Alma i Elisabeth, sense concessions


alma i elisabeth

Ingmar Bergman és un autor fosc, reflexiu, tendent a l’angoixa, tot i que pugui tenir moments lluminosos en la seva obra. La filmografia de Bergman és la filmografia d’una vida, amb alts i baixos, amb llums i ombres, amb elegries i decepcions. No he vist Persona, que és el film que va néixer del guió que també ha donat lloc a Alma i Elisabeth, l’obra que de la mà de Magda Puyo vàrem poder veure a Manacor dissabte passat.

Potser haver vist la pel·lícula o haver-ne llegit prèviament el guió hauria donat una mica més de llum als qui vàrem anar a veure el muntatge de la Sala Muntaner. La posada en escena proposada per Magda Puyo és extraordinària. La projecció de la psiquiatra Vicky Peña, gegantina, freda, potser distant, n’és una mostra. També les projeccions al fons de l’escenari, contextualitzant el text, a una sala d’hospital o al costat de la plajta, cercant la fusió amb la natura, com si ens hi acostàs amb un macro gegantí.

Sobre l’escenari, només les marques blanques de la ubicació dels diferents, pocs, mobles que el vesteixen: un sol llit, nu, despullat, a l’hospital. Un llit, una taula i dues cadires, a la platja. Una nuesa que condueix clarament a l’engrandiment i focalització de les dues actrius del muntatge. D’una banda, Mònica López, una dona d’una estatura física i escènica imponderables, que aquí representa una actriu que, en ple èxit de la seva carrera professional entra en situació de col·lapse i perd la veu, l’eina més preuada per fer la seva feina. Al davant, Marta Marco, en el paper de la infermera Alma, que tendrà cura de l’actriu Elisabeth i que representa l’altra cara de la moneda, la infermera despreocupada, aparentment feliç, amb una vida convencional sense traumes excessius. A mesura que l’obra avança, però, Alma es veu vampiritzada pel silenci d’Elisabeth i entra en un espiral de confessions a la seva silenciosa companya que la fan caure en un estat de xoc permanent.

Si a l’inici explicàvem que l’escenografia tenia un pes essencial en les bondats del muntatge proposat per Puyo, no podem dir el mateix de la dramatúrgia. Alma i Elisabeth és una obra de Bergman i això ja ens en fa intuir una lentitud que, per a segons quin tipus de públic pot arribar a ser exasperant. No és aquest el cas d’Alma i Elisabeth, que, tanmateix, sí que es mou amb un ritme entretallat, desigual, que pot arribar a desorientar l’espectador. Les actrius resolen amb suficiència el seu paper. Mònica López podria donar una clau de volta més al seu paper silenciós i mostrar amb més vehemència gestual l’actriu desorientada i turmentada que interpreta. Marta Marco, per part seva, es mostra transparent i ingènua en el seu paper, però de vegades tendeix a la sobreactuació. En tot cas, aquestes no són taques que embrutin el muntatge, ans al contrari, li atorguen el contrapunt necessari.

En definitiva, podem dir que Alma i Elisabeth és una obra que no fa concessions de cara al públic o de cara a la galeria. A molts de nosaltres, però, potser sí que ens hauria agradat qualque concessió més, amb l’objectiu d’alliberar el muntatge d’un cert cripticisme que, en aquest cas, segurament no aporta res de nou a l’obra d’art.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s