George Kaplan, massa vestit per a tan poc cos


George-KaplanDe vegades, un excés d’expectativa pot frustrar una il·lusió franca i sincera. Potser és el que em va passar ahir al Teatre de Manacor. Dirigida per Toni Casares hi arribava George Kaplan, una obra de teatre produïda per la Sala Beckett. De la posada en escena, res a dir. Ans al contrari: funcionalitat, efectisme, ús ben encaixat de les noves tecnologies (amb projeccions i efectes de so), canvis d’atrezzo ràpids i efectius… Segurament l’estructura narrativa del text feia que totes aquestes possibilitats es poguessin desenvolupar amb destresa i lluïment de l’escenògraf. Així, per exemple, les variacions en el vestuari dels cinc actors participants aconsegueixen anar-los transformant de post-adolescents revolucionaris a personatges poderosos que prenen decisions sobre el nostre futur, i el nostre present.

Però què és George Kaplan? Una obra de teatre dividida en tres parts on els cinc actors representen, cadascun, tres personatges diferents. A la primera part, els actors representen uns joves postadolescents i el text aconsegueix amb prou efectisme i amb proximitat a l’espectador que molts entenguin i comprenguin la caricatura de l’assemblearisme. Una caricatura que, tanmateix, no arriba al sarcasme i tampoc pretén carregar-se aquesta manera de funcionar, però sí mostrar-ne les febleses. En aquesta primera part ja es destria una certa desigualtat interpretativa. Si Sara Espígul es mostra tothora com la més solvent i segura dels actors, juntament amb l’altra intèrpret femenina, Sandra Monclús, Francesc Ferrer s’hi mostra sobreactuat i pla, incapaç de fer diferenciar els personatges que va interpretant al llarg de l’obra. Hom no sap si aquesta dificultat és volguda, perquè és també el resultat de la interpretació de Borja Espinosa, per bé que, en el seu cas, la mesura interpretativa el deixa en bastant més bon lloc.

La primera part promet emocions interessants per a les altres dues. Però aquestes expectatives es desfan com un terròs de sucre a la segona i a la tercera. En el segon acte els cinc actors interpreten cinc guionistes influents que han de crear una ficció per a les esferes de poder. I en el tercer són els mateixos actors  els qui s’enfunden en els papers dels poderosos. Cap de les finestres obertes en el primer acte és tancada amb eficiència ni amb solvència en els altres dos. Només petites aclucades d’ull relacionen una part amb l’altra. I la densitat textual i conceptual de la primera part s’esvaeix en les altres dues.

En definitiva, George Kaplan, que deu el seu nom a l’agent secret amb qui confonen Cary Grant a Con la muerte en los talones, i que, a més, té presència projectada al muntatge teatral, no aconsegueix el seu objectiu principal, que hauria de ser el de generar una inquietud sobre els fils que manegen aquest món. Això sí, queda clar que les baixeses humanes, els detalls més mesquins, les misèries i els desastres amb què hem de conviure quotidianament es repeteixen a totes les edats i a tots els estrats socials.

Una obra ben presentada però mal construïda. Massa vestit per a tan poc cos.

One Comment Add yours

  1. pere sanso escrigué:

    El teatre a de comunicar, una historia, un sentiment……,G K no ho consegueix, nomes es avorrida i prou

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s