Als vostres peus, senyora Poesia

on

P1060514

Tota nuesa és bella. Tota suggestió, més. Tota pell és tàctil. Tota paraula, més. Animal de costums, sec a la mateixa cadira de l’any passat. El vellut del Principal m’enforinya dins el record d’aquelles cuixes rosses i alç el cap per guaitar pel forat on em fugí aquell àngel espaordit per la meva al·lèrgia. Ni rastre de tot allò. Enguany, al costat, hi tenc una companyia diferent, més pròxima, sense tant de misteri.

Amb el cap lleugerament inclinat per amunt, se’m fan gegantins els poetes, drets davant el micròfon, erectes dins la penombra. I en primer pla, els peus. Les sabates que vesteixen, que calcen, que suggereixen, o que tapen. Les soles i els talons: el contacte amb la terra, calmós o amant de l’estrèpit. Electricitat que puja per l’artèria femoral, que enrampa el cor i s’enfila finalment al temple de les idees. Som a la festa dels versos i el mestre Mesquida ens recorda les instruccions talment un sobrecàrrec d’un vol fantasiós: “Armant cròtxets, badant cames, amplificant pavellons auditius, esguardant actius, eixamplant porus, obrint esfínters”. Ens arrepapam a la cadira? Ens hi deixam anar? Arrepapem-nos-hi!

“Erecta la identitat d’aquesta presència nostra”, canta el bruixot de Calonge, terror del Felanitx compost, paraula que muda, víscera omnipresent, batalla encesa, flor badada. Pau, peu, pau. Vadell recita sempre amb uns folis mastegats a la mà esquerra, perquè amb la dreta els impulsa, els diu, els dibuixa. A terra, peus ensandaliats, i aquells dits que només hi toquen amb la punteta, com si volguessin prendre fua i tirar el cos confiat dins la xarxa de paraules que debana el calongí.

I així, “perquè som solitud sense misteri, engruna d’univers de la matèria, bocí de la natura desgastada”, declama més introspectiu Andreu Gomila, amb les seves convers negres de cordons blanquíssims d’estrena, amb els peus gens discretament oberts cap a les llotges i els ulls trescant paraules.

“Les robes de la bruixa, ben molles, li venien balderes, i tenia tot el cabell atapeït, de tan mullat; tota ella regalimava aigua, però era formosa: era Helena”. La seva Helena, la de Serrat? O la de Pau Faner? El novel·lista menorquí ha tornat a publicar i a parlar de la guerra i a escriure amb aquestes paraules mesurades, calculades amb cura d’orfebre, col·locades talment tipografies de plom dins una impremta antiga. Bells mots per cantar la vida, els de Faner. La vida terrible i la vida feliç, la insidiosa i la ufana: “En un moment vaig aprendre tot el que un home ha de saber i ella devia aprendre tot el que ha de saber una dona, si és que no ho sabia ja; ens vam estripar la roba, vam entrar l’un dins l’altre, vam gemegar i els nostres gemecs eren més forts que els trons més poderosos”. Poderosos com els seus peus d’home que envelleix i trepitja fort amb aquelles sabates negres un pèl gastades, però segures, adustes i austeres, però sòlides.

“Infinita la carícia que ha de venir”, pens mentre veig enfilada en uns talons d’espart Anna Gual, amb cabells garçon, sofisticada però discreta, moderna però actual. Camina amb la por i el delit de viure, i com tots, té “pànic de xocar contra mi, de ser jo la pregunta i la resposta”. Ella, que es demana tantes coses i en vol viure tantes, se sent un Ulisses de mil Ítaques i es lamenta, o es felicita: “He estat viatjant tant que no sabré tornar a un sol lloc”. La mir, tota vestida d’algues, i pens: “No gosis dir que no em veus, que et prometo que t’abraço”.

També Marko Pogacar tria convers per calçar-se protegit per la barba balcànica del seu parlar eixut. El xiuxiueig palatalitzant de la seva llengua s’encomana al Principal, que escolta la música dels seus versos croats, ferotges i tendres: ” El món és l’enorme pedicura Milena, ella les esclafa amb mà ferma, ella canta o sole mio, les nostres urpes són bellesa macada, nua. L’amor és el nostre deute envers els morts”. I Pogacar no calla, i paga els deutes, estima i combat: “L’única cosa pitjor que el feixisme és el feixisme moderat”. No ho devia dir per nosaltres… que aquí de moderació en veim poca…

Sentim l’elevat transitar dels talons rítmics de Maria Victòria Secall, com si trempassin una codolada instal·lada damunt aquell gramòfon esbucat, temptat d’esvair-se: “Desaparèixer, ser les coses que mires”.  Pren ara el camí performàtic i mentre diu paraules que retronen es treu de la butxaca unes tisores i un ocell de paper: “Li tallen les ales, li tallen els somnis, li tallen la llengua, li tallen les cames”. I declama, clama, reclama, exigeix: “Aturem-ho!”

Més alegre, eixerit i sense perdre la compostura, empoltronat damunt unes xiruques del color de les carabasses, compareix Jordi Llavina. Demana més llum. Que es faci la llum, diu el profeta Mesquida. I la llum es féu. Estrèpit de fustes. Un cos infortunat xapa un seient envellutat del Principal millor que no ho hauria fet una destral. L’ànima humiliada rescata el cos del terra. Sé que se sent, dins el silenci i la fosca i la cadira trencada. Llavina, obedient, escolta el profeta Mesquida i obre les cames com Cristiano Ronaldo abans de tirar les faltes, apunta i dispara: “Tu estima amb totes dues mans la pell de la noia que jeu al teu costat. Posa un palmell damunt del seu pit nu. (En sents el cos i, més endins, el cor?)”. Com li agraden les mans a Llavina! “Semblaven fetes de pell de parpella, les seves mans de noia, sense guants”.

Com un baobab benigne de rama arrissada, compareix entre llampecs daurats Rosa Alice Branco. Sonoritats musicals del seu portuguès pròxim i entenedor. Botes lluents, cordons fluixos, gosadia poètica. Pau Vadell, mòbil en mà, la immortalitza dins una imatge digital. I ella, amb els dits i les paraules broda unes estovalles on “la fruita es podreix esperant”. Per si qualcú encara no ho havia descobert, Branco ens confirma una certesa indiscutible: “El llombrígol de les dones és ben bé el centre del món”. Podria semblar que la poetessa portuguesa ho diu i queda tan ampla, però, té arguments, calçada amb les sabates alades d’argent: “Tot això perquè les dones passen i el seu caminar mai no promet ni menteix. Simplement dóna”.

Amb l’empena descoberta, la sabata negra i el taló discret dins l’amplitud d’un vestit llarg, Leticia Luna camina serena cap al micròfon i demana més llum. “Sabeu que són les abraçades? En feis? Anau alerta, perquè us podríeu enamorar, o fer amics. Abraçau qui tengueu al costat”. I el Principal és ara el Teatre dels Abraçats, i jo pens en l’àngel de l’any passat, si fos aquí, avui, anit, amb la seva roba de punt, i les seves cames rosses, mentre m’abraç al meu veí de butaca. La poetessa mexicana se’ns mostra senseual i vehement dins els seus mots: “Per què, desconegut arribes i aixeques la meva faldilla m’obres la brusa i beses els meus pits clars amb una furia només imaginada pel cicló que arrasa els nostres camps?”. El públic aplaudeix Joan Manresa, que recitarà tot acompanyant-la amb el seu felanitxer d’os obertíssimes i eles lleugeríssimament palatals, i així l’home s’omple de goig, i la dona també. Acaben i bufen dins els llibres perquè volin els confetis com volen les clovelles d’una cançó qualsevol d’Antònia Font.

Amb ulleres de pasta negra, camina amb els peus empresonats dins unes sabatones amb forma de ballarines, però amb una micoia de taló i coronades amb lluentons a les punteres, Maria do Cebreiro, gallega, frescor diàfana, mirada clara. I tanmateix ja “sap com n’és de violenta la veritat”, perquè la poesia és dolor, perquè els versos només serveixen per constatar la utopia inabastable o el temps esvaït, mentre el present se’ns esfulla a les mans. No abandona la lluita, Maria do Cebreiro, i ho canta convençuda: “Però nosaltres no trucam a la porta del món per entrar-hi. Trucam a la porta del món perquè no dormi”.

Jordi Llavina repetia en el Festival. I també repeteix Kirmen Uribe, el basc de veu poruga i paraula transparent. Afable i pròxim, Uribe ens parla de les pigues, calçat en una bota de pell girada amb els cordons de color taronja: “Aquella que tens devora l’ull. Em bastava aquella petita Ítaca per construir-hi ca meva. I tu, generosa, vas dir: seran totes per a tu, si endevines quantes en tenc en total”. Comprenem in situ que l’euskera és una llengua amb forma de muntanyes i valls, de sons africats, de rotundes i harmòniques tempestes de consonants, una llengua viva que manlleva paraules quan li cal, com ara la “pizza” que es menjaven Uribe i el seu fill de tretze anys el dia que va néixer.

Només queda la cloenda. Unes sandàlies palestines, negres, humils, companyes eternes d’una roba de cànyom, ens planten Basem al-Nabriss. Home de pau, no és volgut ni per l’opressiva Israel ni per l’integrista Hamàs. Refugiat polític, és acollit pel PENCatalà. I ens parla amb una veu rodona com una ametla, com un festuc embetumat de mel, amb aquelles paraules que exposen aquell respecte suprem per l’ordre natural de les coses, aquell hedonisme insurrecte, aquell beure plaers allargassats damunt l’esquena del món: “El puput menja de la mà de la nena. Després d’uns breus instants el puput se’n va, i el palmell estès s’omple tot del color de la henna”. Però, alerta, perquè la paraula no mostra sols els colors, sinó un home revoltat contra el seu destí: “Cada dia caço l’ombra en els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo d’estar enfadat”.

Sortírem més feliços, més cantadors, més tendres, més sensibles, més vius. Sortírem plens de peus i de paraules. Plens de sabates per caminar. Avui em tornaré a calçar, verd esperança, cordons blancs de sinceritat, per volar, vambes alades que em cedeix Hermes gentilment. Volaré, avui, més viu, més gran. Crescut i convençut que tota suggestió és bella, tota nuesa més. Que tota paraula és tàctil. I tota pell, més. Gràcies, senyora poesia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s