Smiley: a qui no li agrada un final feliç?


smileyDos punts, un guionet i un parèntesi tancat: un smiley, una cara somrient, la més senzilla, la més simple, la més esquemàtica i la que pot dir tantes coses. És la capacitat de comunicació que aporten les noves tecnologies, i que tanmateix no és mai tan explícita com una mirada o una carícia. Smiley és també el títol triat per a la comèdia romàntica que la sala Flyhard ens proposava aquest cap de setmana al Teatre de Manacor.

Smiley té tots els ingredients d’una comèdia romàntica clàssica, amb la novetat que, aquesta vegada, els dos protagonistes són dos homes. Dues persones amb referents i aspiracions vitals tan diferents que sembla impossible que es puguin arribar a enamorar mai. Però vet aquí que el misteri de l’amor triomfa per sobre de convencions, postures socials i pretensions diverses. La comèdia de la Flyhard és protagonitzada per Rubén de Eguía en el paper d’Àlex, el propietari del Bar Bero, el gai catxes, d’esquena ampla i assistència disciplinada al gimnàs; i Albert Triola, que hi fa de Bruno, l’intel·lectual, que no freqüenta bars d’ambient, que llegeix i mira pel·lícules… No és un amor impossible: és un no-amor. I tanmateix…

La comèdia s’enceta amb un missatge etern d’Àlex al contestador automàtic del seu darrer rotllo. Amb un detall determinant, Àlex s’ha equivocat en marcar el número i l’ha deixat al d’un desconegut, un tal Bruno. Amb un embull darrere l’altre, l’obra es desenvolupa de manera dinàmica, i amb valuosos recursos teatrals, explotats amb agudesa pel director. Els actors interactuen constantment amb el públic. Quan s’hi adrecen, encara que l’altre company sigui damunt l’escenari és com si no hi fos. A estones, sembla que el personatge fa d’actor, i fent d’actor, sembla que faci de personatge. Especialment enginyoses són les “desconnexions” per explicar “al públic heterosexual de la sala” alguns dels secrets (o no tan secrets) del món gai: les xarxes socials específiques com Gai Romeo, o les aplicacions de mòbil com Grinder, o les drogues com el poppers.

La primera part del muntatge, amb una escenografia estàtica i realista dividida en dos espais que aparentment són el mateix, es desenvolupa amb un dinamisme frenètic i amb una allau de recursos ben presentats que entretenen i sorprenen el públic, que és el que pretén sempre una comèdia romàntica. A partir d’aquí, Albert Triola, en un exercici frenètic de fregolisme interpreta diversos personatges de manera magistral. Cal no oblidar que Triola ha estat nominat per aquesta obra als premis Butaca al millor actor. La caricatura frega a estones el sarcasme a l’hora de retratar segons quins estereotips, però alhora serveix per mostrar totes les cares de l’homosexualitat dins la nostra societat, les públiques i les amagades, les acomplexades i les decidides. No obstant això, sembla com si el transformisme de Triola esdevingués en aquest moment de l’obra, el nus principal de tot, i es deixa una mica de banda l’intent d’història d’amor d’Àlex i Bruno, que és on el públic vertaderament espera aprofundir durant tota la comèdia.

En tot cas, l’espai per al lluïment de Triola no desllueix en absolut la completitud del muntatge, que acaba tornant al nus principal i es desencalla cap a l’inevitable final feliç de tota comèdia romàntica, trufada, en aquest cas, amb la relació entre dos homes i els components que aquest fet hi aporta. Quedam convidats per tornar-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s