Spelunca feminarum, desiderium delirii


virgili– Te dic que era així, aquella serviola!

L’amo en Biel estenia les mans clivellades tant com li donava l’envergadura dels braços per configurar la mesura del seu darrer trofeu de pesca. En sentir la mirada incrèdula de n’Andreu Sollo, les mans s’anaren acostant fins a assolir la mida d’un peix normalenc.

– Tanmateix, per gros que fos, estic ben segur que no te n’ha passada cap com la que em succeí a mi divendres passat.

– Conta, meam -demanà l’amo en Biel intrigat, cames eixancades, setet als morros.

– Vaig agafar el botet per anar a fer una volta per devers cala Varques meam si veia qualque conill.

– Vatuadéu, Andreu, ja no tens edat per segons quins jocs, tu -li retragué censurador l’amo en Biel, mentre reia pillastre per davall el nas.

– Es veu que els hipis encara no hi han arribat i creuràs que no en vaig veure cap, ni de prop ni d’enfora! Res, que calada buida, vaig allargar el camí i vaig pegar a cala Virgili. Però ja abans de voltar des de la punta de cala Pilota em va pegar una suor freda. Una calentor estranya havia fet baratar el color de l’aire. Els corbmarins i les gavines fugien del redol i un nigul que no era nigul dibuixava flames blanques com vergues de llamp. Feia un silenci que el podien tallar i la mar pareixia una olla d’oli bullent. La calor era asfixiant, però vaig decidir guaitar davall aquell nigulot enrampat i vaig accelerar fins a veure la cala. A la dreta, a la cova de les Dones, vaig veure-hi una cortina de fruites amb tots els colors del món i només un de sol. Me’n vaig tornar meravellat, vaig fer-me mar endins amb la barca i vaig plorar com un nin, com si aquell esclafit de bellesa m’hagués trastocat el llagrimer i l’ànima.

***

– A tu t’ho varen contar, però jo ja ho sabia -com si no volgués sentir la història que li volia contar en Xisco, n’Enees responia vanitós assegut a una taula del Twist davant dues canyes de cervesa gebrada.

– No m’ho varen contar, aquests ulls que te miren hi eren. Et promet que no sé què hi vaig veure. Hi havia mitja lluna i el cel estava estirat com una dona dins un llit d’estiu, plena de pigues, ple d’estels. El mateix dia havia fet un ruixat d’agost i l’aire era net, cristal·lí. Jo fumava en pèl damunt l’arena protegit dels moscards per l’aire eixut d’aquella nit profunda. Els peixos feien sonar l’escata. La mar s’agombolava dins la cala com una pell a una altra pell aquells vespres d’estiu que deixen passar la fresca. La remor de l’aigua m’endormissava i només el cant dels sebel·lins em deixondia d’aquella modorra enlluernada per la fosca. Feia dibuixos amb els dits damunt l’arena i vaig alçar el cap d’esma, com si volgués guaitar allà deçà l’horitzó. Quina llum tan estranya! Semblava com si els estels haguessin caigut dins l’aigua, com si el plàncton volgués volar dins l’aire de la cala. Un pam damunt l’aigua una boirina de mil colors s’engronsava al ritme de les ones mentre la lluna s’amagava darrere les mates de devora l’escar.

– Cala Virgili és màgica -refrendà n’Enees. D’on deu venir aquest nom de poeta clàssic? Quin misteri… -i s’enrojolava com un nin. Te’n recordes de na Dido?

***

Ja s’enrogia el mar amb els raigs del matí i, des de l’altura de l’èter, l’Aurora lluïa ataronjada en el seu carro de rosa, quan els vents quedaren, sobtadament tot buf s’aquietà i els rems s’afanyaren damunt la superfície immòbil de marbre. Arribaren a la cala entresuats. Havien partit dematí, però la mitja hora de caminada havia afeixugat els seus alens i els havia fet traspassar lleugerament de suor les camisetes tapades per les motxilles. N’Enees tenia aquella edat inconcreta en què els homes beuen gintònics i es vesteixen amb camises per fer els seus ventres elegants. Na Dido també tenia uns anys imprecisos, de quan les dones es tallen els cabells curts i compren un trepan per penjar quadres als seus pisos de dones independents. Es despullaren damunt l’arena. Ella duia un vestit de tiretes. Creuà els braços i s’agafà el vestit a l’alçada dels malucs. El va fer lliscar suaument per deixar al descobert aquella silueta femenina. En arribar a l’alçada dels pits, els mugrons que coronaven les sines s’elevaren així com els braços s’esforçaven per mostrar la nuesa de tot el cos. Un imperceptible escorç lateral del braç dret despassà el vestit del cap i el deixà a terra. Sense anar picada, la mar esquitxava l’arena després de deixar-se estimbar a les roques. En silenci, s’endinsaren dins l’aigua i es miraren somrients, alegres de refrescar-se en llibertat. “Vine”, li digué ell amb una mirada calculada. I nedaren cap a la cova de les Dones. A mesura que avançaven cap a la bocana de la cala, la mar s’embravia i ella, atemorida pel misteri, dibuixava inquietuds als ulls verdíssims, del color de l’aigua turquesa.

Ell es girà, la va cercar amb la mirada, i li va repetir: “Vine, no tenguis por”. Entraren per un passadís, mig nedant, mig ajudant-se amb les pedres i els caramells en formació. L’aire canvià de color. Ella movia nerviosa el seu cos petit i de tant en tant feria amb les mans els peus d’ell. Les ones els feien avançar i retrocedir alhora. “Vine, no tenguis por”, li repetia divertit. Amb una braçada llarga assolí una penya on aferrar-se per sortir de l’aigua. Li allargà la mà. S’hi agafà sense saber si la confortava més la seguretat de la mà forta o la solidesa d’aquella penya que els protegia de l’embat de les ones.

I vet aquí que aleshores Enees, del mar estant, albira un bosc immens. A l’entorn i pel damunt de les seves aigües, mil ocells diversos endolcien l’aire amb llur cant i voletejaven dins la forest. L’heroi decideix virar i dirigir les proes cap a la terra, i penetra joiosament en el corrent ombrívol del riu.

Dido somrigué en veure la meravella. De la roca estant podia sentir, ara ja tranquil·la, el vaivé de les ones, mentre davant tenia un mirall líquid que semblava tenyir-se de prodigi. La cova, amb una gran obertura frontal que deixava entrar raigs de mil colors, tenia la forma d’una caleta en miniatura. Penyes, arena i dos pams d’aigua quietíssima. Dido i Enees hi davallaren i s’assegueren dins l’aigua freda. Els seus cossos lliscants, amarats per la nedada, lluïen dins la cova irisada. Parlaven de coses. Allargaven la conversa banalment, entestats a retardar l’inevitable. De sobte, callaren tots dos. Un àngel baté les ales dins la cova. S’esquivaven la mirada, movien els maquets i les copinyes amb els dits dels peus, absorts els esguards, alats els cors. L’ull de la cova semblava una ansa ardent folrada de llévets brodats de fils vermellosos. Ell li posà una mà damunt la cuixa, que ella acostà a l’altra pudorosament. Es besaren. Les penyes cremaven, prenien el color del foc. Penyes esquerdades eren magranes badades. Els macs tapats de molsa esdevenien albercocs madurs i pigardosos. Un caramull de prunes de frare pintaven el to moradenc de les flames. Les caragoles de mar eren figues que transpiraven sucre rosat i llavors cruixents. Els cornets, gínjols cruixents d’aspresa i calfreds. Les copinyes, pomes madures de pell vermella. Una maduixa àcida madurava enmig de les cuixes d’ella, mentre ell amb un parpal feia palanca per esqueixar una síndria que vessava pinyols i aigua vermella. L’aire suava. Orbs dins la clarorada, els amants sentien només la urgència furtiva del moment, incapaços de percebre la meravella que es dibuixava dins aquella cova fruital de confitures dolcíssimes. Un tro sord esclatà dins el silenci només esberlat pels alens flonjos com carn de cirera. Se cercaren els ulls, sense estar segurs d’haver condemnat un gran amor, o d’haver salvat per sempre aquell esclat de passió.

– És com una pel·lícula -digué ella, amb la veu encara tremolosa. I es besaren humits.

Sortiren de la cova pel passadís, mig nedant, mig aferrats per les penyes. Defora, ben davant la gran diadema de fruites, els esperaven dos funcionaris amb banyador eslip negre damunt un matalàs inflable de matrimoni. “Aquí teniu” i els lliuraren, plastificats, sengles certificats d’eternitat, com si volguessin constatar la veritat del moment viscut: per sempre més perenne, i no obstant això, matèria permanent de l’enyor del deliri.

– Quin desastre, Enees! -digué ella, sense resignar-se a la veritat d’aquell certificat.

– Un desastre és un estel inexistent. I d’estels inexistents, no n’hi ha -respongué ell amb la certesa que l’astre d’aquell dia lluiria per sempre.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s