Panfonteta: “Vessant damunt la terra vermella memòria i desig”

on

panfonteta

La Mallorca rural contra la Mallorca turística. La germana antiga i la germana moderna. Dues raons amb raó. Frivolitat i reclusió. Amor i sexe. Error i llibertat. Panfonteta, el darrer muntatge que ha estrenat Noctàmbuls, escrit per Jaume Miró, contraposa la història de dues germanes, l’una amb l’ànsia de partir cap a l’acabada d’estrenar Mallorca turística i l’altra amb l’àncora ben fonda dins la terra vermella que les ha vistes néixer. L’una amb jaqueta i roba grisa i fosca, l’altra amb vestits de flors. Un pare moribund i una mare absent completen la vida de les dues germanes. Margalida Grimalt, aferrada a Panfont; Lluqui Herrero, amb les ales eixalades i les plomes que li creixen cap a la llibertat de vorera de mar. El text de Miró té la capacitat de posar-les cadascuna dins un platet de la balança i donar a l’espectador la peça que la farà caure d’un costat o de l’altre. Una diu “tapa’t”; l’altra respon “Vull mostrar les cames quan faci calor”; una diu “a tu t’agrada aquest poble?”; l’altra contesta “és que és el meu poble”; una diu “tothom se’n va de fora vila, ja no hi troben ningú per fer feina”; l’altra contesta “tenc por de les coses de defora, del que ve, del món que ens canvia”. Però també, i sobretot, Panfont és una obra de dones. Amb la mort del pare, lesdues joves es troben totes soles a la possessió, incapaces per dur la terra pairal, la que les ha vist néixer i créixer: “Nosaltres som dones i pobres”, diuen, tot i admetre que “tenim coratge”. El temps passa, passen els mesos i els anys, “vessant damunt la terra vermella memòria i desig”. La memòria dels nostres. El desig de nosaltres.

Però l’obra fa un tomb important amb l’aparició de la mare de la família, absent de la casa i de les seves vides durant dècades per un motiu misteriós. La mare, moderna, refeta dins una altra vida amb un pintor suís es presenta com a símbol d’un alliberament poc probable i poc vist dins la Mallorca de finals dels anys seixanta. “Quan un matrimoni no va bé, les dones hem de callar, i no hauríem de callar”, diu. I ella, davant l’amor, va decidir partir i deixar l’home i les dues filles a Panfont. Entre els retrets d’una i l’acceptació de l’altra, la mare decideix quedar i involucrar-se en la vida familiar. Però na Magdalena (Margalida Grimalt), no hi pot consentir: “Per què te n’anares?”. La mare hi respon: “Només tenim una vida, no tenim marge d’error?”. Entre les dones es respira també aquella Mallorca reprimida, de sentiments poc expressats, de frivolitats absurdes per trencar el gel, de poques besades, d’una religió postissa i repressora que no predica el que creu. Panfonteta es va representar diumenge passat a capella de la possessió carrionera de les Talaies. Com ja va dir Jaume Miró, “l’espai és un personatge més”. Amb un mínim atrezzo que conformava el vestuari ben triat de les actrius, una camilla, una làmpada i un radiocasset on sonaven los Javaloyas i altres cançons de l’època, els espectadors fruírem d’un espectacle que s’allargà més d’una hora dins un espai tancat i minúscul en plena canícula estival. Són les coses del directe, del teatre petit i mogut a un espai que no és el seu. La calor i la visibilitat reduïda per a alguns dels espectadors no entelaren l’execució d’una obra amb missatge i amb sentit. Teatre de la gent per a la gent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s