Ha partit a somiar déus, mentre nosaltres matam memòries


somiar déusQuan són vius sempre penses que hi seran. I quan es moren, comproves que hi són sempre. Fa mitja hora que les xarxes narren la mort de Toni Catany. Amb mirada atònita, recerc dins la xarxa fotos seves. Somiador de déus, el fotògraf llucmajorer atorgà el seu esguard a la llum i retratà amb passió el país i el paisatge. La vida que vivim, i la que s’esfulla entre els dies. La que mor de viure’s. Una tristesa estranya m’agombola davant la pantalla. El país és menys país sense un dels nostres. El país és més país, amb un mite més que s’afegeix a la llista dels homenots que ens el forgen dins els segles.

No el vaig conèixer. De Llucmajor em contaren que, essent jove, feia retrats, fotografies de persones. Però corregué món, i viatjà. Ens mostrà la mediterrània, en trescà les arrels clàssiques, les pedres, el paisatge humanitzat de l’antigor. Cercà els volums, les clarors i les ombres dels cossos dels homes. La seva fotografia de gra lluminós, o fosc, congelava les pells per sempre i les convertia en paisatges de dues dimensions arrecerats dins la tercera. Diu Roland Barthes que els éssers fotografiats són morts, perquè mort és el moment retratat, passat, efímer, pretèrit irrecuperable. La imatge corglaçada d’uns ulls perplexos davant la càmera que sembla robar-li l’ànima. Catany tenia el do de matar els retratats i dotar-los d’una vida nova, d’una poesia que ens fremeix amb cada gra de plata. Grans de plata i un procés de revelat que acostava el clic de la fotografia als processos més propis de la pintura, amb textures i tonalitats capaços de crear una nova natura, de fer una nova creació, una realitat nova i diferent passada pel sedàs dels seus ulls reblits d’ànimes.

toni catanyAvui, avesats al clic infinit i sense risc de la fotografia digital i al fotoixop de butxaca, no abastam a comprendre la delicadesa de les creacions de Catany. Les seves natures mortes plasmen amb poesia el pas del temps, la decadència de la carn, la decrepitud de la matèria, els organismes efímers, com una metàfora del nostre pas fútil per la vida tan fugaç. La vida tan fugaç, i la mort que, sorpresiva, ha engolit uns ulls que sabien mirar, el secret final que explica sempre tota excel·lència artística. No el vaig conèixer mai, esquiu com he estat sempre als grans homenots, davant dels quals, amb posat d’aprenent permanent, romanc immòbil i silent, admirat del mite, gravat en carn viva pel carisma.

La mort que, sorpresiva, ens ha apartat d’aquesta mirada particular mentre la misèria política dels qui pretenen governar-nos malbaratava l’oferta del fotògraf llucmajorer per instaurar, a casa seva mateix, la Fundació Toni Catany. Una vergonya més. Un descrèdit més. Una ignomínia més. Toni Catany ens donava la seva casa natal a Llucmajor, ens donava els seus negatius i el seu arxiu de fotografies positivades. Ens donava el seu saber i el seu fer país. El seu art, ens donava, per fer-nos més grans i més universals. Ha mort sense poder veure realitzat el seu somni. I ha hagut de partir planyent-se de la misèria dels qui governen un país que podria ser tan gran. Ha partit a somiar déus, mentre aquí matam memòries.

Toni Catany serà per sempre natura viva, imatge immortal d’ulls que saben mirar. En memòria seva, aquest escrit urgent.

One Comment Add yours

  1. montse escrigué:

    gràcies Toni

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s