, i més eterna.

Si cercàssim un substantiu que sumàs i multiplicàs i fes créixer l’Esquelet de Pietrelli, trobaríem potser, el de “corporeïtat”. I un adjectiu? “Caduca”? O tal volta “perdurable”? No és gratuït l’esquelet del títol. Lucia Pietrelli sembla voler arribar a allò més perdurable, despullada de tot, del cos sensible, del cor sensible, del cervell i de l’ànima. Els ossos, que tanmateix també seran pols un dia, perduren. Com potser perduren també les ungles, i les dents, els queixals, (“Et compto les dents”, “mentides d’ungles deficients sobre la fusta amarada dels cossos”) tot d’elements que ara i suara rebroten dins l’ambient putrefacte del record adolorit. El dolor, qui sap si nascut de la candidesa del viure arreu, sense encletxes ni dubtes, derivat, sens dubte d'”el perill de la innocència”. La destrucció o l’amor, que deia aquell: “Darrere d’un pit s’entreveu el mecanisme del batec bleixat. El batec, no el cor. El cor no hi és”. Com pot bategar un cor que no hi és? Pietrelli s’endinsa amb elegància corprenedora per un viatge surrealista i és capaç de donar explicació i resposta a la pregunta: “Em clavaren el cor a la xarxa del somier. S’oblidaren que tenia un costat accessible talment un mirall esgotant-se en un desig de gel”, i ara, després de tot allò, sabem que dorm “sobre un òrgan que batega sang”, clavat al somier.

Ja veu l’amic lector que l’ocell negre del desengany plana al cel enteranyinat d’esquelets: “La teva boca plou dol avançat”. I només hi ha dol si hi ha desig, i passió, i força: “El pol·len trepitjat: una mordala vegetal: encara tinc la força de foradar”. Abrandades ganes de viure, apassionada intenció d’aprofitar cada racó de l’existència: “Ens farem omnipotents, sacsejats per l’operació feroç de viure” (animal). I una por indòmita, un convit a la passió caduca i al record permanent, a la mitificació de la vivència sadolla: “Ara que tu adorms color i dolor ara que jo respiro parpelles futures. No, mai no diguis amant. No reptis el gerundi”. La trobada de la carn, capaç de perfer l’eternitat, és també la constatació de la caducitat: “La fusió ablanirà l’etern”. I aquella bella manera de descriure un bes apassionat, excessiu, absolut, transcendent, més enllà del tacte de les pells, elevat on hom no sabria concretar: “El glop de saliva que compartíem era l’eufemisme privat de la inundació”.

I la seguretat de la improvisació, del viure al dia, sense hipoteques, ni compromisos, sense savieses preestablertes, aprenent a cada caiguda com cal tornar caure: “L’arrel corcada batega dins la mandíbula: mai no menjarem saviesa”, així, arrelats dins l’escalfor permanent (“els vius es descobreixen en la falta de fred constant”)

Aquell anunci del dol no pot fer més que guaitar pel balcó del gratacel, abocat al vertigen de viure: “Qui tindrà més por?”. Cadascú fa del seu passat el que pot. Alguns se’l mengen fins a la darrera engruna que en queda damunt la taula després de dinar. D’altres l’enlairen com una miloca que fan volar sense desprendre-se’n mai. També en trobareu que se’l carreguen dins un sac, a l’esquena, feixuc, malbaratant dorsals i ànimes: “Tens un penjat a l’esquena”, per reblar que “tens una natura morta a l’esquena i no ho saps”. L’altre, el qui viu des de la inconsciència del pes que arrossega, sap que no té mai fred, però no sap per què: “Qui t’explicarà per què mai no tens fred?”. El misteri del penjat sembla centrar a partir d’ara la relació del jo poètic amb l’ésser estimat, s’interposa un dolor estrany, una voluntat de cercar un àngel, o un dimoni o un ocell, una lluita de la carn contra el passat, del present contra la inconsciència: “Beso els ulls del penjat i creus que et busco les costelles, que no accepto l’absència de les ales, de la cua, els pèls”. I tot plegat, allò que podria ser un esclat de llum, esdevé penombra fixadora de la vivència, eternificant i vivificadora, però fosca: “No fa temps, fa ombra”, perquè ens cal viure des de l’essència, i no des dels fets, tan superflus sempre: “No fa, és”.

La mentida, però, i l’engany: “No és, enganya”. La falsedat i el desencís, capaços de derrotar l’ànima més segura: “Em creia badar les cames d’unes tisores i no deixar-me doblegar mai”, aquella invencibilitat de tornar vells només dins el llit, a cada petita mort: “Perquè som vells al sanglot del llit, a l’olor de la paret”. El jo poètic, ara vençut, derrotat per l’engany, s’havia trobat a si mateix propietari del seu destí, amo dels seus camins futurs: “Em creia modelar una muralla als dits, em creia gravar el mapa que dirigeix els sentits i no deixar-me mai mutilar” obstacle insalvable, jo? propietària del destí. Conscient ja de l’engany, perfora el camí de l’evasió cap a l’hades dels desenganyats, i talment una Eurídice amb la bellesa violada per l’esguard de l’impacient Orfeu, “fugia descalça amb els peus de marbre”.

I què volem? Viure al dia, créixer i caure. I en haver posat un genoll en terra per aixecar-nos tornar a travelar, però sentir-nos amos del que vivim, sense pigmalions que ens esculpeixin la voluntat: “Vol envellir amb totes les dents, cerimoniosa, sense orfebres, sense deus, envellir sola, gelada, dins del cos”. Envellir intactes, tot aprofitant que “l’esquelet pateix una desparició lenta”, que hi serà sempre, fins que no hi serà. Viure per a un mateix perquè “no hi ha mort per a qui s’esvaneix amb les alenades d’un altre”.

És així que “amb la temptació de voler”, hom s’anima a viure a l’expectativa, pendent sempre de la grandesa que li haurà d’arribar: “No hi ha mar per a qui ja es cobreix amb onades de saliva, no hi ha immensitat espai vellesa possible per a qui es lliure fora temps a un mirall tort mancat de vidre”.

Amb una imatge molt sexual, molt de mascle i femella, Pietrelli escenifica l’esclat d’un espiral finit, separador d’aquells cossos que durant un temps foren un de sol: “L’aparició del teu cos a l’eix de la meva forma: la força centrífuga”. Des del buit llunya, el jo poètic sent ara com “un calfred m’astora l’espai del ventre. Encara tinc un cony, no he crescut. Si no em faig créixer el buit, solco el seny, rego l’entrecuix, com et penetraré? Tinc el somni de membres esmolats per treballar-te la força, la línia, la forma”, esdevinguda Pigmaliona capaç d’esculpir, de decidir, de comandar el seu destí i, qui sap, el de l’altre.

Esquelet es clou amb dos epílegs, un d’Antònia Vicens i un altre de Pau Vadell. Us deix dues frases de cada un. De Vicens: “La tinta no t’ha servit per tapar la ira dels seus versos” i “llambregades a la recerca del domini del plaer”. De Vadell, “volem caminar impunement per aquesta vida de fissures que ens pren l’alè” i “ja domines el plaer”. Em crida molt l’atenció que ambdós autors parlin en els mateixos termes de “domini de plaer”. Era aquesta la voluntat catàrtica de la poeta Pietrelli? Aprendre de trescar els camins del gaudi, tot eixarmant les voreres del dolor anunciat?

Per als benaventurats que ensopeguen sempre amb la mateixa pedra.

 

One Comment Add yours

  1. somier escrigué:

    Bon relat. Enhorabona per el blog.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s