Flames a la fosca: actors lluents dins una dramatúrgia obscura


Flames_a_la_foscaEnguany és un any poètic. Molt. Es compleix el centenari de l’any del naixement de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez. A més, també fa vint-i-cinc anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. Així doncs, són molts els actes, projectes, exposicions, llibres, que, entorn d’aquests quatre personatges es van organitzant arreu del país. El qui s’endú la tallada més preferida és Salvador Espriu, per allò de poeta cívic, o de poeta que ens va salvar els mots quan tothom ens els volia segrestar. És el poeta de La pell de brau. Sens dubte, és qui té el reconeixement institucional. Darrere, com un satèl·lit en els reconeixements, hi va el seu amic de joventut Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Aquest cap de setmana passat arribava a Manacor Flames a la fosca, el muntatge que, protagonitzat per Manel Barceló, en el paper d’Espriu, i Salvador Miralles, en el de Rosselló-Pòrcel, vol reconèixer i homenatjar els dos personatges, la seva relació i, sobretot, la seva obra. L’escenari és reblert de piles immenses de llibres (més de 3.000) que volen representar la base literària d’aquests dos homenots de la literatura catalana. Barceló i Miralles s’endinsen amb precisió i sentit en les maneres de veure el món i d’enfrontar-s’hi d’Espriu i Rosselló. El primer, pulcre, higiènic, maniós, reprimit, estugós de tot. Cultíssim, però també altiu, distant. El segon, vital, exultant, enèrgic, poderós, sensual. Cultíssim també, i sexual.

Si la caracterització dels personatges, tant pel que fa al vestuari com al posat dels actors és excel·lent, no es pot dir el mateix de la dramatúrgia. No és gens fàcil compaginar una obra de teatre amb retalls d’obres literàries a priori distants i tan diversos com poesia, prosa, fragments d’articles, literatura epistolar… Durant molts de moments es té la sensació que el muntatge no mena enlloc i que s’han agafat, en forma de collage, retalls d’aquí i d’allà que només són salvats per l’excel·lència dels intèrprets. Barceló es llueix en el fragment de Dr RIP, i també es llueix Miralles en el cèlebre “A Mallorca, durant la guerra civil”. En canvi, no sembla més que una concessió folklòrica al públic de Barcelona el fet de voler llegir en article salat unes cartes que Rosselló, en català formalíssim, escrigué en literari. Tant pel to de les cartes com pel de l’obra en general, no calia.

L’única línia on sembla que l’espectador es pot agafar és la cronològica. De la joventut i el creuer amb el Ciudad de Cádiz es passa als anys d’efervescència juvenil, ubicats dins els Fets d’Octubre, i poc més tard, en l’esclat de la guerra civil. Els 3.000 llibres de l’escenari, enmig d’un potent terrabastall sonor, són esbucats i devastats. És el símbol de la cultura destruïda. Els anys de dictadura són coberts amb una gran tela negra a través de la qual els poetes i els escriptors han de tornar a començar, pouant en la tradició, en el passat, en els referents pretesament esborrats.

L’obra vol seguir la línia de Rosselló-Pòrcel i no l’abandona fins que les seves restes no descansen a la seva Palma natal. El salt cronològic és excessiu i sembla ubicar fora de context ja les vides, i la seva relació intensa, d’Espriu i Rosselló. Sobre l’escenari també hi trobam Fina Rius, en el paper d’Amàlia Tineo, l’amiga d’ambdós i marmessora de les voluntats pòstumes de Salvador Espriu. I Miquel de Palol, que sembla deambular sobre l’escenari, tot fent massa evident la diferència de registres interpretatius. No debades, De Palol s’interpreta a ell mateix, com a fill de Mercè Muntanyola, l’altra membre del grup que formaren Espriu, Rosselló i Tineo. De Palol no aconsegueix fer-se escoltar ni lluir com ho fan els altres actors, llevat de quan fa la seva intervenció final, tot recitant el “Compliment a Mercedes” de Rosselló, amb sentiment, amb enyor, amb tendresa.

El muntatge fou acomiadat amb una ovació indiscutible i repetida i reiterada: entusiasta, amb part del públic dret a les seves localitats. Salvador Miralles, el manacorí de l’obra, acabà sortint amb la camiseta verda de la Plataforma Crida a les mans, en suport del col·lectiu de docents que lluiten per una millor educació.

One Comment Add yours

  1. Miquel Àngel. escrigué:

    Jo també hi era diumenge a veure l’obra i la vaig trobar molt llunyana. No me va emocionar, no em va commoure, no me va arribar. La vaig trobar molt freda, no per la interpretació dels actors, però si pel texte. Pot ser un altre plantejament de l’obra hagues fet que tos és pogués entendre molt més i no deixar-me tan indiferent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s