“Espriu escrigué poesia sabent que mai tendria ‘l’espasa de l’àngel’ que havia tengut Rosselló-Pòrcel”

on

Li agrada dir que és “un poeta que fa de metge”. Miquel Mestre (Artà, 1951) escriu des de fa més de quaranta anys i ha fet de la poesia, la literatura i la lectura la seva vida. En la seva joventut universitària va tenir la sort de conèixer Salvador Espriu, de qui parlam en aquesta entrevista entorn del centenari del seu naixement. Però la conversa s’enfila i d’Espriu, inevitablement, passam a la poesia, i de la poesia a la vida.

miquel mestreLa idea d’aquesta entrevista era aprofundir i ampliar el que feres no fa gaire a la seu de l’Obra Cultural de Manacor i parlar de la figura de Salvador Espriu perquè sabem que tens molt per contar…

Sí, sobretot perquè a l’Obra ho orientàrem com un recital poètic i tot allò biobibliogràfic quedava només espipellat. Per cert que ha sortit un llibre no fa tant, titulat Espriu transparent, que és la millor biobibliografia que jo he llegit d’ell. És molt completa, ho interrelaciona  més amb el moment polític, la relació de la seva família benestant dins un ambient republicà de Catalunya… retrata Espriu molt bé. Espriu va morir relativament jove, no havia complit setanta-dos anys encara quan va morir. Pareixia un home quasi bíblic, seriós, amb un posat adust i auster, sempre de gris, corbata negra tota la vida, ulleres de pasta negra, seriós, quasi no somreia mai, d’un humor molt càustic, sarcàstic. I a mi em va acollir molt bé, perquè quan ens coneguérem, que jo li presentava els meus primers poemes, va coincidir amb la mort de mon pare. I de la mort de mon pare va néixer el llibre Silencis, guanyador del premi Ciutat de Manacor, de l’any 1974, i és ben bé un cant per la mort de mon pare. Espriu es va oferir a prologar-lo.

Com hi entrares en contacte?

Nosaltres vivíem al Col·legi Major de Sant Jordi. Hi havia gent de totes les carreres i fèiem moltes activitats culturals. Férem un petit grup d’acció cultural amb César Estrany, pintor de Tortosa; Sánchez Robaina, gran poeta canari; Pere Estrany… Amb César Estrany tinguérem la idea de fer una exposició i acompanyar els quadres amb poemes. Pensàrem qui podria presentar-nos aquesta cosa. Un amic nostre de Tortosa ens digué que Salvador Espriu contestava totes les cartes, i li escriguérem, també li enviàrem qualque dibuix. Al cap d’una setmana rebérem una nota seva, amb una lletra d’imprempta, però microscòpica. Ens citava al seu despatx del passeig de Gràcia. Hi anàrem i ens trobàrem amb aquell home seriós, gairebé tètric… Però aquella exposició li va caure per l’ull dret. La férem a Barcelona, a Tortosa, a Eivissa i a Artà. Ell ens va fer una presentació, hi parlava de nosaltres dos, del seu temps universitari, quan conegué Rosselló-Pòrcel. S’ha de dir que en aquell temps Espriu ja era un home famós, reconegudíssim… Tota la moguda de Tàpies, Brossa… deixaven la poesia d’Espriu una mica de banda per ja coneguda, per ja sabuda, per poc experimental, i supòs que li va caure bé que dos joves reconeguessin que ell tenia autoritat per predicar cultura. A partir durant quasi tres anys i cada dues setmanes mantinguérem trobades. Ell també em mostrava poemes que feia i és així que vaig poder assistir a la gestació del llibre Formes i paraules, sobre l’escultor Apel·les Fenosa, molt interessant. A mi em va corregir moltíssim, em va exigir moltíssim, no em perdonava res. Poques vegades em proposava una solució, en tot cas deia: “Això, senyor Mestre, s’ho pensi”, sempre ens tractàrem de vostè. Però mai va dir, “pots dir això”. Però bé, em va fer espavilar, jo hi anava com a poeta amateur i em va fer conscienciar que la poesia també era un ofici de fer, una manera que s’ha de saber. Curiosament mor mon pare, jo escric Silencis, guany el premi Ciutat de Manacor, ell escriu el pròleg, i això, d’alguna manera, ja em va comprometre amb la poesia i amb l’escriptura per a tota la vida. Fa quaranta anys que escric.

Espriu mor dins la dècada dels vuitanta.

Sí, l’any 1985, el febrer del 85. Quan va morir vaig fer qualque escrit per a la premsa d’aquí.

Hi devia haver molta de gent que hi acudia a aconsellar-se com ho féreu vosaltres.

Jo hi acudia tot sol. Però sí, ell tenia tota una agenda estructuradíssima. Segons aquest llibre d’Espriu transparent, sí que hi havia gent que hi acudia més per qüestions polítiques, per signar manifestos, per la llibertat d’expressió, a favor dels drets humans.

Però no es pot dir que fos un Blai Bonet de Barcelona, en el sentit que rebia moltes visites de joves que hi cercaven un mestre.

Ell també era molt visitat, perquè duia moguda de teatre, sobretot amb Ricard Salvat, amb qui estrenaren Primera història d’Esther, Ronda de mort a Sinera, Una altra Fedra, si us plau, una altra Antígona que va escriure…, tot això amb Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany o Jaume Vidal Alcover, amb qui va coguionar la pel·lícula Laia, protagonitzada per Núria Espert i Paco Rabal. Vidal Alcover també estava molt pròxim a Espriu. Espriu als quinze anys ja havia escrit un llibre, Israel, en castellà. Quan entra a la universitat, en qüestió de mig any, tota la Universitat de Barcelona va saber que allà hi havia dos genis, un prosista, Salvador Espriu, i un poeta, Rosselló-Pòrcel. I tots dos es respectaven mútuament perquè cap dels dos es trepitjava terreny. Pràcticament, Salvador Espriu comença a escriure poesia des que mor Rosselló-Pòrcel, i escriu poesia sabent, com va dir ell, que mai tendria “l’espasa de l’àngel” que tenia Rosselló-Pòrcel, que era un poeta molt lluminós i Espriu, és un escriptor arisc, amb paraules dures, tot i que tenia una estètica molt personal, no fa cap tipus de preciosisme. Espriu escrivia poemes perquè quan mor Rosslló-Pòrcel, poc després morí son pare d’Espriu, que queda amb quatre germans per alimentar, i ell mateix es va posar a fer feina d’ajudant d’un notari. Per això ja no tenia la continuïtat que exigeix escriure novel·la, no es pot escriure una novel·la a estones, perquè repeteixes frases, has de tornar arrere… Quan tens el temps fragmentat escrius poesia, i així va arribar Espriu als versos. No va abandonar el teatre, ni la narrativa, però escrivia proses més breus, amb un llenguatge molt complicat per aquell temps. Les primeres coses que escriu en català no són en un català formalitzat, hi ha gent que li retreu faltes d’ortografia, però a poc a poc s’introdueix en l’estudi del català. Empra paraules raríssimes que, o són jueves, o són paraules catalanes difícils de trobar, però que les trobes a segons quins diccionaris, paraules també molt dialectalitzants, molt localistes, o de llenguatge caló, el llenguatge dels gitanos, que emprava molt. Fins i tot té una presentació d’un dels seus llibres escrita tota en caló. Supòs que li feia gràcia la transgressió del català normatiu. Així i tot, va enriquir moltíssim la llengua. De Primera història d’Esther es pensava que era impossible de representar per l’enorme complicació de vocabulari que tenia, i de fet la primera vegada que es representa, l’any 1946, els actors hagueren de fer una feinada fonètica per poder pronunciar bé totes les paraules estranyes que utilitzava Espriu, que sempre va tenir un vocabulari dur. Tal volta el que menys és el del llibre Les hores, que dedica a Rosselló-Pòrcel, amb una poètica més senzilla.

Parlant de Rosselló-Pòrcel, la relació literàriament va ser de respecte, però personalment va ser una relació intensa?

Sí. Quan Rosselló-Pòrcel arriba a la universitat ja sabia qui era Espriu, i sabia que escrivia molt bé. Espriu el troba molt jovenet, Rosselló-Pòrcel, segons Espriu, era “petit, lleig i ple de grans”, però li fa gràcia. Es respecten mútuament, i tota la seva colla situa cadascú on pertoca. L’any 1933 el ministeri de Belles Arts organitza un creuer per a joves universitaris de tot Espanya, entre els quals una germana de García Lorca. El creuer per la Mediterrània va durar un mes i mig. Es feren moltes amistats i aquí surt el nom d’Amàlia Tineo, que era mig xicota, d’aquells temps pulcres i puritans, d’Espriu i Rosselló-Pòrcel, que n’estaven tots dos mig enamorats. A l’enterrament de Rosselló-Pòrcel hi assistí molt poca gent, entre els quals Espriu, Tineo i Carles Riba. Quan Rosselló va morir estaven mig barallats, ells dos, per qüestions polítiques. Rosselló-Pòrcel era molt radical en els seus plantejaments. Espriu, menys, no oblidem que venia d’una família benestant, tot i que no es pot dir que amb els versos que ens ha deixat fos un home de dretes. Arguments contra la dictadura, contra l’opressió i a favor de la llibertat en trobam pràcticament a tota la seva obra. Primera història d’Esther, la primera obra de teatre seva, ja és una crítica del poder. No es pot dir que fos de dretes, ell era un home republicà. Quan el príncep d’Espanya va visitar Catalunya, a Espriu li demanaren si com a intel·lectual el voldria rebre. Ell va dir que no, que ell era republicà i no volia saber res de monarquia. Finalment el rebé Josep Pla.

Quina valoració en fas pel que fa a sentiment identitari, entorn de la relació Catalunya-Espanya?

La pell de brau va ser agafat per tot el PSUC i l’esquerra catalana com un himne de combat. Ell sempre va dir que era un poemari reconciliatori. El que vol ell és que no hi hagi guerres, i que el seu escrit sigui un pont de diàleg. En aquella època, anys cinquanta en plena dictadura, fins i tot parlar de ponts de diàleg era mal vist pel règim. Per tot això el llibre fou utilitzat com a eina de combat. I ell no ho veia malament perquè va signar molts de manifestos d’esquerres. I la seva signatura tenia un pes important. La il·lusió d’Espriu, a banda de fer egiptologia, era ser professor de la universitat de Barcelona. No ho va fer perquè la guerra li va tallar el projecte, i la mort de son pare, més. Espriu torna a la universitat trenta anys més tard amb un recital. Era un home savi, un il·lustrat total, sabia de tot: història antiga, història contemporània, energia atòmica… I era poc donat als focs d’artificis. A moltes coses deia que no hi aniria, amagant-se un poc darrere la seva mala salut, que era certa. Des d’una tuberculosi que va tenir als sis o set anys, va ser malaltís tota la vida. Hi ha un poema seu titulat “Mai més no podré dormir”, que el va escriure quan feia tres dies que no dormia, per la por que tenia que la malaltia li guanyàs. Curiosament, de tuberculosi mor Rosselló-Pòrcel, i curiosament la tuberculosi li afecta un ronyó als setanta anys, que és la primera causa de tot el seu procés de mort. La malaltia el va perseguir tota la vida. Mai va bravejar de bona salut, sinó tot el contrari. La veu d’Espriu va ser quasi de sibil·la, tenia un pes importantíssim. Quan jo el vaig conèixer ja havia estat traduït a vint-i-quatre idiomes. Mort Carles Riba, la intel·lectualitat catalana cercava un substitut, un gurú, que va ser Salvador Espriu, que no en va bravejar mai, perquè era molt auster en tot quant feia, i molt sarcàstic.

Molts de contemporanis seus s’exiliaren després de la guerra. Però ell va quedar. Per què? Com ho explicaries?

Passa una cosa que és un poc paradoxal. La família d’Espriu a Arenys de Mar va ser represaliada per la república, ca seva va ser envaïda i destrossada pels republicans. Dins la república la família d’Espriu, de dretes i benestant, era mal vista. Quan ve la guerra civil ell ja estava malalt. El que el limita més és la mort de son pare l’any 1940. Ell es queda amb quatre germans més que ha d’alimentar. Ha de pagar la carrera al que va fer de metge. Tot això el va limitar a quedar per aqu, perquè cal tenir present que venia d’una família de grans navegants. Un avantpassat seu es va entrevistar amb el tsar de Rússia. Eren homes de molt de món. Molts varen criticar els qui s’exiliaven perquè fugien del foc i els altres quedaven aquí a menjar morena. En canvi Els qui s’exiliaven criticaven els qui quedaven, i deien “nosaltres som els valents, que no hem volgut participar en tot això i hem partit”. La pell de brau està entre dos focs i per això es refugia en una gran metàfora sobre el poble d’Israel, i parla de Sepharad en lloc de parlar d’Espanya i de la golah per parlar d’exili, o el ieduhin en comptes dels àngels benefactors. La pell de brau no va tenir, segons ell, l’acollida que volia, ni va ser entesa com ell volia, perquè va ser manipulada per l’esquerra catalana, i per això va fer Llibre de Sinera, on es torna a confessar amb ell mateix, on es torna a trobar amb la seva estètica més elemental, i és un llibre que dedica a son pare, que era un gran lector i un erudit, i que aleshores ja era mort.  Això va fer que s’hi extremàs més en la correcció literària. És un poemari perfecte, tot de versos heptasil·làbics, final de vers mai paraula aguda, perquè sona massa explosiva per entrar dins un poema equilibrat, vaja, moltes trampes que sabem els qui escrivim. Sánchez Robaina, aquest amic meu canari, molt bon poeta, deia que Espriu, de molts anys abans, ja devia saber el que escriuria dins la vida. I si veus els passos que va hi veus una coherència. En tot i per tot xerra de la mort, que és el seu gran misteri, el seu mite, el seu tema, i la mort també entesa com a mort de país, de país català, la mort de Rosselló-Pòrcel, la mort de son pare, de sa mare, de les seves germanes, la mort seva… I no com a imatge bella, sinó com la senyora de la Dalla, que et pot segar en un moment, una mica com Sèneca, que diu que ara ets viu però pots morir en qualsevol moment.

I aquesta obsessió pel món jueu, per la càbala…

Curiosament pot néixer d’una beneitura. Quan era petit, a la casa d’Arenys de Mar, que era d’una tia seva, hi havia sis estampes que explicaven la història bíblica d’Esther. Es veu que de petit aquestes estampes l’influïren moltíssim i no debades la primera obra de teatre que escriu és Primera història d’Esther.  Es veu que tot això li va ficar aquesta temàtica dins el cap. El primer llibre que escrigué amb quinze anys ja es titulava Israel. En una de les primeres entrevistes que vaig tenir amb ell em va dir: “Vostè ha llegit la Bíblia?”. “Bé”, vaig dir jo, “n’hem estudiat algunes coses…”. “Vostè i jo no ens tornarem a veure fins que no hagi llegit la Bíblia com si fos una magna novel·la”, em digué. “Sí, senyor”, perquè el que em deia ell era paraula de déu. I quanta novel·la hi vaig trobar, quanta imaginació! N’Elies amb aquell carro de foc… És un llibre de llibres, i hi ha de tot, narrativa, poesia, teatre…

Per llegir Espriu ens cal tenir tots aquests referents?

Crec que sí. Hi ha poemes molt senzills que pots entendre de base. Però n’hi ha d’altres que si controles aquesta temàtica en pots treure segones, terceres i quartes lectures. I no sé traduït com deu sonar Espriu. M’agradaria veure com sona en francès o en anglès, perquè hi ha tantes paraules recercades que no saps com es podria traduir.

Amb tota aquesta càrrega conceptual i metafòrica, quin pes hi té la forma dins els seus versos?

La càbala sempre juga a partir dels deu preceptes per arribar a déu, que per a la càbala és el no res. La càbala la té molt present. Hi trobes el número 33, el 47… I ell sí que ho tenia en compte. Veus clucades d’ull, molts de detalls cabalístics, moltes paraules jueves. Hi ha també el buit del no-res final. Per a nosaltres sembla un aspecte negatiu, perquè veim el buit com la falta de plenitud. Però a l’orient el buit és la perfecció. El nihilisme d’Espriu és un nihilisme molt positiu, de plenitud, de fusió de contrari, ni buit ni ple, sinó tot el contrari, ni blanc ni negre, sinó més enllà. La mort és el final de la vida. Espriu sempre va dir que no era religiós, però anava a missa. I per què? Ell deia que perquè “és la millor obra de teatre que he vist mai i és la que fa més anys que està en cartellera”. No obstant això, sí que quan mor sa mare torna religiós. Diu que per fidelitat amb sa mare torna a ser religiós, torna a anar a missa. Era curiós que una persona republicana d’aquell temps fos religiosa, era una combinació complicada. Ell tenia uns referents republicans molt clars i molt fixos, no va rebre en Joan Carles quan era príncep. La llengua, per exemple, deia ell “que no me la toquin”, i per això rebutjava Pla, que escrivia en castellà. A Mallorca no es publica en català fins l’any 1952, per exemple.

Al Principat s’hi va publicar més prest.

Sí. Espriu publica Laia l’any 1937. I el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, l’an 1946.

Va ser candidat al Nobel, potser el de les nostres lletres que més a prop ha estat de guanyar-lo.

Fa cinc anys va venir a Palma Harold Bloom, el millor crític literari del món. Bloom, a la seva conferència, va dir que trobava imperdonable que aquest país no hagués donat suport a la candidatura del Nobel per a Salvador Espriu. La gauche divine de Catalunya li va donar suport, però Espanya evidentment que no. El proposaren per premi Nobel l’any 1968.

Qui el proposa? Com funciona això?

Ara funciona diferent. Depèn del PenClub de cada regió. A Mallorca al PenClub hi ha en Biel Mesquida. A mi m’ho proposaren, però no vaig arribar a formalitzar-ho. En aquell moment, la candidatura d’Espriu la va impulsar l’esquerra catalana, però també hi donava suport la burgesia industrial catalana. Però tot va quedar en no-res. És un poc també el que va passar amb Miquel Àngel Riera, que el va proposar el PenClub català. I això que nosaltres els mallorquins, malauradament, a Catalunya pintam molt poc. Qui hi ha pintat? Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, molt més del que ens pensam, i no entenc com Manacor no li fa un reconeixement públic com cal perquè va ser un gran savi. Ha estat molt poc valorat aquí, tot i tenir una obra interessantíssima, que inclou la traducció d’A la recerca del temps perdut, de Proust, que la va començar ell i la va acabar la seva dona, Maria Aurèlia Capmany. És molt bon poeta, té bon teatre, i això que Manacor és poble de teatre… També hi han pintat, a Catalunya, Baltasar Porcel, per això de la prosa…

Carme Riera?

Sí, ara també, indubtable, que fa el gran estudi dels Novísimos i de la generació literària del 50 (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater…)

Sembla més complex poder-hi pintar des d’aquí. Carme Riera o Vidal Alcover vivien i feien feina allà…

És molt difícil. I és clar, la indústria editorial de Mallorca, si ha de viure només d’aquí… és molt difícil.

Tornem a la qüestió del Nobel. Va ser formalment candidat o no hi va haver prou suport?

No hi va haver prou suport. Això és el que criticava Harold Bloom. Per Harold Bloom, Shakespeare ja ho va dir tot, i el que no va dir ell ho va dir Cervantes amb el Quixot, i així mateix posa també com a base la Bíblia, i a partir d’aquí anam deu escalons per avall. Ara bé, de Salvador Espriu, Bloom diu que té un corpus literari tributari d’un premi Nobel. I s’ha de dir que Espriu es venia poc. De vegades hi ha bons poetes que s’han sabut vendre poc, i d’altres que també són molt bons i al mateix temps s’han sabut vendre bé. Pep Lluís Aguiló, per exemple, ha contribuït a modernitzar el llenguatge i a més s’ha sabut moure bé en els cercles literaris de Barcelona. I de vegades la gran difusió si no es controla bé et trastoca una mica l’interior.

Creus que només hi haurà un Nobel català el dia que la nostra cultura estigui vertaderament moribunda o gairebé extinta, com va passar amb Frederic Mistral i l’occità?

Es parla que un futur nobelable català seria Pere Gimferrer, entre altres coses perquè podria tenir suport tant de Catalunya com d’Espanya. Gimferrer ha escrit molt ben escrit en català i en castellà, és un erudit, és un home de lletres… Tenir un Nobel català ens donaria projecció a tots els països del món. Tot i que n’hi ha que són més mals de trobar. De Kawabata només n’he pogut llegir un conte. De Ryunosuke Akutagawa n’he llegit quatre contes. De vegades hi ha Nobels que sí que ens sonen estranys. Però sí, el Nobel té aquesta intenció: si reforçam aquest home, reforçarem tot un estil de literatura. Un Nobel en català estaria molt bé i ara més que mai ens faria molta falta.

Quina vigència té avui l’obra de Salvador Espriu?

Espriu durant molts d’anys ha estat arraconat, com si el seu pes fes certa nosa. Parlam des que va morir fins fa poc. Ara, des de fa un any que va començar a aproximar-se el 100 aniversari ha tornat a ressorgir, se n’han tornat a fer estudis, s’ha revaloritzat com toca.

Per què hi va haver aquest arraconament?

És un poc la teoria Almodóvar. Per què Almodóvar fa un cinema aparentment banal? Perquè en un moment determinat diu: “Ja estic fart de la guerra civil, del franquisme i del victimisme, jo el que vull és que cantin dos boleros, que la gent vagi vestida de vermell i que facin boutades”. Evidentment això no té res a veure amb Espriu, però hi ha un moment que la democràcia el que fa és mirar d’alegrar el món, i Espriu, de qualque manera, era un defensor del victimisme envers el franquisme. I no ho dic en mal sentit, perquè malauradament varen ser tots víctimes del franquisme. Idò bé, en un moment determinat la poesia social queda arraconada, entre ells Gimferrer, que no fa mai poesia social. Tot aquest victimisme, quan ve la democràcia, queda un poc arraconat. En certa manera, té a veure també amb Lluís Llach, que quan arriba la democràcia ja no vol cantar, perquè considera que la seva feina ja l’ha feta. Espriu va passar de moda, i ara es torna a valorar molt i es reconeix el greuge d’aquests anys. Tot plegat m’alegra perquè sempre he estat molt espriuà. En una conversa amb el poeta Joan Margarit, molt bon poeta, el que més ven d’Espanya tot i escriure en català, però bé, fa una poesia melancòlica i molt humana, amb un llenguatge molt senzill, em digué Margarit: “Un temps ens dividíem entre brossians i espriuans, els brossians follaven, els espriuans no”.

També hi ha la contraposició entre Pere Quart i Espriu…

Sí. És conegut que quan Espriu publicà Assaig de càntic en el temple, per a molts el seu millor poema, Pere Quart li fa una rèplica on diu que ell no se n’aniria per res de la seva terra. La poesia de Pere Quart era molt irònica perquè era la seva manera de passar per davant la censura. I amb això també hi va jugar Guillem d’Efak, que ho feia perquè la censura no li tatxàs poema. Del meu llibre Silencis, tot innocent, la censura en va tatxar dos poemes. Record que férem una obra de teatre que es titulava A la altura de las circunstancias, un muntatge de caràcter rebel, pensa que visquérem la mort de Puig Antich, l’assassinat dels etarres, vaig córrer davant la policia com tanta d’altra gent. Vaig començar la carrera l’any 68 i la vaig acabar el 74, ja et pots imaginar tot el que visquérem. I res, que férem aquesta obra, en castellà, on hi sortia un pepot que podia semblar en Franco, o no. Em feren anar a Laietana, a la comissaria, a declarar. Va resultar que teníem un infiltrat de la guàrdia de Franco dins el col·legi major, i no ho sabíem. Un poc més i ens tanquen a tots a la presó. Aquest infiltrat es va arribar a fer famós perquè va participar a un atemptat terrorista fatxa, un tal… Juanito Bosch, li dèiem nosaltres.

Darrerament hi ha gent que critica la gran separació actual entre ciències i lletres. Antigament era molt més senzill trobar un metge, un químic, un arquitecte que tengués un potent vessant humanístic…

També s’ha de dir que les lletres durant molt de temps han fet capelles. Record que una vegada vengué Damià Huguet a fer una conferència a Barcelona. El presentava Joan Mas i Vives. A la conferència varen ser ells dos i dos que escoltaven. I quan vaig arribar em diu: “Ah, tu ets el metge que escriu poesies?”. I vaig contestar: “No, jo som el poeta que fa de metge”. Això s’ha trencat bastant. En Margarit és un cas especial. Ell és arquitecte… catedràtic de càlcul d’estructures. De vegades hi ha fets que t’impliquen en l’escriptura. En el meu cas, la mort de mon pare; a Margarit se li moriren dues filles, una a pocs mesos de néixer i una altra als trenta anys, invàlida. Margarit li escrigué el llibre Joana quan morí i jo crec que d’aleshores ençà escriu des d’aquest llibre. Hi ha moments en què l’escriptura és un refugi. Després hi ha altres poetes que t’ensenyen, com Gimferrer, que un poema no té per què ser útil. Segons això, si un poema és útil, és que és poc poètic. Escriure bé la inutilitat és una cosa que la poesia hauria de començar a advertir… En català tenim poques paraules planes, en tenim moltes d’agudes, i està mal vist que quan escrius en estructures més o manco clàssiques… -tot el que ha escrit Margarit està en decàsíl·labs-, amb hemistiqui a la sisena i a la novena… I és clar, tots aquests decasíl·labs seria criticable que acabassin en paraula aguda, i en català has de fer un esforç per trobar-ne… I això fa que el vocabulari català fins i tot en poemes actuals ja pareguin antics. Passa el contrari en anglès, un poema clàssic anglès encara pareix modern, perquè té un vocabulari més actiu, i el nostre vocabulari català té poca modernitat, i que consti que estim el català amb tota l’ànima. Tenim uns cànons que, com que ens hem de defensar, ho feim a ultrança… Per què no admetem l’article neutre “lo”, l’utilitzam a tot arreu… Per què no ho feim? No fa gaire llegia “l’altre no és gaire bo”, que podria ser “el otro” o “lo otro”. I per què no evitam aquesta confusió? Perquè ho hem de blindar, i per ventura ho blindam un poc massa. Les llengües són coses vives i tal volta aquest blindatge que tenim fa que el llenguatge no adquireixi la modernitat que a mi m’agradaria, perquè tot text en català sempre em pareix poc modern quan el comparam amb el francès o l’alemany… No sé si hi ha hagut aquesta modernitat en català… La modernitat d’Enric Casasses està més en la forma de dir-ho i de presentar-ho i el xou que munten, que no en el mateix vocabulari. Potser som jo que he de canviar, faig part d’una societat rural, visc a Artà, i potser ens falta urbanisme lingüístic, perquè Palma no deixa de ser un poble… Les grans urbs com Nova York o Londres tot d’una creen neologismes, pràctics, bons de dir, resumits… I crec que la mateixa subsistència del català ens fa ser un ou tancat per anar alerta a no espenyar-lo.

Parlant de Casasses, em fas venir al cap tota aquesta generació de poetes joves a l’entorn de l’antologia Pedra foguera que tenen l’oralitat com una peça clau de la seva poètica.

Sí, i hi estic d’acord. S’ha oblidat molts d’anys, l’oralitat. Un temps, que et publicassin un llibre, configurat lletra a lletra, era una meravella. Avui tot això s’ha facilitat molt. Les noves tècniques ens permeten dibuixar poemes a les pàgines, jo tenc un llibre, Arbre de mar, on hi ha pàgines transparents que per superposició et permeten llegir dos poemes en un. Tot això va jugar molt en contra de l’oralitat, perquè ens pareixia que l’oralitat era declamar versos, a l’estil Sarah Bernhardt, i ens pareixia operístic i antiquat. L’altre dia en parlàvem amb un poeta amic meu, Lluís Maicas, i dèiem que l’oralitat és importantíssima, perquè per cada llibre que jo venc i un altre llegeix, quan faig un recital són cent persones que et llegeixen. Avui dia la gent llegeix poca poesia, però li agrada molt escoltar-ne, que la hi donis, que la hi diguis, acompanyada amb música o no, amb un xou com fa en Casasses… El teatre permetria molta oralitat poètica. A Manacor mateix, a cada fira, hi ha un o dos espectacles poètics. Jo em moc moltíssims. De recitals en faig gairebé cada setmana. La poesia ben dita i sobretot fusionada, arriba a molta més gent. I si vols que sigui llegit basta penjar-ho a la xarxa i que ho llegeixin a Austràlia, amb traducció simultània, si vols.

Has parlat de la impremta, però avui sembla que ja ni és necessari imprimir. El paper està tocat de mort?

Aquesta pregunta ja la vaig fer a una reunió de poetes on es parlava de l’evolució de la poesia a partir de l’any 2000. En aquell moment encara no existien les tablets ni el llibre electrònic, però ja ho vaig plantejar. Varen dir mil coses, que si l’olor del paper, que si l’encant del llibre a les mans… Però la nostra sensibilitat canvia. Ara bé, de paper, per simple negoci, n’hi haurà tota la vida, però de la difusió que té un poema a la xarxa és d’una proporció d’un milió per u. És la mateixa batalla que amb la impremta. Primer eren els monjos els qui transcrivien i pensaven que la seva feina seria sempre imprescindible, i ja ho veus, la seva feinaes fa. El cert és que el poder de les editorials, que eren fins ara les que marcaven la línia a seguir, ha disminuït moltíssim. Com ha passat també amb els partits polítics, que s’han vist superats pels indignats a través de la xarxa. Un pensa que literàriament hi haurà molta més difusió per xarxa que no en paper. No sé en quants d’anys, cinquanta, cent, no ho sé. Hi ha processos que fan molta via. El cert és que ara el llibre electrònic està molt limitat, però la xarxa estava limitada a tema militar, i ja veus com ha acabat.

Quina és la relació de la poesia amb els doblers?

Bartomeu Fiol deia que la poesia era la germana pobra. Un amic meu pintor, Guillem Caldentey, ja mort, deia que només hi ha una cosa que fa més pena que els pintors sense èxit que són els poetes, encara que tengueu èxit. La poesia descarnada, entesa com a tal, és ver… Però ara mateix Maria del Mar Bonet ha fet un disc sobre Rosselló-Pòrcel, Antoni Parera i jo em participat en un caramull de poemes meus i d’altra gent que ell ha musicat… Poesia no és només el que entenem com a poesia escrita, hi ha molta poesia, hi ha molt de teatre que és poesia, hi ha molta cançó que és poesia. Despús-ahir, un metge amic meu em parlava de la poesia del grup Antònia Font. Quan parlam de la poesia hem de parlar de més coses. Hi ha pocs lectors de poesia, estrictament entesa, però hi ha molts d’auditors de poesia, té bona recepció, la poesia. Sovint els poetes críptics esmussen els lectors, i els escaliven de llegir altres poetes. En aquest aspecte, Joan Margarit fa tot el contrari, i si qualcú li compra un llibre, després en compra tota la resta. El cripticisme poètic, que intel·lectualment quedava molt bé, ha escalivat un caramull de generacions de llegir poesia.

De totes maneres, Margarit a qui sembla que han penjat la bandera de poeta nacional català, ha succeït en aquest paper Martí i Pol, que anava una mica en la mateixa línia…

Claríssim. I Martí i Pol també ja té la cosa fusionada, que va ser cantat per Lluís Llach, i aquí ja hi havia una intenció de publicitació, no de publicació, sinó de publicitació poètica que anava més enllà del simple paper. I aquesta fusió és molt bona. Pertot on vaig procur dur-hi música, per donar qualque respir al qui escolta la poesia. El llenguatge poètic té a veure amb els llenguatges actuals de la xarxa, twitter, on tens 146 caràcters per explicar una idea. Hi ha una economia de llenguatge, però ens hem de llevar rèmores antigues, hem de llevar cripticisme al llenguatge, llevar intel·lectualitat, per no haver de llegir poesia amb un diccionari devora, perquè això és el que escaliva la gent.

Per anar acabant, quin és el sentit últim de la poesia? Refugi, catarsi, autoconeixement, lluita?

Això serien utilitats… Autoconeixement i seducció. No parl de seducció sensual i sexual… Un text que escrius t’agrada quan et sedueix a tu mateix, i si et sedueix a tu mateix el veus capaç de seduir els altres. Seduir a compartir un pensament d’autoconeixement que ajudi un altre a autoconèixer-se. Si només m’ho permet a mi, no serveix. En Margarit diu que els poemes no són del poeta. El poeta escriu la partitura. Els poemes són de qui interpreta la partitura. La interpretació personal fa que els poemes siguin del lector que els llegeix, de la interpretació que en fa i del moment en què en fa aquesta interpretació. Hi ha poemes meus que encara em sorprenen, perquè un dia trob que diuen més del que voldria, o ho diuen d’una altra manera. L’objectiu final de la poesia és la seducció. I de vegades llegeixes un poema i n’estàs content perquè no saps què acaba de voler dir.

Neruda és un excel·lent poeta líric quan fa cançons d’amor, però tot d’una que entra en l’àmbit social…

…es perd. S’ha de llegir dins el temps que era… Hi ha poca poesia social de categoria lírica bona…

Però n’hi ha.

Poca. A mi l’Alberti que m’agrada és el primer. De Camilo José Cela, premi Nobel, jo en llegiré amb molt de gust La familia de Pascual Duarte, La colmena, i punt. I sé que si ho dic s’esquinçaran vestidures. Mira, em sap greu. Cristo versus Arizona no m’agrada gens, però gens. Amb Espriu parlàvem una vegada de Paco Umbral, que en aquell temps havia publicat una novel·la que es deia Il giocondo, i em va dir, “miri, senyor Mestre, mai ha de llegir ningú que no l’ensenyi. Si no és més bo que vostè, no el llegeixi”. Fàcilment deix llibres que veig que a la quarta o cinquena pàgina ja no s’aguanten. Els poetes tenim cosa de col·leccionista de segells, de col·leccionista de paraules. Ara estic dins el programa Veus paral·leles de la Generalitat. Som quatre poetes d’Eslovènia i quatre poetes catalans. Férem recitals a Barcelona, Reus, Vilafranca del Penedès, València, Mallorca, Menorca… Ara aquests mateixos poetes partim en correspondència cap a Eslovènia. Això són ambaixades culturals. Jo d’eslovè no en tenc ni idea, però la nostra convivència va ser fantàstica. En aquest sentit, la poesia sí que pot ser com una ambaixada, cultural, de coneixement, de bones intencions, i de fet, segons una de les organitzadores, Catalunya de vegades fa això,   una ambaixada literària, perquè és barata, perquè diu moltes coses i perquè aquella llengua catalana que ignorava Eslovènia, ara hi és coneguda. I això es podria ampliar a moltes coses, entre pobles de la mateia illa, fins i tot. I això és barat perquè per a la poesia només necessites un boli i un paper. Jo sempre escric, onsevulla que em trobi. Sense publicar-ho, i després, al calaix, un any o dos, i pas molt de gust de retocar-ho, una paraula, una coma, i quan ho public ja no m’agrada repassar-ho ni retocar-ho, perquè ja és dels altres. Treballar un poemari m’agrada més que fer-lo. El darrer poemari meu, encara no publicat, fa dos anys que el tenc escrit i fa dos anys que el treball, i hi pas un guster, i encara hi canvii qualque coseta. Jo, un poemari, abans de publicar-lo el llegesc dues o tres vegades per setmana durant anys. Quan surt un poemari meu és que l’he llegit fins a l’extenuació. Gran consell d’Espriu: “No frissi mai de publicar, el que queda escrit queda per tota la vida, no et farà ric publicant, no guanyarà res publicant”. I això ho he seguit sempre, mai cap llibre meu ha estat escrit i fet.

Els teus poemaris no són aplecs de poemes.

Encara que ho siguin, són un corpus. Són un estudi temporal cobert. Començ un poemari d’una vaga idea. El poemari anterior que vaig publicar es titulava L’hivern encès. Havia de passar un hivern meu, un hivern del món. I ja tenc una ruta: calendari, successos del món, com m’han repercutit, he fet seixanta anys, ja començ l’hivern de la vida… I ara, en el darrer llibre, partesc d’una sensualitat carnal i acab, per sorpresa meva amb uns poemes que són romanticisme pur. I jo volia un amor carnal, descarnat, sexual, on hi hagués orgasme i plètora, i hi és, però he acabat amb aquest vessant romàntic, i no el puc esborrar, no em puc mentir, perquè el poema m’hi ha duit. Juan Goytisolo va dir: “Maleïda l’hora que m’he fet escriptor professional, perquè mai més he escrit el que volia escriure”. I jo pens això, perquè ara tenc tota la llibertat del món. Puc escriure o no escriure, puc estar un any fora escriptura. Llegesc moltíssim. L’autèntica feina d’un intel·lectual és llegir, aprendre. I aprendre és l’aventura més guapa que hi ha en el món, més que viatjar i més que tot.

Això vol dir que és indestriable la vida d’un mateix de la poesia.

Sí, el que passa és que cada dematí ens hem d’aixecar per guanyar-nos els ciurons. Un es guanya els ciurons escrivint, però això l’obliga a unes hores diàries d’escriptura. Però un altre com jo es guanya els ciurons fent de metge, o un altre fent de picapedrer. I després tens que quan acabes el que socialment et justifica com a ens productiu d’un sistema capitalista, comença la teva llibertat personal, i aquí és quan escrius molt de veres, sense res que et mediatitzi, ni el sou que has de guanyar, ni la fama que t’esperi, ni l’alimentació dels teus fills, ni el cotxe que t’has de comprar. A mi de vegades em mediatitzen per obres de teatre. Escriure teatre, o escriure novel·la em pareix molt fàcil, és molt més difícil escriure bons poemes.

En tens de publicades, de novel·les?

Sí, Cos de dona, La taronja de Proust, Àngela, que vaig compartir amb Lluís Maicas, i un altre de narracions. Sí, però això vol dir continuïtat. Jo uns anys feia feina els mesos d’estiu, de maig a setembre. Agafava els tapins, i me n’anava a l’Índia, al ‘Nord d’Àfrica i desapareixia. M’aixecava els dematins amb l’única escomesa d’escriure una novel·la. Ara mateix no puc, per la feina que faig. Ara he d’escriure narrativa curta, que en faig, teatre, i sobretot treballar poesia més que escriure’n de nova. Peus ben posats, i treballar-la fins a l’extenuació, fins que dius “no ho puc millorar més, segons com ho espenyaré”. Joan Mesquida, un pintor d’Artà, diu “alerta, que una pinzellada pot destruir un quadre”. Però treballar-ho és la meva gran passió. De vegades hi ha amics que em duen a corregir coses literàriament. Hi pas molt de gust. M’agrada molt treballar material literari. Hi apliques manies personals i dius “si posassis aquest adjectiu davant el substantiu li donaria més força”, o en un poema que ha de ser fosc empra paraules amb u o si el poema és molt diürn faràs servir paraules amb o i amb a, que són més lluminoses. Aquests secrets d’ofici literari a mi m’agraden moltíssim. Antoni Parera, ho té clar, si has d’escriure per a una soprano els finals dels versos han de ser amb a, perquè si són amb i o amb u no els llueix. Són secrets que molt poca gent té en compte, però que són efectistes, i que quan sents allò dius, això té llum, o això és fosc. Escriptura i poesia en llibertat. Pots escriure el que vulguis… I un diu “què és art?”. Art és el que un té collons de presentar com a art. Si tu romps aquest tassó i em dius “això és art”, doncs ho serà.

Però al mateix temps hi ha d’haver una exigència.

Sí, però pots ser molt subjectiu. Des de Picasso, no podem dir què és bo i que no és bo en pintura. Perquè Picasso no és que sigui més bo que Velázquez o Caravaggio, sinó que representa la llibertat. Qui diu que el que feia Picasso no és art? La llibertat és inherent a l’art. Evidentment que hi ha uns criteris. Una obra d’art és aquella que passa el nivell mitjà del que entenem com a obra d’art: quan pensam que allò és genial, perquè hi ha un consens. El gran art és el que ens passa per damunt. Tothom pot ser artista, si vol. Hi ha barreres entre art i artesania que no estan clares, de vegades, Una paret seca feta per un pagès és una obra d’artesania, però si ho fa Richard Serra, el gran escultor, és una obra d’art, perquè està fet de pedres minerals amb les vetes d’oxigenació, elements tel·lúrics que vénen de l’infinit geològic de la terra…

Tothom pot ser artista però sembla que avui dia ens ho posen difícil…

No et pensis… A internet trobes molts de creadors, joves creadors, fins i tot. El meu fill petit té vint anys i estudia art visual. Fa uns curts de vídeo domèstic… i jo no li don mai cullerades de mel, però són molt creïbles. L’altre dia vaig veure un més que interessant curtmetratge fet per uns amics del meu fill: la història de dos al·lots que fugen de ca seva amb una motxilla, deixen un bitllet a ca seva que diu “tornaré”, s’amaguen a una garriga d’Artà, senten un helicòpter, senten un udol d’un llop, s’entén que la càmera és el llop, i finalment s’entén que se’ls menja. I tot això està molt bé: un helicòpter que no hi és, un llop que no hi és, un bitllet a ca seva dient “tornaré” i no tornen, està tot ple de missatges. Són al·lots de vint anys, i això abans era impensable. Primer per fer un curtmetratge t’havies de passar quinze anys a Madrid fent la bona als que feien cinema.

Les eines hi són i les pots trobar, però el món educatiu actual i el que ens ve sembla que vol anul·lar la creativitat…

Una de les dites és que el millor art parteix del dolor. I jo crec que sí. Parlam de Joan Margarit i Joana, parlam de Salvador Espriu, parlam de mi i mon pare. El dolor és una gran font de superació. Si el que ens ve és molt de dolor en aquest sentit, hem de tenir l’esperança que aquest dolor crearà una esperança superior, creativa, artística, pictòrica, cinematogràfica. I jo en el pitjor dels casos sempre pens que passa el que ens convé. Si més no, per escalivar-nos. Convenia, si es mor un parent teu? No sé per què, però la fenomenologia del món ens ha de menar a treure’n una conclusió positiva. La resistència humana ens ha fet subsistir a èpoques glacials, terratrèmols, erupcions volcàniques… Sempre passa el que convé, i no és una teoria conformista, jo som metge… La mort forma part de la meva feina diària. Fa algunes setmanes era a dinar a Maria de la Salut. De tornada cap a Artà vaig veure una moto que volava i un altre motorista que s’aturava. Em vaig aturar i vaig dir “som metge, puc ajudar?”. Aquell home va morir. Vaig pujar al cotxe, era una hora horabaixenca, amb en Ferrutx al davant, i vaig dir-me “mira quins collons, que torn pujar al cotxe i he fet boca a boca a aquest home, massatge cardíac, sèrum… i a aquest home en un segon se li aturat la pel·lícula”, i en aquest aspecte, l’esperança és que la pel·lícula continuarà, amb tu, o amb mi, o sense nosaltres, que no som més que formigues d’aquest món. I això ho hem de tenir sempre present. Què és una depressió? És un excés d’introspecció: si pensam massa ens deprimim, perquè la nostra vida és dramàtica, la nostra pel·lícula acaba que es mor el protagonista. L’excés d’introspecció ens pot dur a elements negatius.

Però els processos creatius parteixen d’un fet introspectiu.

Però no d’un excés. Si fos un excés, segurament no escriuries, perquè et diries “jo som mortal, i el que escriuré no interessarà a ningú”. I també hi ha molta estultícia pensant que som importants. No som res. L’excés d’introspecció ens pot dur a conclusions de futur negatives. I jo no ho vull.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s