I enguany que no hi havia majorettes?


P1060505

El menjador amb mobles de fusta fosca roman intacte durant tot l’any. Avui, però, aquell ordre sagrat, de ressonàncies tel·lúriques, és remogut, com cada any el primer diumenge de juny. Tornen. Compareixeran. Seran aquí d’un moment a l’altre. Els traurem les cadires. Les del menjador, folrades de vellut vermell, o les de la galania, d’escai més modest, o les de fòrmica de la cuina. N’hi ha qualcun fins i tot que les ferma amb una corda de pita, no fos cosa. D’altres, aprofiten l’alçada del passeig per fer-hi una tribuna amb coixins i cadires. Dues filades. Tres estrangers observen l’estampa de l’alamera endiumenjada de cadires buides, atònits davant l’espectacle. Però ja se’n sent la pudor. Arriben. Els treim les cadires perquè seguin tranquils en el dia tan especial que ens abdueix cap al rebost de la floridura i la pudor de resclosit. Deixen els audis i els pàtrols a l’avinguda paral·lela, o al decadent carrer del Barracar, i en esbart putrefacte caminen altius per la Fe, tan seva, per l’Esperança, tan nostra, per l’Amor, absent tan sovint. I vénen, els zombis nostres, mudats, amb els ulls plens de mosques i la clenxa feta. Amb les gleves seques als narius i les cuques molles de l’especulació i el bandidatge entre els dits dels peus calçats dins sabates negres i lluents, ells; dins talons impossibles, elles. Combreguen només un pic a la vida, ja, però creuen en i amb la fe dels doblers i l’arrogància. Es muden. Es pinten les ungles per tapar les mosteles perennes del voler ser. I ja són aquí, amb les aixelles humides i l’espinada regalimant sutge, tapats de roba podrida.

Ja són aquí, entre nosaltres, i celebren el seu dia mentre aplaudeixen i riuen amb les dents grogues i saluden les filades de companys de zombiatge assegudes a l’enfront, criatures d’un món esbucat. Ja se senten els tambors. Ja s’hi veuen les banderes impregnades, arrapades al passat ranci que veneren. Cornetes i tambors amb estètica indissimuladament militar, nins lobotomitzats marquen el ritme de la marxa mentre els més grans bufen les cornetes davant el deliri de la multitud que mira amb les conques buides. Ja s’acosten les carrosses. Papallones i flors. Abelles i vespes. Els colors pastel empastissen l’atmosfera. El verd, i el taronja. El vermell, i el blau cel, també. Fa mesos que els pares dels infants “fan carrossa”, es desviuen i s’esforcen perquè els nins puguin participar en un acte de comunió, de poble. Un esdeveniment que consolida valors, que fa ser els manacorins com són, així, bufes i podrits, arrogants i orgullosos, egoistes i competitius, amants dels doblers, campions del voler ser. I així, és clar, volen els seus infants, perquè siguin com ells. Ja és aquí la primera. La primavera, les margalides i les abelles i els ocellets. Els pares, vestits de tomàtigues de ramellet, escruten entre el públic amb rialla descomposta, pregant al seu déu de comunió anual, de no ser identificats sota la fressa fora temps. Són el cabrum. N’hi ha d’altres de “més importants”, que desfilen sense fressa, amb planxades camises i pantalons de trenc perfecte, mostrant que són ells els de la idea, els brillants enginyers capaços de reproduir en pasta de paper imatges de Disney o del valuosíssim patrimoni arquitectònic de la vila, preservat des de sempre fins a la darrera pedra. Els infants, enfilats damunt la carrossa, baden els ulls perplexos, indagant padrines dins el públic que criden totes alhora el nom dels seus néts. Cap és la seva.Un guirigall de crits s’endinsa dins els aparells auditius dels escolars, abatuts davant la munió de mans saludant. Resignats, tiren confeti, caramels i confits, a ferir.

No hi ha cadafal. Les autoritats seuen a peu de carrer per tenir bon accedir a la carrossa guanyadora i lliurar-los el trofeu, que exhibiran amb immodèstia indissimulada. Mosques vironeres escupen cucs. El zumzeig pestilent vicia l’aire. Les cuques molles ja guaiten entre els dits, cansades de tant de sotragueig, reclamant la fosca freda dels seus caus. Guaiten les rates de les clavegueres, atretes per l’olor dels doblers i la pintura de guerra. Se’n tornen per Guillem Planissi, o per Pere Llull, falangistes, herois de la porqueria, cap als audis i els bemeuves. El passeig torna a quedar buit. Només el confeti del terra i la pudor infecta de l’aire recorden l’espectacle fantasmagòric.

Les cadires tornen al menjador. I només una pregunta se sent llunyana des de dins la cuina, tota transcendència: i enguany que no hi havia majorettes?

majorettes

One Comment Add yours

  1. Lina Maria Riera escrigué:

    Aquest també és el dia per veure obertes cases que tot l’any has vist tancades, perquè ja no hi viuen. Els darrers dies hi has vist moviment, la madona que espolsava les persianes i esterenyinava les cadires, que no s’havien emprat des de les carrosses de l’any passat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s