Tant si es vol com si no es vol, som i serem: memòria, país, orgull i resistència


P1080785La Fira de Teatre de Manacor estrenà ahir la seva devuitena edició amb una obertura de gala. S’hi representava Barcelona, un muntatge del Teatre Nacional de Catalunya escrit i dirigit per Pere Riera i ubicat a la Barcelona del 1938 sacsejada i atemorida pels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana i que hi deixaren més d’un miler de morts.

L’obra està concebuda en tres actes i es desenvolupa de manera lineal. Frega les tres hores de durada. El primer acte, el del matí, el del plantejament s’allargassa dins el temps, com volent insinuar el que s’ha d’esdevenir, com volent-nos mostrar una dolçor agrejada amb gotes de vinagre aquí i allà. El contrast entre la quotidianitat d’una família burgesa industrial de Barcelona i el trasbals i el drama que suposen les bombes i la guerra és una constant dins l’obra.

Les dues caps de cartell són Míriam Iscla, en el paper de Núria, una vídua d’un industrial mort pels anarquistes. I Emma Vilarasau, que és Elena, una diva aparentment tronada. La dona, durant la guerra, és la que sustenta la família, esdevé el pal de paller, la guia i la força, amb l’home mort, i al fill al front, amb l’avi vell i malalt, la dona esdevé referent: “Una dona sola pot fer girar el món”, arriba a dir Núria.

El muntatge, de gran format, presenta una escenografia imponent, amb una gran escala de fusta i el piano més bell de Barcelona, la ciutat modernista, rica, desvetllada i feliç. La capital de tots els catalans, el referent nacional i cultural, la porta d’entrada de les llibertats d’Europa, “una urbs plena i diversa, canalla i burgesa, feréstega i mestissa, i per damunt de tot, era el cap i casal de les essències d’una terra catalana promesa i encesa des de temps immemorials”, com diu el text de Pere Riera al programa de mà.

La realitat i la il·lusió, l’orgull del present i l’esperança en el futur s’esquincen com un llac d’aigua teba sota un punyal de foc. El piano i les cançons, el ball i l’alegria familiar, són trencats una vegada i una altra per l’estruend de les bombes, amb una insistència cada vegada més claustrofòbica. Míriam Iscla es mou amb mestria dins la contenció del seu dol, mentre que Emma Vilarasau se sent còmoda en el camí que li tracen, des de l’histrionisme a la tragèdia, dins el seu registre habitual. Jaume Banacolocha, l’avi que pateix del cor, el padrinet entranyable, el pare que ha perdut el fill i viu de l’alegria dels néts, l’home que sap que morirà amb el cor destrossat per la guerra, clama contra el desastre i es rebel·la a la injustícia amb una tristesa velada. Anna Moliner, la néta Victòria, vol vèncer la por amb les cançons, ella que només pensa a cantar i a compondre mentre cauen les bombes. De Victòria, d’Anna Moliner, és precisament el primer moment per a la llàgrima que guaita furtiva, en dedicar, plorosa, una cançó al seu germà Tinet, malalt de la pleura, en edat i amb voluntat de partir cap al front a defensar Catalunya. “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!”. Una desesperada i descarnada Santa Espina serveix per cloure el segon acte, que promet un èxtasi fora mida per al tercer.

P1080776Les expectatives es compleixen. Els fets s’acceleren i la trama es desfà com una boira de matí davant el sol imponent del dia que avança. Els personatges es destapen sense complexos i el debat sobre la guerra i sobre el país s’obre com una magrana de tardor. Vivim “en un país de paraules i profetes”, on dubtam “entre l’ètica i l’estètica” i una gent externa “ens vol fer creure que somiam”. Vivim en guerra i aquesta és la nostra data de caducitat: “O s’acabarà la guerra o ens acabarem nosaltres”. Vivim en una terra bruta i maltractada, trista i desolada, però que és la nostra, i dubtam entre quedar i resistir o partir per no patir-la des de dins. Al cap i a la fi, dubtam també de la nostra capacitat de canviar el destí, que se’ns imposa cruel, o que se’ns bada com una flor quan surt el sol: “Tots tenim el que ens mereixem: persones i països”. Vivim en una terra cremada, però que és la nostra: “Això és casa meva i no me’n vull anar!”, crida la Núria.

El tango final executat per Iscla i Vilarasau és un exercici de lluita, de passió, de dignitat, de reafirmació i de plany. De silenci aclaparador a les butaques i d’efectisme en l’emoció dels espectadors.

“No me’n vull anar”, crida la Núria. “No me’n vull anar”, diu Elena, “perquè tu ets casa meva!”. Albellons de llàgrimes solquen els ulls de vuit-centes persones i s’abaixa el teló en negre. S’hi projecten unes frases i el públic aplaudeix assegut a les butaques, en una ovació tancada i silenciosa, reflexiva i compungida, sabent que ells també són i viuen la història que acaben de sentir. S’alça el teló i s’alcen els espectadors de les seves butaques. Ballen el tango Elena i Núria entre els aplaudiments ara ja desfermats d’uns ulls banyats de sal. Agraïment i emoció. Saluden els actors, i se’n tornen. Els bravos omplen la sala. La funció ha acabat, però l’espectacle continua i creix en la comunió entre actors i públic. Tornen els artistes ara vestits de verd i una cridòria de vuit-centes veus clama amb agraïment i una sola veu que, tant si es vol com si no es vol, som i serem. Som memòria i serem memòria. Som llengua i serem llengua. Som país i serem país. Som història i serem història. Tant si es vol com si no es vol.

One Comment Add yours

  1. Joana Serra escrigué:

    Molt interessant! M’agradaria molt veure aquesta obra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s