Nerium Park, l’ombra desemparada de la solitud


nerium-park-ta2013Una hipoteca, un indigent, una executiva, un acomiadat, una immobiliària, una urbanització, una parella que no té por de ser feliç. Dues persones per tenir-ho tot, o per no tenir res. Nerium park (que podríem traduir per “Parc de Baladres”, el baladre, curiosament de flor bella i verinosa) és la darrera proposta de Josep Maria Miró i que, a més, va resultar guanyadora del premi Ciutat de Manacor a textos dramatúrgics i del premi Quim Masó, que li atorgava la producció del muntatge. Així doncs, Nerium Park arribava a Manacor acabada d’estrenar al festival de Temporada Alta de Girona.

Nerium Park és el nom d’una urbanització de nova planta, moderna, renovadora, solitària i distant. En Gerard i na Marta han de fer mitja hora de camí per arribar-hi cada dia. Molts dels pisos encara no estan acabats. I els que estan acabats no es venen. La felicitat sembla invencible a l’inici, i tan fràgil al final… Costa imaginar camins inversos. Per als qui vulguin veure l’obra a part o banda, ens estalviarem d’explicar la trama. Però farem algunes puntualitzacions, opinions de qui escriu, sobre el muntatge. El text és bo. Les rèpliques són dinàmiques i saben fer el que fan els bons textos de teatre, dir les coses sense dir-les, posar-nos en situació i fer-nos sentir el que viuen els protagonistes. L’actualitat temàtica hi és una constant: bombolla immobiliària, crisi econòmica i laboral, crisi de valors, paranoia. La interpretació dels dos actors és magistral. Donam un punt més a Roger Casamajó, però també concedim l’excel·lència a Alba Pujol. Aconsegueixen transmetre naturalitat als diàlegs, un realisme aclaparador,  tensionador. Ningú està còmode seguint la trama de Nerium Park. No és agradable, ni tranquil·litzador, ans al contrari. De tan real, incomoda. De tan possible, neguiteja. De tan autèntic, corprèn. Nerium Park té ritme, té intriga, té missatge i té conseqüències sobre l’estat anímic de l’espectador. Teatre transformador, valent, directe.

L’obra està dividida en dotze escenes que se’ns anuncien amb un rètol projectat a la paret amb el nom de cada un dels mesos de l’any. La transició entre cadascuna de les escenes es fa baixant la il·luminació i amb l’aparició d’una regidora que actua com un vertader autòmat, al ritme d’una música que serveix al director Josep Maria Miró per augmentar la intranquil·litat del públic assistent. La regidora en qüestió mereix una menció a part, per l’efectivitat, i també l’efectisme, de la seva tasca. L’escenografia, funcional i semirealista, ubica els personatges dins l’ambient fred d’un pis nou que no aconsegueix mai la calidesa d’una llar, i on els personatges  conviuen amb els fantasmes d’una relació que es corseca, víctima dels esdeveniments i, sobretot, de l’entorn.

Nerium Park va merèixer una llarga ovació per part del públic assistent a la funció presentada a Manacor. La duresa del missatge, potser la seva fredor gèlida, la seva amargor penetrant, frenaren el que hauria d’haver estat un entusiasme incondicional envers un muntatge ben fet, ben presentat i ben actuat. Res no hi sobra, a Nerium Park: una experiència que convida a continuar endavant en la convocatòria i concessió dels Premis Ciutat de Manacor de Literatura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s