Josep Pedrals: “La poesia és un autèntic luxe, el millor que tenim a la vida”


Sincer, transparent, torrencial, apassionat, directe. Així és Josep Pedrals (Barcelona, 1979) quan parla de poesia. L’hiperactivista poètic per excel·lència ens parla de les seves motivacions i les seves dèries, dels seus camins poètics, de les seves dreceres i dels seus llacs de tranquil·litat.

pedrals

El llibre de poesia és minoritari, poc llegit. Però sí que hi ha molta gent que cerca la poesia dita, cantada, amanida amb altres ingredients. Hi estàs d’acord?

És que igualment penso que la poesia no és que sigui tan minoritària. I de fet, ha de ser minoritària. Si fos molt majoritària, vaja merda… La poesia exageradament majoritària té una qualitat més popular que poètica. Que està molt bé, a mi m’agrada. No és pas res dolent que sigui minoritària. Les coses més luxoses de la vida són totalment minoritàries, i la poesia és un autèntic luxe. És el millor que tenim a la vida. Ha de ser per a pocs. Jo els meus poemes els vendria caríssims, perquè sigui un luxe de veritat, i ja veuries quants s’hi barallarien per tenir-los, si fossin molt cars.

Però tu fas molts d’esforços per divulgar aquesta poesia, i per fer-la arribar a un públic més ampli…

No és gaire esforç, m’ho passo molt bé fent-ho.

I encara que sigui natural, sí que fas feina per eixamplar allò que no abastaria el llibre estricte.

Són móns diferents. El llibre et permet anar endavant i endarrere com tu vols i quan tu vols, i tens una intimitat amb el llibre. En el recital no pots anar endavant i endarrere com tu vols, vas segons el qui parla. És un acte efímer, és art efímer, és una altra història.

El públic és diferent?

Sí. Potser de vegades coincideixen, però sovint no. Hi ha gent que va a recitals sovint, però que llegir poesia se’ls fa una muntanya. De fet, a vegades poden acabar llegint alguna cosa de poesia si prèviament ho han sentit i els ha quallat. I hi ha gent que fa a l’inrevés… que no suporten els recitals i en canvi són grans lectors de poesia. I també n’hi ha que només llegeixen teoria poètica, que també és divertit. N’hi ha per a tothom. El fet del recital passa més de pressa, potser, que el poema llegit. El poema llegit si se’t fa una muntanya, se’t fa una muntanya per sempre. Per contra, en el recital, no t’entrebanques, passes al següent. Això facilita les coses, perquè t’és molt més fàcil quedar-te amb la part musical de la poesia. És com quan vas a un concert, hi ha molt poca gent que escolti un concert llegint la partitura. Això sí que és minoritari. El meu pare de vegades escoltava les simfonies mirant la partitura, però això són coses seves. Hi ha gent que mentre li reciten llegeix el poema, i penso que no s’ha de fer, escolta el que et diuen!

La poesia que es tria per recitar ha de ser diferent? Ha de ser menys críptica, menys densa, menys hermètica?

Si el qui diu el poema no recita bé, ja no hi ha res a fer. I encara que sigui molt complex, si t’ho reciten bé potser no l’acabaràs d’entendre, però déu n’hi do. De totes maneres, hi ha un determinat tipus de poesia que no l’has d’entendre… escolta-la, cony! Jo vaig a molts recitals internacionals, i la meitat de poetes que reciten no els entenc. Alguns sí perquè domines més o menys una llengua… I sentir recitar en ioruba o en catxiquela fa molta gràcia, perquè vulguis que no vas interioritzant l’actitud, l’entonació, la musicalitat d’una determinada llengua, i això és molt potent. I igualment, sí que penso que hi ha alguns poemes que val més no recitar-los, perquè t’estàs complicant la vida. N’hi ha alguna que es presta més de sortir a l’escenari. I també depèn del públic que t’escolti. A una universitat pots dir determinades coses sense por. I si vas a una taverna en diràs unes altres. En definitiva, no és tant una qüestió de si hi ha una poesia millor per recitar, sinó que hi ha ocasions per a tot.

Dónes molta importància a la forma, a la mètrica, a la rima. No fa gaire vaig llegir que algú havia dit que la poesia de l’experiència havia fet molt de mal a la poesia perquè s’havia deixat de banda el joc lingüístic.

La diferenciació de la poesia respecte d’altres coses és que és un llenguatge treballat, triat i arranjat per causar una resposta emotiva. Però coi, si el llenguatge no està ni treballat ni triat, no cal que ens hi posem… No vull dir que no pugui ser un poema, però és molt avorrit de llegir, depèn de què. Llegir els diaris de les nenes adolescents no té cap mena d’interès. Llegir certa poesia de l’experiència és com llegir diaris de nenes adolescents. Enhorabona, però no té més transcendència que la que pugui tenir per a tu i per a la teva neteja espiritual. Que sí que la poesia ha de ser catàrtica, però que hagi de ser catàrtica no vol dir que tots ens haguem de menjar les catarsis dels altres i que una bona catarsi sigui millor poema, o que hagis trobat un lligam entre la teva experiència no sé què… bah! a prendre pel sac! I tampoc no vull dir que s’hagi de fer un gran treball de rima i de mètrica, que cadascú faci el que vulgui, però em sembla que un mínim de sentit del ritme s’ha d’exigir a la poesia.

Francesc Garriga diu que ell no mira ni rima ni mètrica, però sí un sentit del ritme.

Sí. Els poemes d’en Garriga tenen molt ritme. I a vegades el ritme està en les pauses, perquè ell juga molt bé amb les pauses i els talls de veu. Determinat tipus de mètrica arriba a un punt que no té més secret, els pots fer a tirallongues, i arriba que tard o d’hora et sortirà alguna cosa que mínimament soni bé. El ritme, però, a més, crea un problema perquè ningú no sap ben bé definir-lo. Hi ha un debat llarguíssim entre musicòlegs, teòrics de la literatura, filòsofs… Aristòtil deia que era l’ordenació del moviment. Hi ha 250 definicions de ritme.

Sí, sí, en Garriga no compta síl·labes però hi troba un ritme.

En el cas d’en Garriga fins i tot és calculable, perquè no hi ha mètrica però hi ha uns accents claríssims i uns jocs de sintaxi molt ben trobats. Ell es fa el desmenjat, però déu n’hi do.

I en canvi ell té claríssim que escriu poesia per treure els seus dimonis interiors, pors, manies. És una poesia catàrtica que parla d’ell o de la seva circumstància. Això no és poesia de l’experiència?

És més la manera com ho exposes que la manera com ho dius. Jo també explico els meus dimonis. El problema de la poesia de l’experiència és si només és de l’experiència. No ha de ser només l’experiència el que compti, sinó també la consciència de l’experiència.

Però passada per un sedàs.

Sí, és el que dèiem abans. S’ha de purificar, s’ha de fer salubre. I has de tenir en compte que ha de tenir un punt d’universalització, un grau d’abstracció fins a cert punt.

Diuen que els mals imitadors de Ferrater han fet molt de mal a la poesia catalana… precisament perquè no universalitzen.

El que passa que de vegades també és una qüestió de com t’ho miris. No ho sé. No hi entenc gaire.

Però tu per què escrius poesia?

Perquè em surt de puta mare. És el que sé fer millor. Si no, a què vols que em dediqui? A arreglar cotxes?

Però escrius per treure dimonis, per catarsi, per diversió, per canviar el món?

Per tot. Depèn del moment. No escric només per una cosa. De fet, escric molt sovint per encàrrec. I a vegades la gent et diu “ai, per encàrrec no hi ha sentiment”. No hi ha sentiment, ta puta mare! Per què no hi ha sentiment? Si els encàrrecs me’ls faig meus, ja veuràs si no hi ha sentiment. És més, hi ha sentiment perquè cobro. Hi ha dies que sí que escric coses perquè em vull queixar, i hi ha dies que escric coses perquè sóc feliç, i hi ha dies que escric coses perquè vull provar una cosa raríssima, a veure si em surt un exercici molt complex de rítmica. Hi ha dies que escric, simplement, perquè porto dies sense fer-ho, perquè em sento més bé quan escric. I després tot això m’ho quedo jo. I el que em sembla que és potable o mostrable, ho retoco o ho treballo.

Tornant a Garriga, ell deia que els poetes del joc formal no l’interessen, per exemple Foix. Tens por de caure dins el pur joc formal?

És que a mi m’encanta! Que de fet el pur joc formal és molt més interessant que les mamonades de palles mentals que es fa la gent amb els seus sentiments. Els sentiments de no sé qui poden estar molt bé, però si estan mal escrits, me la rebufen. En canvi, un joc formal, si és pur realment, és boníssim, és una meravella. Saps quins són els llibres més importants de la història i més cars? Els que tenen unes miniatures més boniques: pur joc formal, i ens importa un rave si estan explicant la vida de Jesús o si expliquen els sentiments de Catul. Ens importa un rave. Oi que un artesà és molt més bo si fa una peça ben feta que si fa una peça que porta un sentiment brutal? Pot portar molt de sentiment, però si és una merda com un piano, és una merda com un piano, i punt. No em fa cap mena de por caure en el pur joc formal. És més, de vegades me’l provoco perquè així aquests em diuen pallasso i s’ho passen molt bé, i jo també m’ho passo molt bé.

Has parlat d’artesania. Podries trobar algú que et digués que el joc formal és artesania i la transcendència és art…

Bach, que té una de les obres musicals més transcendentals de la història, és pur joc formal. De fet, fins al segle XIX no va ser mirat amb bons ulls, perquè els semblava un quadriculat. Que la gent pensi el que els surti dels collons. A mi m’interessa quasi tota la poesia, fins i tot la més dolenta, perquè així sé el que no vull fer. I m’interessa igual. Triar és molt difícil. Hi ha dies que m’agrada una cosa, i dies que me n’agrada una altra.

La poesia social també t’interessa?

Sí, també.

Pot ser poesia, sent social?

Sí, i tant. Fins i tot fer poesia fent un anunci, i això que la publicitat és la cosa més antipàtica del món.

D’on creus que neix aquesta obsessió per enaltir poetes com a gurús de la pàtria. Guimerà, Maragall, Riba, Martí i Pol, Margarit? Per què triam gurús poetes i no d’un altre tipus?

Qui ho tria això?

No ho sé… Però ho triam… Pensa en els funerals de Guimerà, o de Verdaguer…

No sóc sociòleg ni antropòleg, desconec el rerefons de tot plegat. És curiós, però fins a cert punt, perquè això deu passar a tot arreu.  Aquests funerals, sí, això és molt maco. Està bé.

Però què tenen els poetes que fan que els triem com a cappares de la pàtria?

Tenen els poemes. I un poema t’ajuda a viure. I altres coses no t’ajuden a res. Un poema té una força de fons que et pot ajudar. Si hi ha un artista o un escriptor que en un moment donat entra bé a la sensibilitat de la gent i crea un quòrum és lògic que passi això.

Això ens retorna al principi de l’entrevista. Dèiem que la poesia era una art minoritària, però crida l’atenció que qualcú que practica una art minoritària aconsegueix mobilitzar la societat civil. I això pot ser entès com un contrasentit, no?

No, perquè el fet que una cosa sigui minoritària en general no vol dir que no pugui deixar-ho de ser en casos concrets. És més, mola que passin aquestes coses. Que algú tingui un èxit a nivell de vendes… és collonut. A mi m’agradaria molt vendre de cop 100.000 llibres de cop, més que res perquè no hauria de fer algunes feines que faig.

Margarit ha dit que si per llegir un poema seu necessites un diccionari és que el poema no està ben fet.

Perquè en Margarit pretén fer això.

Sense voler-vos confrontar, ni molt menys, teniu una manera d’acostar-vos a la poesia molt diferent. Estau a les antípodes.

No pretenc que la gent vagi al diccionari, però hi acabaran anant, però perquè jo busco una altra cosa que la que busca en Margarit. Ell pretén trobar una essència d’un llenguatge molt d’avui, i a mi el llenguatge d’avui m’interessa tant com el d’ahir, el d’abans-d’ahir i el de demà passat. El meu joc lèxic és un altre completament, genera un altre nivell de llenguatge. No és ni millor ni pitjor, senzillament és un altre tipus de joc. Com si un diu: tu per què fas música pop? I en canvi l’altre fa contemporània rebuscadíssima. No és que estiguem a les antípodes, es que busquem fer coses diferents, i tipus de comunicació diferents. I el tipus de comunicació també fa això, que també a nivell rítmic hi hagi diferències: en Margarit sempre juga al mateix tipus de vers, té una mètrica molt quadrada. Constantment va amb aquesta mena de decasíl·labs… Jo vaig canviant perquè m’ho passo bé. Ara bé, el vers d’en Margarit és molt fluït i això és el que pretén, fer un vers que tiri molt fàcilment, que entri, que no t’hagis de complicar gaire. I li surt. I si el que vols fer et surt, enhorabona, això està molt bé!

Avui participes en un acte conjunt de poetes i glosadors. Com veus la relació entre la poesia improvisada i la glosa.

En realitat, la glosa improvisa, però ho fa sobre uns patrons, i la poesia també improvisa sobre aquest patrons i el que fa també és dir-ho. Uns improvisen una cosa i els altres n’improvisen una altra. El glosador no ha de buscar una entonació determinada, perquè ja li ve donada. En canvi, el poeta té les síl·labes emplenades ja, però el que ha de buscar és l’entonació. Tot és un joc de nivells lingüístics, de falques. És veritat que el glosador improvisa més, tot i que segur que hi ha glosadors que glosen sense sentit… És un art molt divertit, aquest de la glosa.

Què trobes d’aquesta trobada de poetes i glosadors? Ho trobes forçat?

No, al contrari. Em semblen dues arts que van en paral·lel. Em sembla lògic. No es fa sovint, això.

No. La glosa té una connotació molt més popular, i fins fa molt poc havia estat associada a l’àmbit festiu. Ara recupera tots els àmbits.

Doncs encara té molt més sentit que fem això. De vegades els poetes som molt estrets. Hi ha un cert “estatus” de la poesia, aquella sacralització del fet poètic, que sembla que hagi de ser la cosa més intocable. Aquell poema tal com està al llibre… que és com ha de ser in aeternum. Jo a vegades quan recito poemes d’altri els canvio perquè no m’agraden. Si hi ha algun tros que m’agrada i l’altre no, me’l salto.

One Comment Add yours

  1. gpamies escrigué:

    Reblogged this on strike-through and commented:
    Entrevista al poeta Josep Pedrals sobre què el motiva per escriure i els diferents gèneres. I molts tacos, cosa que fa l’entrevista més fresca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s