“Recordar és com posar el puny en l’aigua d’un riu”


El poeta Francesc Garriga (Sabadell, 1932) ha passat recentment uns dies a Mallorca. A L’estenedor aprofitàrem per fer-li aquesta entrevista. Eloqüent, perspicaç, àgil, el mestre Garriga parla amb la llibertat que sempre l’ha caracteritzat. Si en voleu conèixer alguna cosa més trobareu també a L’estenedor dues crítiques de llibres seus (La nit dels peixos i Ragtime), per anar fent boca. Ara és molt damunt fulla perquè amb Tornar és lluny, el seu darrer llibre, ha guanyat el Premi Carles Riba de Poesia. Un premi que li arriba tard, diu ell…

P1070557Miquel Àngel Riera afirmava que potser la poesia és un gènere més adequat per a joves, i en canvi la novel·la, que requereix més disciplina, més constància, més maduresa, es cultivava a partir d’una certa edat. En canvi, vós heu publicat la meitat dels vostres llibres els darrers deu anys. No deveu estar d’acord amb Riera, doncs…

No, no. Hi ha diferents formes de poesia. Hi ha una poesia que canta a la lluna i al sol, i que a mi no m’interessa. Hi ha també la poesia que tracta només de dir paraules, i paraules que sonin bé, i cercar imatges i coses… Al començament sí que m’interessava més aquest tipus de poesia que creava climes i que creava ambient, però a mesura que et fas gran, que vol dir a mesura que llegeixes i que escoltes i que mires i que penses, doncs les coses si no agafen un pes específic, malament. I jo crec que als joves els falta aquesta cosa de vida, tant a favor com en contra. La vida és un cúmul de coses, bones, dolentes, regulars, i el pas dels anys ho clarifica i dóna pes a tot això. D’altra banda, a mi Miquel Àngel Riera com a poeta no m’agrada gaire. M’agrada més com a prosista.

Per què heu publicat sis llibres en tretze anys i set en tota la resta de la vostra vida.

Perquè durant molts anys vaig estar fent classe. Sóc d’aquella època que no miràvem gaire les hores de feina. Entràvem a les vuit del dematí, fèiem la primera classe i encara de vegades a les nou del vespre érem allà. És per això que vaig deixar una mica de banda la cosa d’escriure, que per a mi ve a través de moments de reflexió. I quan vas atavalat, amb alumnes amunt i avall i papers…

Història de l’art, llatí, literatura… sou un humanista. Ja no s’estila gaire això…

Sóc una persona que treballava a l’escola privada i en aquells moments s’havia de fer de tot. Durant la carrera vaig estudiar llatí, i hi tenia bones notes, i m’agradava. És una cosa que l’he anada conservant i llegeixo els clàssics llatins amb molta més alegria que no els clàssics moderns…

Així com estan les coses avui, però, sembla que aquesta manera de fer està en perill d’extinció.

No em preocupa gaire. Si acaba una manera de fer en començarà una altra. Crec molt en els joves i en la seva força. N’he coneguts molts, en segueixo freqüentant alguns, assisteixo a recitals, i van donant cops a una banda i una altra, que és el que hem fet tots sempre. No hi ha res d’especial. Jo vaig tornant més reflexiu perquè cada vegada miro més cap endintre que no cap enfora. De vegades per necessitat, i de vegades per coincidència. Hi ha moltes coses a fora que em cansen i les deixo. Però crec molt en els joves.

Passàreu anys de la vostra joventut a l’Amazonia…

La meva adolescència la vaig passar amb Franco i el nacionalcatolicisme. Jo era una persona dòcil en aquest aspecte. Vaig estudiar amb els caputxins, i hi vaig estar una llarga temporada. Vaig estar malalt dels pulmons i em van enviar a l’Amazones, una mica més amunt, perquè allà hi havia més menjar… i aquí passàvem una època de misèria.

I què hi fèieu?

Estudiar i cuidar la salut.

Però no hi éreu com a religiós.

Hi era com a estudiant religiós. No vaig acabar la carrera, en tornar d’Amèrica ho vaig deixar. Però sí, estudiava filosofia i teologia, que és el que s’estudiava en aquells moments.

Quin solam vital o poètic us ha deixat aquesta relació vostra amb la religió? No l’hi sé veure, en els vostres versos…

És que no… Els caputxins em van donar una cultura bàsica bastant fonamental. Els caputxins a Catalunya han estat sempre una orde religiosa molt cultivada i amb gent important. Eren gent de tradició catalanista, filosòfica, franciscana… Aquestes són les coses que jo vaig aprendre… La meva evolució personal va per una altra banda. Vaig ser tan crèdul durant tants anys, que en el moment que un s’adona que hi ha més coses, això provoca un allunyament, un rebuig, una distància. I jo poso distància entre la religió i la vida personal. Ara no m’interessa massa.

Però de vegades sembla que l’evolució ha de ser a la inversa… Com més gran et fas més a prop de la mort ets, més temors, més dubtes… I molts, aquí, s’aferren a la religió…

A mi la mort no em preocupa gaire. Comprenc que seria terrible viure 150 anys o 200. Comprenc que la vida comença, segueix i arriba un moment que s’acaba. El que em pot fer por és la malaltia, el dolor, el llit d’hospital. Però la mort no em preocupa gaire.

En els vostres llibres hi ha sempre una lluita entre passió i record, entre desig i mort, entre Eros i Thanatos. Pot encabir res més la poesia? És això la poesia pura?

Jo no ho sé. Aquesta és la meva realitat. Jo era una persona dòcil, per tant sóc d’aquella època que tot era pecat. Tot estava regit per la por, pel càstig… I a mi, per venir d’una família més aviat religiosa, i en un lloc com Sabadell, una ciutat relativament petita en aquell moment, tot això em va impactar. Fins que ve la rebel·lió personal. És inútil dir que amb els anys desapareix el desig. Els desitjos de la bellesa, del sexe… segueixen vius, el que passa és que hi ha diferents maneres de respondre-hi. I amb els anys, o et fas a la idea de tot això, o plegues. I de més joves, el plaer de gaudir de les coses que t’agraden, ens causa el dolor de no tenir-ne mai prou.

L’escriptura serveix per treure els dimonis interiors, les nostres pors, les nostres dèries, o per mantenir una permanència d’un record, d’una vivència?

Ahir vaig ser a Santanyí i van passar un reportatge fotogràfic d’un fotògraf local. Les imatges anaven quaranta anys enrere. Ho vaig passar molt malament. No m’agradava.

Per què?

Perquè mirar endarrere em posa molt nerviós. Vaig veure aquelles processons, aquella gent que vivien amb pobresa, però amb dignitat… i em vaig sentir malament. Per a mi escriure és una reflexió en veu alta. És treure fora els fantasmes, objectivar-los, i no és res més.

Sovint posau en dubte la utilitat o la fermesa de les paraules…

És que les paraules són enganyoses, perquè amb la mateixa paraula pots dir una cosa que és veritat i que també és mentida. Més enllà de les paraules, hi ha una altra cosa diferent, que és la que informa la paraula. Les paraules són un conjunt de lletres que posades d’una manera diuen una cosa i posades d’una altra en diuen una altra.

Per tant, el que cercam amb la poesia és aquesta veritat darrere les paraules.

Diria que sí. Per això en la meva poesia hi ha moltes preguntes, perquè un es pregunta el perquè… En un dels poemes em sembla que dic: “L’única resposta és la mateixa pregunta”. La resposta se l’ha de fer cadascú, no hi ha una resposta fixa.

Heu dit que mirar enrere us posa nerviós, però la vostra poesia està farcida de records, de vivències, escriviu sobre el que heu viscut, encara que aquesta vivència sigui immediata, radicalment recent. Què és per a vós el record? Un invent, una ficció, una realitat esvaïda?

Recordar és dolent, perquè no som capaços de recordar exactament què és el que va passar en el passat, perquè no som capaços de construir el clima que va envoltar aquell acte, aquella paraula. És com posar el puny en l’aigua d’un riu, que mai és la mateixa aigua. Creure que ens podem refugiar en els records és mentida, perquè els records són en el nostre cervell…

Però escrivim de records…

Escrivim com podem…

Allò que ha passat fa un minut ja és un record.

Sí. No hi ha passat, no hi ha futur. Tot és present. El passat és una suma de presents, i el futur també.

Hi ha una altra paraula molt repetida en la vostra poesia: la paraula mentida. Us heu sentit enganyat, desenganyat, a la vida, o per algú? O es tracta d’una qüestió més filosòfica?

Sí, és més filosòfica. Quan ets més grans t’adones que moltes coses són només el farciment, i molta de gent té molt bones paraules, però darrere no hi ha res. O uns actes esplendorosos, entorn del catolicisme, o a l’escola, i a darrere no hi ha res més que unes ganes de quedar bé. La mentida també com a part de la vida. Ja quan estudies et diuen que hi ha moltes classes de mentides: la mentida pietosa… Però la veritat i la mentida són dues parts d’una mateixa cosa.

L’evocació del record també pot ser una mentida?

Sí. És que normalment els records que recordem són mentida, perquè si no ens agraden ens els arreglem una mica.

Com us neix el poema? A partir d’un fet, d’una vivència, d’una paraula?

Pot ser d’una paraula, d’un vers, d’una lectura, pot ser de moltes coses… Però normalment es passen èpoques, en què un està més capficat en una cosa o en l’altra… Pots estar mesos sense escriure, i no passa res. És molt difícil dir on comença i on acaba la cosa. Jo escric i puc tardar dos anys a publicar-ho. Vol dir que cada vegada que me la miro, la corregeixo. El primer esborrany el faig a mà. Després el passo a l’ordinador, perquè és més bo de fer fer-hi les correccions, que sempre retallen, intento no dir el que no necessito dir. Les correccions també van a precisar els verbs i els adjectius… No m’avergonyeix dir que a vegades faig servir el diccionari de sinònims.

Sou d’aquells qui pensen que un poema s’ha de deixar reposar.

Això ho diu Horaci: “Quan hagis escrit un poema, deixa’l cinc anys al calaix”. Jo sempre critico als joves que escriguin massa, que tinguin massa pressa a publicar. És comprensible, perquè volen fer sortir el seu nom. A més, la societat no premia l’esforç continuat, sinó que premia les novetats. Si un nano està cinc anys per escriure un llibre, és més fàcil que valgui alguna cosa… Hauríem prou llestos per saber que hem de premiar aquests que són fruit de la meditació i d’haver estat madurant…

Miquel Mestre ens deia en una entrevista recent que hi ha un seguit de trucs que ajuden a conformar l’ofici de poeta. Hi estau d’acord?

No. Si algú fa servir trucs és el seu problema. El que m’interessa és dir el que vull dir i que són el màxim de bé possible. És clar que si una paraula surt repetida tres vegades m’hi esmerçaré… Els meus poemes no tenen rima, perquè la rima m’obligava a dir coses que no volia dir, però sí que tenen ritme, sonen bé, perquè estan construïts amb ritme, i el ritme és una cosa que la tens o no la tens. Hi ha gent que va a la discoteca i és incapaç de ballar.

Com es fa per escriure amb ritme en versos lliures?

Primer trec tots els gerundis, perquè és una cosa fàcil d’utilitzar. Els trec i hi poso el substantiu o el verb corresponent. El ritme… sona.

És intuïtiu?

És una mica intuïtiu, bàsicament t’ha de sonar a tu interiorment. A Catalunya ens ha passat que hem estat molt temps amb autors bons com Carles Riba i després un temps una mica més neutre, en què hem mirat de posar-nos al dia amb la literatura europea, o nord-americana. Però com que som un país que no sabem idiomes, la gent ha accedit als poetes bons d’Europa o d’Amèrica del Nord a través de traduccions i els ha semblat que l’autor realment escrivia com havia estat traduït. I això ha fet molt mal, perquè quan llegeixes l’original veus que hi havia una música, unes pautes que s’han perdut en la traducció. Keats no escrivia tal com el tradueixen…

Heu dit que aquest Premi Carles Riba us ha arribat tard.

No em queixo. Em queixo que no es reconegui la gent quan li serveix d’alguna cosa. A mi el premi no em serveix de res, ara. Fa quaranta anys hauria estat una empenta important. Reclamo que els premis es donin a gent en edat de poder-los animar a fer alguna cosa de profit. A mi que em posin una medalla. Els premis, fins i tot els premis en metàl·lic, són per als joves, no són per a mi. Tot i que agraeixo el premi. I hi ha gent que diu, “com és que diu això del premi si hi ha enviat un poemari?”.  Li he enviat perquè era molt amic de l’Isidor Cònsul i del fundador del premi, i com a testimoni d’agraïment de tant en tant hi envio algun llibre.

Heu estat un poeta social? Heu circulat? Us heu mogut? O pensau que aquesta manca de reconeixement ve perquè us heu estimat més quedar a banda de la cultura oficial?

Jo he estat una persona incòmoda, perquè m’agrada dir el que penso. I això no es perdona gaire. Al començament no te n’adones, i després quan ho veus, dius “m’és igual”. Si alguna cosa no està prou bé jo ho dic i ja està.

Per què tenim aquesta necessitat de posar un poeta com a gurú del poble? Carles Riba, Joan Maragall, Martí i Pol, ara Joan Margarit…

El poeta és una persona que s’expressa amb paraules i amb ritme, però la poesia és una altra cosa, va molt més enllà d’això. Sempre he pensat que com a tòtems no cal posar sempre gent de lletra, podem posar gent que no sigui de lletres. Tothom fa la seva poesia amb els elements que té a la mà i que ha anat aprenent al llarg de la seva vida. Hi ha jardiners que retallen bé el jardí. Un moble ben acabat és una poesia… I una obra ben escrita, també…

En el seu moment, no us acostàreu a la poesia social.

No em sortia. En aquella època pensava més a crear climes, interiors… Pensa en la meva educació espiritual. La cosa social, tot i que socialment m’importen molt les coses, no la trobava objecte de poesia. El mal és que fem literatura de qualsevol cosa. No es pot fer literatura d’un home que no guanya res i ha de cuidar una família.

Un poeta ho ha de llegir tot? Sou un home molt llegit?

No. Sóc un home que ha llegit molt a través dels anys, d’una manera molt desordenada. Molta gent s’escandalitza quan els dic que si un llibre em cansa el deixo. No cal que te’l llegeixis tot… Hem fet un mite de la lectura… La lectura va ser molt important al segle XIX i a començament del segle XX perquè no hi havia res més. Tenim una sobreabundància de lectura, no sols en llibres, sinó en televisió, internet… Això t’obliga a anar seleccionant i a anar guardant. Quan em pregunten sobre les meves influències dic: “No ho sé, molts”.

La poesia per ser poesia ha de ser sobre un mateix. Hi ha poetes que diuen que la vida d’un mateix no interessa als altres…

Fins i tot els que diuen això saben que és mentida. En Costa i Llobera quan parla de l’arbre està parlant d’una altra cosa que porta a dintre, no parla del pi. Sempre parles de tu mateix, de com veus les coses tu. Si un vol fer una cosa artificial, és el seu problema. Tothom té dret a tot i tens més audiència o en tens menys.

Parlant d’audiència, quina relació teniu amb el lector. El poema torna a començar quan hi arriba?

No és que torni a començar. El poema acaba quan arriba al lector. El poema té dues parts: la meva i la del lector. Marcial diu: “Non scribit cuius carmina nemo legit” (‘No escriu aquell els poemes del qual no llegeix ningú’). Que no es pensi que escriu, perquè no el llegeix ningú. El mateix Umberto Eco en la seva tesi doctoral sobre l’any 1.000 diu que “entre les paraules hi ha la societat, i la societat col·loca coses entre les paraules, de manera que aquell text a mesura que passen els anys es va transformant, i el transforma el lector, la societat, la història, el temps. El que jo llegeixo ara d’Horaci segurament no era llegit amb els mateixos ulls en el seu moment.

El joc dels poetes

Palau i Fabre: el trobo pobre, com a poeta. El trobo molt interessant com a biògraf de Picasso, i també quant a la seva vida personal de contacte amb una realitat que envegem molts.

Salvador Espriu: Espriu bé. L’he estimat moltes vegades i vaig haver de deixar de llegir-lo perquè no m’influís massa.

Pere Quart: érem parents. És un dels grans oblidats en aquests moments, i em sap molt greu, perquè té una visió irònica de la realitat, però enfotent-se de la realitat mostra les seves preocupacions interiors. Era un home molt inquiet, però tenia el que tenen els grans senyors, la capacitat de posar distància amb la realitat.

Blai Bonet: m’interessa. El vaig conèixer a través de Comèdia. He de dir que de vegades no l’entenc massa. Però dintre d’un estàndard de qualitat, ja m’agradaria tenir la seva.

Joan Brossa. Bé, només bé. De Brossa m’interessa la seva postura enfront de la realitat, més que la seva obra en concret, que trobo que són una mica facècies de la vida. M’interessa la postura de col·locar les coses en el seu lloc. No agafaré mai un llibre de Brossa per passar una estona llegint.

Enric Casasses: és un dels grans animadors de la poesia moderna. Té molts deixebles. Hi ha molts joves que segueixen el seu camí. No ha tingut vergonya ni por de sortir a escena. El trobo molt intel·ligent.

Carles Riba: és el que m’agrada més. Clàssic, responsable.

Màrius Sampere: el conec. Molt bé. És un home decidit, molt fort amb ell mateix, molt autoexigent, es castiga molt a si mateix, però per a mi dels actuals grans és el millor.

Miquel Martí i Pol: m’agradaven més els primers llibres que no els últims. No m’ha causat una sensació gaire fonda. Els primers llibres són els més socials i són bons. Al final… pobre, li va costar molt, ja no sabia gaire què dir.

Joan Margarit: (silenci). Escrivim molt diferent. Un poeta és molt difícil que pugui criticar un altre poeta. O escriu com jo i perfecte, o… El trobo un poeta interessant, és un home de cultura, però xerra massa. Però per a mi, eh? Que quedi clar que un poeta és un mal crític per a un altre poeta.

JV Foix: joc verbal. A mi em diverteix llegir-lo, però no m’emociona, no em diu gran cosa.

Vicent Andrés Estellés: perfecte. M’agrada molt. És un mestre, en alguns llibres concrets com Corall romput o Estació de França…

En aquesta llista no hi ha cap dona… Per què?

No ho sé… La Montserrat Abelló escriu molt bé. L’altra dia vaig recitar amb una noia jove, la Teresa Colom, que també escriu molt bé.

Dolors Miquel: Sí, molt femenina, molt maca, amb una poesia molt punyent. M’agrada.

Maria Antònia Salvà: quan era jove m’agradava molt, després la vaig trobar molt carrinclona, amb perdó. Ara torno a llegir-la amb una mica més de serenitat.

El joc dels versos

De Camins de serp: “Que em tornin les paraules que havia d’haver dit i no vaig dir”. Li recordava aquests dies a un jove: “Ara que hi ets a temps, digues sempre el que vols dir”, que no se’t faci tard per parlar amb la gent. És això. De vegades se’t fa tard. I no estic parlant de poesia, sinó de relacions entre les persones. A mesura que et fas gran se’t van morint persones de prop i penses: “Li hauries d’haver dit que l’apreciaves, que l’estimaves, que ho havia fet bé”. Tothom hauria de dir les coses sense vergonya quan les ha de dir.

D’Ombres: “La sega ja ha acabat i encara resta l’espectre de les flors entre nosaltres”. La feina grossa està feta, però queda aquella cosa difuminada que et diu “no ho has fet tot”.

De Temps en blanc: “Si teniu por deixeu el temps en blanc”. La por és un paralitzador. No s’ha de tenir por. Avui no hauríem de tenir por de res.

De La nit dels peixos: “Les pedres dormen el neguit dels justos”. És un vers per lluir. Sonava bé, què vols que et digui. Ara no el posaria. No sé què passa amb els justos, perquè no em són simpàtics, la justícia sí, però els justos… Res, que el vers sonava bé.

De Ragtime: “Què més pots desitjar sinó saber-te”. Què més es pot desitjar que conèixer-te a tu mateix, i saber com van les coses, com han anat, com aniran. No sols conèixer-te, sinó estimar, saber-te estimar…

De Tornar és lluny: “Recull la llum si encara és clar”. Aprofita, viu el moment, si encara pots.

 

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

One Comment Add yours

  1. Francesc garriga barata escrigué:

    grcies, senyor Riera. molt fidel l’entrevista. fins i tot sembla que jo sigui intelligent. moltes grcies per la vostra conversa i les vostres atencions una abraada francesc

    El dia 13 dagost de 2013 18.04, L’estenedor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s