A Mateu Matas, Xurí, Maribel Servera i Joan Llodrà, arran d’una conversa de cafè postglosada
Advertiment: aquest post pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors pel seu alt contingut de toxines lingüístiques.
Un dels aspectes de la gramàtica catalana que més m’apassiona són els contactes vocàlics. Explicant a alumnes d’ESO l’accentuació hom comprèn que hi ha alguna cosa que no s’ajusta al sistema de combinacions vocàliques de la pronúncia actual. Així, els alumnes aprenen que paraules com HISTÒRIA o CIÈNCIA s’accentuen, però ho fan d’esma, sense comprendre exactament per què les vocals I i A s’han de separar.
La gramàtica estableix que una consonant feble (I o U) seguida d’una consonat forta (A, E. O) no formen diftong, ergo són dues síl·labes i, per tant, un hiat. En cercles d’allò que coneixem com el “català light”, n’hi deu haver molts que consideren que aquesta norma respon a un caprici de Pompeu Fabra que res té a veure amb la realitat lingüística actual. Però com sempre, aquestes tesis seran més que discutibles.
En el català de Mallorca d’avui, el hiat en els contactes de FEBLE+FORTA s’ha conservat de manera residual i molt sovint gens sistemàtica. Em remet a algunes anècdotes i vivències personals per refrendar-ho. Un dia, fent un dictat a classe va sortir la paraula ANCIANS. Jo, ortodox com som en aquesta qüestió, la vaig pronunciar tot remarcant el hiat. Un percentatge elevat dels alumnes escrigué ENCIAMS. Conclusió: ANCIANS és una paraula d’un registre més culte, introduïda per via llibresca, poc habitual en el llenguatge de cada dia, i per tant és pronunciada amb l’extern diftong. ENCIAMS és una paraula viva que molts de parlants mallorquins (gairebé tots els competents, diria jo) pronuncien amb l’adequat hiat. L’error dels meus alumnes em demostra una mínima consciència, però molt important, del fet. Els manacorins també distingim, encara que molts no se’n temin, entre el diftongat CURIÓS (com a sinònim de PECULIAR, INÈDIT, RAR) i CORIÓS (sinònim de POLIT, ENDREÇAT), on feim el hiat pertinent. El meu oncle Biel, no obstant això, deia sempre CORIÓS (“es cas coriós”, deia), en tots els sentits i amb el sistemàtic hiat. Fins i tot el barbarisme AVIÓN és pronunciat per la majoria aclaparadora de mallorquins amb un hiat com una casa de pagès. Quan trobam presència del so R o RR el hiat és naturalíssim en la nostra prosòdia: RIERA, PRIOR, CRIAT, TRIAR…). Sembla, també, que les labiodentals (V i F) ofereixen resistència al canvi i en són bons exemples paraules com CONFIAR, ENVIAR, AVIAT…
En canvi, sense tenir cap estudi de camp elaborat, puc dir que la majoria aclaparadora de mallorquins competents en la nostra llengua diftonguen gairebé sempre la combinació IO, i molt més encara si aquesta es troba a final de mot (TELEVISIÓ, COMPRENSIÓ, IL·LUSIÓ…). És curiós, però, que aquesta diftongació queda estroncada si ha de menar al monosíl·lab: TIÓ, GUIÓ o el barbarisme per acomiadar-se DIÓS. És interessant significar que entre els més joves s’ha fet freqüent l’expressió DIÓS per expressar sorpresa o admiració. En aquest cas, atès que es tracta d’una expressió espanyolitzant i moderníssima, el mot és pronunciat amb un postís diftong.
D’altra banda, són molts els qui ja han començat a diftongar en situacions estranyes fins ara, com per exemple en casos com el de CULLERA, on el residu de la iodització salvava clarament el hiat, i en canvi avui hi ha un percentatge important de gent que ho pronuncia amb diftong.
Alguns pensareu que es tracta d’una qüestió banal o de poca importància. Però us errareu. Sabeu que d’un temps ençà la poesia oral improvisada ha pres una volada fora mida en el nostre redol i consider cabdal afrontar aquesta qúestió amb rigor. Quants de versos escrits o dits fins ara tendrien sis síl·labes si diftongàssim el contacte FEBLE+FORTA? Em ve al cap un vers de Bernat Nadal cantat pels mítics Espiral d’embulls: “Cauen tempestes, canvien generacions”, on Joan Miquel Artigues cantava clarament GE-NE-RA-CI-ONS. Cercau la cançó i ho veureu. A La mort de na Margalida tots coneixeu aquells versos que diuen: “Oh punyalada més forta / no la rep cap cristià”. El CRIS-TI-À final conté un hiat, perquè si no fos així l’heptasíl·lab no sortiria. I encara més, en la mateixa cançó, el tràgic “Adiós Margalideta, Margalideta adiós” tampoc no trauria bé els comptes si no separàs en tres síl·labes el comiat interferit: A-DI-ÓS. Per tant, com han de cantar els nostres glosadors d’avui? Ajustant-se a la gramàtica, a la tradició, al parlar d’avui?
Us reproduesc aquí una de les darreres gloses de Maribel Servera, on veureu que tots els contactes de I+O són diftongats:
La glosa és magma, volcà,
per la urgència i per la força,
perquè travessa l’escorça
i res la pot aturar.
La poesia és la mar
per bellesa i extensió.
Perquè té vida interior
i és profunda, i abstracta.
Preparats, doncs, que dissabte
la mar entra en erupció.
Com que tot això podrien semblar suposicions o manies meves, m’he decidit a fer un estudi de camp que orientàs el problema. Molts de vosaltres deveu saber que l’insigne Gabriel Barceló ha tengut cura de l’edició de l’obra completa d’Antoni Vicenç Santandreu, de Son Garbeta, un glosador llorencí que visqué entre els anys 1836 i 1907. Vol dir això que el nostre home glosà en plenitud de facultats durant la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Les gloses de l’amo en Toni foren recollides en el seu moment per Antoni Maria Alcover, i ha estat de la plagueta escrita de puny i lletra del canonge de Santa Cirga que Barceló ha arreplegat més de tres-centes pàgines de glosats i cançons. El personatge de l’amo en Toni de Son Garbeta és interessant en tant que de la mà d’Alcover visità Barcelona i va ser admirat pels poetes de la Renaixença com a poeta pur (sense lletra, analfabet) i amb una capacitat versadora que sorprenia els catalans continentals. Pel que fa a la temàtica dels glosats, llevat de dos o tres episodis interessants, com ara l'”Escomesa als catalans”, el llibre mostra un integrisme religiós que avui ens interessa poc, per no dir una altra cosa. Sí que, però, és una font valuosíssima per valorar quin era el funcionament d’aquests contactes vocàlics ara fa cent anys. D’altra banda, crec altament probable que els versos reproduïts per Alcover són fidels als originals de l’amo en Toni, i és dubtós que Alcover es pogués entretenir a “corregir” hiats a cada vers.
Així, he llegit el llibre de dalt a baix i n’he buidat els contactes de vocal feble i vocal forta. Podeu veure els resultats d’aquesta feina en la taula adjunta que hi ha al final del post. La taula està dividida en sis columnes que agrupen totes les combinacions de FEBLE+FORTA: IA, IE, IO, UA, UE, UO. He obviat les combinacions de FEBLE+FEBLE, atès que la casuística és molt baixa. I tampoc he comptabilitzat els hiats finals de les paraules acabades en IA, atès que en el català de Mallorca s’emmudeix aquesta A final i seria un absurd fer-les entrar en aquesta estadística. Les paraules que van precedides d’un asterisc són les que contenen un diftong si volem que el vers al qual pertanyen sigui heptasíl·lab.
Entre les paraules recopilades n’hi ha moltíssimes que avui la majoria ja pronunciam, jo el primer, com a diftongs. Però en canvi n’hi ha d’altres que romanen ben vives tot mantenint el hiat (CONFIAR, DIARI, ASSACIAR, AVIAT, CRIAR, PACIÈNCIA, CORIÓS, VIDRIÓS, RABIÓS, FLABIOL) i la majoria de les combinacions en UE i UO (INFLUÈNCIA, VIOLENT).
Hi ha algun cas particular, com ara el hiat en paraules on hi hauria d’haver un diftong (LOQÜENTS). O el cas contrari, el diftong en casos en què la dièresi gràfica marca el hiat (TRAÏDOR).
Les conclusions són senzilles. De 545 contactes de FEBLE (I, U) + FORTA (A, E, O) que hi he trobat, només 29 són diftongs. La incidència diftongadora és nul·la en els casos UA, UE, UO. Els contactes IA i IE presenten una diftongació testimonial d’un 2,4 per cent en el primer cas i d’un 1,9 per cent en el segon. On més puja aquesta incidència és en el contacte IO, on se supera el 8 per cent de casos. Tanmateix, en aquesta darrera combinació trobam 252 casos de 285 on l’amo en Toni de Son Garbeta separa clarament la I de la O. La resta, podríem dir que són casos on, com a llicència mètrica, el glosador llorencí diftongava per assolir l’heptasíl·lab que cercava. Moltíssimes d’aquestes combinacions I+O, que avui diftongam alegrement, es donen a final de paraula i, àdhuc, a final de cada vers.
Arribam al final. Aquest post ha pretès mostrar que l’existència del hiat en la combinació FEBLE+FORTA no és una elucubració fanàtica ni ortodoxa sinó una realitat tangible que ha arribat, encara que sigui en forma de fòssil asistemàtic, fins als nostres dies, i de la vigència de la qual tenim claríssima constància fins a principi del segle XX (i segur que de més endavant també, si ho cercàvem). Aquí, per tant, queda obert el debat. Hem d’aprofitar el boom de la glosa improvisada per rellançar la recuperació del hiat en aquesta combinació? Dificultarà la improvisació dels glosadors el fet d’haver de pensar a cada moment en la pronúncia correcta del contacte vocàlic? Quants de peus habituals hi ha que es fan diftongant la combinació FEBLE+FORTA? S’ha de reservar la prosòdia tradicional per a la glosa escrita i s’ha de donar llibertat a la glosa improvisada? Es pot concedir la llicència de diftongar en la gairebé irrecuperable combinació IO a final de mot? Hem de passar de tot? Esper ansiós els vostres comentaris i suggeriments.
PS1. Em podeu dir friqui, però si heu llegit fins aquí, vol dir que vosaltres també ho sou.
PS2. Sobre el títol, us dic que més que els cent anys el que ha mort el hiat, i tantes altres coses, és l’espanyolització imposada, constant i progressiva de la nostra parla.
L'estenedor 
Enhorabona, Toni, pel teu interessant i laboriós estudi dels hiats en els versos de l’amo Antoni-Vicenç Santandreu de Son Garbeta. Amb això demostres clarament el que t’havies proposat. Estic amb tu que és la castellanització i el poc esment -o manca de coneixença de les lleis de la nostra digtongació- que l’han anat diftongant. Potser, també hi tengui una mica de culpa, la “relaxació” (allò del mínim esforç). És més “còmode” pronunciar el diftong creixent que no pas marcar el hiat. Un dels regals del bilingüisme ha estat aquesta mescladissa fonètica.
Primer de tot vull dir que consider que me falten coneixements filològics per participar en aquest debat amb solidesa d’ arguments, tot i així aportaré les meves reflexions per dinamitzar el debat.
Ningú discuteix que anys enrere aquests diftongs actuals de què parlam eren hiats. Jo quan estudiava a l’ escola em vaig trobar amb una sèrie d’ aspectes relatius al còmput sil.làbic i a l’ accentuació que no vaig entendre mai i que ningú va ser capaç d’ explicar-me. Això en aquell moment em va provocar incertesa i desorientació. Vet aquí la incongruència entre les normes ortogràfiques i la nosta realitat del llenguatge. Això s’ haurà de resoldre algun dia?
Per altra banda, correspon als experts en la matèria valorar aquest tema, però personalment he sentit parlar de dubtes entorn a les causes d’ aquesta evolució dels hiats. És només culpa del castellà? O hi ha una part d’ evolució natural de la parla?
A banda d’ això i sobretot, moltes gràcies, Toni, per la importància que dónes a la glosa com a possible recuperadora del hiat. La idea és molt romàntica i ens enorgulleix.
Ara bé, sense subscriure, però tampoc sense desconsiderar aquesta possibilitat, ens trobam amb una sèrie d’ inconvenients. Primer de tot, en la improvisació és difícil per nosaltres fer els hiats (que no feim en la parla), ja que elaboram els versos en dècimes de segon i el nostre cap pensa tal i com parlam (tal i com pensam, de fet). Per respectar el hiat hauríem de refer el vers primer que hem pensat de manera intuïtiva. Per tant, contestant a una pregunta teva, sí que ens dificultaria la improvisació. A banda d’ això. La glosa improvisada és oral. No s’ ha d’ adequar a les normes de l’ oralitat?
Mantenir el hiat en la glosa escrita sembla que té més lògica i que ens podria resultar més senzill, ja que aquí el factor temps no ens limita. Superat aquest escull, cal tenir en compte però, que aquesta glosa la llegirem, i en aquest mateix moment passarà a ser oral. Ja tenim idò, el hiat a l’ oralitat. Un hiat que no feim de manera natural.
Ho podem justificar amb l’ argument que són dos registres diferents? Que la glosa escrita pertany a un registre més culte? Potser. Però aquell qui segueix la nostra glosa (l’ escrita i la improvisada) no trobarà en nosaltres una certa incoherència?
Esper que aquestes qüestions motivin la vostra argumentació. Som aquí per escoltar-vos i amarar-me dels vostres coneixements.
Salut i glosa
Hola, Toni, el tema és interessant i te l’has mirat bé. Arreu de les llengües del món la tendència és a la desaparició del hiat, per l’estratègia que sigui. Record un article de James Giangola de 1997 sobre un dialecte del portuguès del Brasil que mostrava la mateixa tendència conservadora del català de Mallorca en aquesta qüestió. Però, en general, el manteniment dels hiats és la tendència perdedora. Hi ha algunes coses que s’han de tenir en compte per tenir un mapa general del problema: l’aglutinació és més fàcil darrere certes consonants, especialment les sibilants; la posició de l’accent és vital. Per altra banda, de normativa explícita sobre això en català no n’hi ha, només hi ha les normes d’accentuació gràfica. El 1891 i el 1898 Fabra donava per bones moltes de pronúncies aglutinants que ara miram com a sospitoses. Per exemple: “[…] són monosil·làbiques a la combinació -ió precedida de s […]; les combinacions posttòniques -ia, -ua; les combinacions qua, qüe, gua, güe; exemples: expressió, nació, flexió, (però uni/ó), nacional, flexionar, àvia, quatre, guant, freqüent, següent” (Fabra, 1898). Crec que la norma actual és difícil de delimitar, si bé és evident cada dia que la pronúncia aglutinada ha avançat molt. No passa res excepte per una cosa: el repartiment d’energia articulatòria en accents secundaris, que modifica el perfil acústic del mot. Una cosa és o-RA-ci-Ó i una altra O-ra-CIÓ.
Començaré per la primera postada: som tan friqui com tu; però ja m’està bé, perquè les preguntes que planteges al final de l’article són les que més m’interessen. Tot i que no estic en condicions ara de donar-hi una resposta argumentada, pens que hi assenyales la nafra amb precisió i hi convides els lectors, gairebé els hi incites, a ficar-hi el dit (dit sia de passada, aquest sí és un ús recte del verb “ficar”).
Després dels comentaris d’en Biel, de na Maribel i d’en Colau, no sé ben bé què puc afegir-hi. La veritat és que jo també sospit que la tendència a la desaparició del hiat no és només imputable a la influència de l’espanyol.
Segurament, un buidatge a fons dels cançoners podria revelar algunes dades interessants sobre la presència dels hiats en les composicions glosades: una major presència del hiat en les composicions antigues podria ser deguda a una qüestió del registre associat a la performance i no a la pronuncia real en situacions de conversa col·loquial no marcada artísticament. Crec que na Maribel té tota la raó quan exposa les dificultats que els ha de comportar construir els versos pensant en uns hiats que no fan quan parlen, tot i que si s’hi avesaven en compondre gloses per escrit podria ser que els servís d’entrenament per a la improvisació.
Sigui com sigui, la mètrica no engana. I, si no, que hi pensin una mica els que tenen per costum de cantar allò de “La balenguera misteriosa / […] De tradicions i d’esperances / guaita les ombres de l’avior” o de recitar allò de “al fossar de les Moreres / no s’hi enterra cap traïdor”.
Quan he contestat, no sortia el teu comentari, Jaume. Bons exemples que no conserven els hiats (què sermonejava Mossèn Alcover als poetes sobre açò?)
Tal vegada, com dius, ens ajudaria el fet de compondre versos escrits, però hem de tenir en compte que parlam de processos diferents. Amb la pausa que ens permet l’escriptura podem disfressar els tics de la nostra parla, cosa més que difícil a la glosa improvisada
Benvolguts,
Després de na Maribel (com a glosadora) i, sobretot, d’en Nicolau Dols (com a lingüista, expert en fonètica), ja tenc poc per afegir al debat. Però, vull començar per agrair-te, Toni, que hagis escrit aquest post. Per no passar de tot i per posar en tan alta consideració el paper que podem jugar els glosadors com a referents en l’ús lingüístic.
Miquel Sbert diu (a la seva tesi, inèdita, sobre els glosadors) que no podem entrar en els processos de creació mental dels improvisadors. Fins i tot, com a glosador, em costa explicar tots els processos que el meu cervell realitza a l’hora d’elaborar versos. Sí que és prou clar que la musicalitat interioritzada del glosador li permet encabir idees dins aquest motlo heptasil·làbic; i que canar i quadrar els versos és, per a l’improvisador, un automatisme. El que plantejam, per tant, és alterar aquest automatisme, és a dir, que deixi de ser-ho; ja que (i contestant una de les preguntes) el glosador sols pot glosar amb el parlar d’avui (de fet, amb el propi parlar); tot i que ha d’intentar ser fidel a la tradició i correcte gramaticalment, obviant les llicències de què pugui fer ús i que la improvisació requereix en tants de moments.
La glosa és oral (fins i tot quan és escrita). Un dels handicaps dels glosadors actuals, en comparació amb els d’altres èpoques, és que estam educats a partir dels codis de l’escriptura, molt més que de l’oralitat. Totes les paraules que utilitzava el “poeta sense escola”, Antoni Vicenç Santandreu, eren apreses per transmissió oral i, per tant, a través de la musicalitat dels sons. Avui aprenem més a partir de les grafies que dels sons. He llegit moltes gloses que no s’avenen amb els codis de l’oralitat, que no fan les sinalefes pertinents o que deixen de fer-ne (és interessant estudiar les sinalefes de feble+forta que feim oralment). També, i això enllaça amb el que apunta Nicolau Dols, he llegit gloses amb una distribució d’accents que demostra el poc domini de l’oralitat de qui les ha escrites. Ha de ser, per tant, a parer meu, l’oralitat qui comandi. No veig, tampoc, amb bons ulls utilitzar unes normes o unes altres si la glosa es canta o si s’escriu. El que canviam, Maribel, és el canal; no el registre. Sí que podem escriure o cantar gloses amb diferents registres lingüístics. No té la mateixa funció, ni la mateixa intencionalitat, la glosa que cantam dins una taverna que la que puguem fer a una Nit de la Cultura, per exemple. De la mateixa manera, no serà igual escriure una glosa al grup de WhatsApp que publicar-la a un diari.
No sé si recorda, en Colau, que ja fa temps li vaig demanar pels no diftongs diftongats. Ja em va advertir de la importància de la consonant que els precedeix i de la posició de l’accent. Sabem que diftongam, generalment, els hiats posttònics (història, fragància…). Sense un estudi seriós, m’atrevesc a dir que mantenim un alt percentatge dels hiats pretònics (tot i no evitar la tendència que explica Dols). On hi ha més dubtes és quan la tònica és en la vocal forta del contacte de què parlam (nació, camió, reflexió). També pareix que la combinació de i+o és la que més pateix la diftongació. Sense allargar-ho més, em deman si el nombre de síl·labes de la paraula també pot afectar la pèrdua del hiat (?).
No vull acabar sense escriure-ho: gaudeix de bona salut la glosa si ens podem permetre debatre aspectes lingüístics tan interessants com el dels hiats. Encara ho vull reblar dient: no només (per sort!) de la influència del castellà viu la Llengua Catalana!
Salut, gloses, hiats i diftongs!
PS1. Una abraçada molt afectuosa al bon amic Joan Llodrà
PS2. Deman perdó a Nicolau Dols per les (més que probables) barbaritats que hagi pogut escriure aquest etern estudiant de la filologia (i de la glosa!). Però, amb més força, li don les gràcies per dir la seva en aquest debat lingüístico-glosador
Benvolguts, moltes gràcies pels vostres comentaris. Us copii aquí el que m’ha deixat en Miquel Sbert al correu electrònic:
Les consideracions que he llegit m’han semblat molt interessants i poca cosa puc afegir-hi que no siguin obvietats mancades de rigor científic (els meus coneixements tècnics sobre la matèria específica són tan escassos com tòpics). Això no obstant, vull posar en blanc i negre quatre mots o, més ben dit, alguns circumloquis (un també gaudeix del friquisme com a element constitutiu):
1. Els codis (oral-escrit) són diferents. No poden ser garbellats amb instruments i perspectives idèntiques. Els registres (culte-col·loquial) també presenten diferències notables. Si, com és el cas, en poesia oral improvisada (o en la derivació glosa escrita) cal combinar-los, la situació es complica més encara.
2. La glosa improvisada oralment, a més a més, s’ha de sotmetre als automatismes ineludibles en l’acte creador. Una complicació més.
3. L’aspecte musical de la poesia improvisada (ritme, accentuació, còmput sil·labic, rima…) és determinant. O dit, d’una altra manera, incideix directament sobre el producte final: així pot fer que les vocals s'”allarguin” o s’escurcin; que més o menys de set síl·labes puguin “percebre’s” com a heptasíl·labs, a l’oïda d el’espectador no a la transcripció o a la repetició pausada; que s’aglutinin sons o que es fragamentin seqüències de manera “no natural”, etc.
4. la llengua “viva” és creditora d’aspectes funcionals (la tradicional “economia del llenguatge”: simplificar, fer “via”, el mínim esforç per al màxim rendiment…) que condicionen el mitjà a l’efectivitat del missatge (immediatesa, comprensió). Naturalment, els recursos lingüístics del glosador, de cada glosador, formen part del seu bagatge personal, adquirit en el seu context familiar i sociocultural, amb totes les virtuts i totes les servituds que comporten.
5. La nostra llengua, des de fa segles, sofreix la pressió del castellà, una pressió que, com sabem no és només lingüística, però no li són estranyes (no podria ser d’altra manera) altres influències a més dels resultats de l’evolució pròpia.
6. Si, com constaten els entesos, la normativa sobre hiats i diftongs és lluny de tenir una plasmació i un desenvolupament sistemàtics, pens que en matèria de poesia oral (improvisada o mediatitzada a través del canal, no del codi, de l’escriptura) la complexitat ésdevé enorme i no és tan senzill descobrir una causa com a única (no sé si principal) i, el que és més important, perfilar unes pautes per aclarir els problemes que s’hi detecten (potser més per a l’estudi (o per al gaudi posterior de transcipcions i textos ad hoc) que per a la finalitat primera de la poesia oral que és la comuunicació directa amb el públic present a la performance, encara que sigui massiva i televisiva).
7. Com a pauta, per a mi, hauria de ser l’heptasíl·lab l’indicador més rellevant en el camp de la glosa. Per sort, els nostres glosadors inicien camins més enllà d’aquest metre, però el de set duu la doma. Crec que les normes de la diftongació o de la no diftongació harien de fixar-se, en el nostre camp, del requisit mètric del vers creat en performance (o paral·lelament, en una performance simulada “a una camilla” o a la pantalla d’un ordinador) i que correspon als que escolten (o llegeixen) esbrinar-ne el fil. Quant a la formulació de normes és tota una altra cosa: els lingüistes de la branca corresponent ja analitzaran, si escau, la matèria i n’extrauran o no les conclusions que considerin oportunes (i útils, si pot ser).
Miquel Sbert
I també aquest altre que ha deixat en Miquel Vives Penyafort al Facebook:
“Si ho deixam només en mans dels glosadors no arreglarem res. La clau la tenen els mestres d’escola i la TV.
Si unes beatífiques monges felanitxeres varen ser capaces de canviar la fonètica de Sant Jordi i de Sant Joan què no podrien aconseguir els nostres mestres si s’ho proposaven…”
Miquel Vives
En Feilp Munar ha deixat aquest missatge al meu compte de correu electrònic:
Benvolgut Toni,
M’ha agradat llegir les teves reflexions sobre aquest punt, ja que n’hem parlat sovint amb els glosadors que fan combats d’improvisació, combats de picat; amb en Mateu i na Maribel, sobretot, hem qüestionat que es puguin arbitrar els mateixos esquemes quan parlam de gloses o poesia popular escrita o bé gloses improvisades, on la comunicació roman dins un context especial i, per això mateix, les normes no es poden aplicar de la mateixa manera.
Tot i així, fent un repàs de les gloses improvisades que tenim enregistrades, la majoria diftonguen, llevat d’alguns casos que tu mateix has assenyalat. En la improvisació oral cantada això no és cap entrebanc, ni cap “distorsió”, ans al contrari: esdevé un recurs que l’improvisador pot emprar -tant si n’és conscient com si no n’és- i que li proporciona un ventall més ampli a l’hora de realitzar les seves produccions. Tanmateix, cada glosador té uns esquemes peculiars i allò que succeeix en el més pregon del seu cervell encara està per delimitar.
Una abraçada