Batecs de dona forta


abraçada

Hi ha coses d’estar amb una dona que, sense saber com, et romanen ingràvides dins la nebulosa de l’ànima. A mi, per exemple, m’agrada quan m’hi puc abandonar, acollit entre els seus braços, tot donant-li l’esquena. Condormit com dins un bres, el fresseig dels seus dits ran del coll, com un imperceptible alabatre de papallona, em fa caure dins el somieig. Amb la mà, puja i baixa de l’orella fins al tors, per l’aixella i el pit, com si em volgués treure una nota greu que li digués t’estim, o vine. Lluny dels tòpics, som jo qui ara se sent agombolat, fremit per l’altre braç tibat com un arc que em tresca els regruixos de l’ànima mentre jo estir el coll com si cercàs allargar la carícia musical. És ella qui marca el ritme de la meva melodia. Les meves pipelles sorrudes ventegen, remouen l’aire per indagar el seu perfum de dona ferma. Abaix l’esguard amb un escorç i obr els aranells per flairar la humanitat de l’aixella humida i nua. Del pit em surt un lament que vol ser sensual, sintònic amb els seus batecs de dona forta, acompassat com una dansa de llibertat. La meva esquena ampla es deixa fregar pels pits vestits rere un tul foscant, transparent, insinuador d’uns mugrons serens i atents. L’escot generós i discret alhora em fa dringar, harmònica, tota la caixa. Les seves cames lleus contrasten amb la fermesa dels genolls, també petits però rotunds, capaços de subjectar-me amorosos i fer-me cantar dins la confiança de qui se sent amarrat a la idea volandera d’un compàs. Jo hi estic abandonat, però ella, amb els peus de puntes, em sosté i em fa ballar com una ona tranquil·la dins un llac de primavera. El meu coll tothora acaronat vol vinclar-se cap a ella, imaginar-se el secret del seu sexe reposat, entreobert com les cames vestides amb les mitges negres. Sacseig una mica el cos, les costelles, talment com si li cercàs la clau del sol, la llum que s’envola d’entre els plecs suaus que formen les cuixes en trobar-se amb la pelvis. S’eleva el pont meu i es tiba la corda volent ser pessigada, resseguida completa, fregada per la seva crin d’albercoc olorós. Li cant a l’orella, li resson dins el pit, mentre n’intuesc el rostre seguint el meu ritme, i la meva melodia. Tenc ganes de girar-me, de fer-la volar, de ser jo qui l’emmeni per les cordes de la meva música cap a l’èxtasi estètic de la nostra simfonia del tacte. Tenc ganes de girar-me, de ser jo qui l’agomboli, d’aguaitar el que fins ara només he pogut intuir.

Tenc ganes de girar-me mentre em plany dins els seus braços, mentre plor als seus genolls, mentre s’irisa el coll meu amb les carícies i ressona el pit quan l’acarona la crin tersa del seu arc. Plor la sort de no ser un home. Agraesc la música de ser el seu violoncel.

6 Comments Add yours

  1. Bernat Nadal escrigué:

    Batec creatiu:
    a música, especialment el violoncel, desperta els sentits, emociona, ens trasllada allà on voldríem ser i ens pot emocionar. En aquestes ocasions, se sol dir que té poesia.
    En el cas del teu article-poema, el violoncel (mig estri-mig home) s’ho passa bomba.

  2. montse escrigué:

    guaaaaapo… gràcies Toni!

  3. Catalina Riera escrigué:

    sensual,discret….bellíssim

  4. Catalina Gayà escrigué:

    Mmmm preciós el teu escrit d’avui….gràcies

  5. Quin gust llegir-te, un text preciós, Toni!

  6. Joan escrigué:

    Molt bé, Toni. Tant, que a partir d’ara no serà fàcil evitar els pensaments libidinosos en un concert amb una violoncel·lista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s