Sílvia Pérez Cruz, com una tela de seda: tremolosa i natural, fresca i suau


Vaig descobrir Sílvia Pérez Cruz fa una mica més de quatre anys a l’Auditòrium de Palma, en el marc d’un concert col·lectiu organitzat per l’Obra Cultural Balear i l’Associació Memòria de Mallorca. “Música per a l’exili”, ho titularen. La proposta musical era diversa i el fil conductor rondava, tot i les bones intencions, el friquisme. Potser aquell dia el meu eclecticisme no estava receptiu. Per ventura acudia cansat a la cita. Qui sap si l’avorriment de veure per enèsima vegada Maria del Mar Bonet em captenia. Però s’esdevingué la meravella. Una al·lota jove, morena de cabellera llarga i lleugerament onada, surt a l’escenari de l’Auditòrium i s’asseu. L’acompanya Reffree. Sílvia Pérez Cruz ens canta les “Corrandes d’exili” de Pere Quart.  Una veu carregada de força i emoció, les pauses dins la cançó, la gargamella plorosa, amarada de memòria: massa ingredients per a nosaltres. Dibuixaria ara mateix el silenci corprès de la platea. Res que hagi fet ella d’aleshores ençà no m’ha decebut mai.

P1080465

Dissabte la poguérem veure una altra vegada a Mallorca, aquest pic a l’Auditori d’Alcúdia, amb Marc Miralta a la bateria i Albert Sanz al piano, reunits amb i per Javier Colina. Miralta i Sanz acompanyen amb excel·lència els dos monstres de la nit. Colina maneja el contrabaix com aquells músics que saben fer parlar els instruments, i el fa dialogar amb la veu candorosa i politònica de Sílvia Pérez Cruz. Ella, la jove diva, omple l’escenari i, golafre, es menja el pati de butaques. Sílvia Pérez Cruz és un prodigi natural. El seu cos continental, de malucs generosos i cames eternes, de ventre de dona i pits en ufana permanent, balla sota la seda tremolosa del seu vestit de nit. Enfilada damunt uns talons elegants ens esguarda des de la seva mirada de maragdes imantades amb un somriure d’albercocs i cireres decorat per una cabellera infinita de niguls d’atzabeja. La miram i la sentim cantar i no comprenem com la natura pot congriar tanta contundència dins una tendresa tan transparent. Canta amb la veu de seda com la del seu vestit. Tremolosa i natural, fresca i suau. Ha estat Javier Colina que ha tingut la idea d’ajuntar-los i ha estat ell també qui ha seleccionat les peces que formaren part del disc que han editat (“En la imaginación”, Nuba Records) i també del concert que ens regalaren ahir. Tenia el disc de feia temps, i és una delícia, però res comparable amb la força del directe d’aquesta gent.

Boleros i cançons, amor i desamor. Llàgrimes i passió. Lletres per a persones adultes. Cançons per a gent viscuda. Experiència de l’empatia. Pérez Cruz és capaç d’arrabassar alzines de la gargamella amb tota la ràbia, però també fer-nos passar un cor de vellut a prop dels llavis, suaument, com qui no vol la cosa, o arribar a esdevenir gairebé imperceptible per a l’oïda alhora que ens remou l’ànima voluptuosament. Hi ha cantants que canten des del cor, d’altres ho fan des del ventre. Ella, enfila les cançons des de l’ànima. Sílvia Pérez Cruz, mestissatge, exotisme i arrel, s’adapta al bolero descarnat i es mostra versàtil en els registres, capaç d’interpretar amb to divertit altres temes més distesos com “El panquelero” o “Belén”.

La formació juga totes les tàctiques. Els solos de Sanz i Miralta confirmen l’evidència de les seves taules musicals. També Colina s’exhibeix virtuós, tot sol, només amb la companyia del seu contrabaix enorme. I Pérez Cruz i Colina, a duo, tots sols s’acompanyen. Un dels moments màgics de la nit és el duet Colina-Pérez Cruz per cantar-nos que “Las penas que me maltratan son tantas que se atropellan y como de matarme tratan se agolpan unas a otras y por eso no me matan”, que executen amb un exercici de complicitat i solvència vocal ja coneguda de Sílvia i descoberta anit passada de Javier. Acaben la nit amb els bisos, amb el públic dempeus, aplaudint enfervorit i demanant un extra més. El fan i tanquen el concert abraçats, agraïts al públic. Ella, amb la seva mirada oceànica i plena d’una força negra, color de móra madura, és capaç de mirar-nos a tots i fer-nos pensar que ens mira a nosaltres sols. Partesc del concert, certament, amb aquest dubte: és a mi, que em miraves, Sílvia?

PS. Per cert, en acabar el concert, Sílvia Pérez Cruz va voler donar suport explícit a la vaga indefinida dels docents de les Illes i es va posar la camiseta verda de l’embut.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s